L’eutanàsia

344

No sé el perquè, però l’eutanàsia o el suïcidi assistit sempre ha estat un tema espinós i delicat pel debat polític, tant, que fins ara mai cap govern s’ha atrevit a afrontar-lo i a legislar-lo. El fet que alguns mitjans de comunicació hagin apuntat sobre la possibilitat que aviat hi podrien haver iniciatives parlamentàries per legislar sobre aquest tema, és el que m’ha mogut a escriure aquestes quatre línies.

Si finalment es dóna el cas que prospera la iniciativa, crec que ja és hora que es faci alguna cosa al respecte i s’escolti la veu de la ciutadania, que segons totes les enquestes, reclama majoritàriament que es legisli a favor de l’eutanàsia, el suïcidi assistit, i també per deslliurar de responsabilitats a totes les persones que de manera directa, indirecta o com a col·laboradors necessaris, ajudin a morir dignament, de manera pacífica, segura i sense dolor a les persones que complint els requisits que marqui la llei, per expressa i lliure voluntat així ho demanin.

En una època on sortosament quasi tot s’empara en la llibertat o les llibertats que tan van costar aconseguir, trobo anacrònic que encara s’hagi d’encetar el debat que estableixi el dret i la llibertat individual sobre com acabar de manera digna els nostres dies en aquest món.

Sembla lògic i racional, que una persona amb capacitat de decidir, quan pateixi circumstàncies personals lligades a una malaltia terminal, o a una patologia incurable que li provoqui greus sofriments físics o psíquics de forma permanent, ha de tenir garantit el dret a poder decidir lliurament sobre si vol o no continuar vivint en aquell estat o pel contrari posar fi a la seva vida de manera digna i sense sofriment.

Segurament que la persona que demani l’eutanàsia, serà conscient que amb l’extrem deteriorament de les seves facultats, la plenitud de la seva vida s’ha acabat. Sabrà també que els dies que li resten de vida poden ser uns dies molt durs, que si no s’hi posa remei el portaran irremissiblement a una mort lenta i dolorosa.

És urgent legislar i regular de manera clara i transparent sobre el global de totes aquestes situacions, que poden ser complexes perquè han d’abastar i preveure possibles efectes col·laterals. El deure primordial del legislador haurà de ser vetllar perquè els drets de les persones afeblides pel sofriment físic i psicològic que comporta una malaltia en fase terminal, siguin respectats escrupolosament i tinguin totes les garanties que marcarà la llei, sense deixar cap espai per la més mínima resquícia que pugui generar dubte, falsa interpretació, ni tampoc per la manipulació o l’engany per afavorir interessos mesquins de terceres persones.

Quan el debat és sobre la vida, -el valor suprem de l’ésser humà-, de ben segur que en el conjunt de la societat i específicament en algun col·lectiu que s’hi pot veure directament implicat, es remouran diferents classes de sensibilitats determinades per les seves ideologies o creences, que generaran un ampli ventall d’opinions que s’hauran d’escoltar, aprofitant tot el que de bo puguin aportar. Entre d’altres i fonamental, el dret a l’objecció de consciència, un tema important que s’haurà de tenir en compte i respectar.

La qüestió a què ens referim, tampoc quedarà exempta del debat religiós. L’església catòlica, des de sempre ens ha ensenyat que Déu és l’únic que té potestat sobre la vida i la mort de les persones, i que només ell pot decidir al respecte. Personalment crec que quan s’actuï amb totes les garanties i respectant per damunt de tot la voluntat del malalt a no sofrir innecessàriament, no s’estarà pas infringint cap precepte de la llei de Déu, més aviat serà tot al contrari, perquè també se’ns ha ensenyat que Déu es tot amor, compassió i misericòrdia; no crec que Déu es pugui ofendre o castigar a ningú per practicar un acte tan gran de misericòrdia i compassió envers un altre ésser humà.

Actualment, la manca de legislació fa que quan el malalt entra en l’últim estadi de la malaltia i té les hores de vida comptades, molts dels tractaments pal·liatius acabin en una eutanàsia desitjada i passiva. Quantes vegades hem sentit explicar o hem viscut l’experiència personal d’escoltar el prec colpidor del malalt, quan encara està en prou lluïdesa mental per endevinar el seu futur immediat, suplicar: “Si us plau, pel que més vulgueu no em deixeu patir.”

És realment trist, veure com algunes vegades l’ésser humà mostra més pietat i compassió pel patiment d’un animal, -que també se n’ha de tenir- que per una persona de la seva pròpia espècie.