Revista Emporion

llegir… escoltar

2

Fa un parell de setmanes, vaig repetir un dinar amb un bon amic de Valldoreix. Va ser en un restaurant ben portat per una jove parella que es multiplica a si mateixa per dos o per tres perquè els surti el compte de resultats.

Vam evocar capítols inoblidables -els dos hem caminat ja un bon camí- i ens vam aturar en les contradiccions que ens surten al pas de la vida. En acabar, vàrem quedar de repetir-ho per donar netedat al cervell.

Vam sortir al carrer Major de Sant Cugat i vam baixar cap a la plaça del Monestir, i ens vàrem fixar en una llibreria de segona mà, no parlo d’una llibreria “de vell”, on pots vendre aquell llibre que ja no saps on col·locar, o comprar una novel·la per tres o quatre euros. “No està pas malament”, vaig pensar, “és una forma d’evitar que els llibres morin trossejats en un Punt Verd o pastura de les flames davant d’algú que tingui fred o no suporti la cultura… que segur que algun en queda”.

Vàrem acomiadar-nos i vaig donar un parell de voltes a l’assumpte. “Es llegeix poc”, em vaig dir, “i, si no, que ho diguin als editors o als escriptors de batalla quan ens salten les llàgrimes d’emoció al trobar-nos amb algú que, sense conèixer-te, et diu que ha llegit una de les teves novel·les. Quina alegria tan immensa!”.

Es llegeix poc i tampoc escoltem llegir, una pràctica que ha caigut en desús i que, encara que sembli carrinclona, ​​tindria un immens valor per despertar la gana per les històries escrites. Recordo que, quan era batxiller i migpensionista en un col·legi de Madrid, cada dia, mentre dinàvem, un dels que hi érem, triat a l’atzar o pel dit pervers del professor que ens vigilava, havíem de llegir un fragment d’algun clàssic, de Quevedo, o Cervantes, de Pío Baroja, Larra i altres més. Encara recordo com patia fins a veure que no era jo l’elegit, però avui, cinquanta anys després, penso que aquella va ser una bona cosa.

Ara tenim massa temptacions al nostre voltant per buscar en una biblioteca -o a Internet- algun d’aquells textos del meu batxillerat. La societat de la informació, les xarxes socials, les eines d’intercomunicació instantània, els comandaments de la consola de videojocs… uf, massa difícil!

Però gairebé tots tenim orelles i potser a algú se li pugui ocórrer de produir i posar a la venda CD o llistes de Spotify amb contes o novel·les ben llegides. Així podríem escoltar les bones descripcions d’Eduardo Mendoza sobre les aventures d’Onofre Bouvila a La ciutat dels prodigis, mentre fem spinning, o la deriva de Pijoaparte a Últimes tardes amb Teresa, quan recollim els plats del menjador o fem una rebolcada amb la nostra noia… o mentre viatgem en metro o esperem en un aeroport que surti el nostre avió… sí, amb els auriculars posats però escoltant, via Wi-Fi, històries ben escrites, no música ni notícies. S’ho imaginen?

Sí, ja sé que estic un xic sorneguer, però no és una mala idea. Penseu-hi. N’hi ha prou que alguna escola de negocis l’inclogui com a exemple de business plan i ja veuran com a l’emprenedor que ho faci li donen un premi.

I a més, què carai! També valdria per despertar l’ànim de la gent que amb prou feines parla, o d’asserenar el dels que parlen massa, o el dels que pontifiquen pel que creuen que saben i amb prou feines coneixen. Si escoltessin les històries que s’amaguen en els llibres, els salvapàtries, els de tots costats, veurien que el món és més gran que el seu melic i que en la vida es pot ser un mateix “sense ser dels teus o dels meus”.

No proposo que abjurem de les nostres identitats, sinó que cuidem un xic més la nostra condició de ciutadans del món, mamífers, bípedes i a més a més racionals. I per aconseguir-ho, una història, llegida o escoltada, pot tenir efectes miraculosos. N’estic segur.

Comentaris