L’esquerra conservadora

57

En aquests temps postmoderns de crisi de valors i de canvis en perspectiva, en els quals la sentència del Tribunal Constitucional ha deixat clar que l’única possibilitat de supervivència com a nació diferenciada és l’estat propi, la ciutadania veu els partits polítics tradicionals com unes empreses de representació ideològica i de gestió institucional, l’objectiu únic de les quals és obtenir el màxim benefici, en forma de càrrecs electes i de designació, per repartir-lo entre els associats professionals, tal com ho assenyala Francesc Codina al diari Avui (p. 5, 19 de juliol de 2010). Gairebé tothom els ha deixat de considerar instruments vàlids per aconseguir canvis polítics profunds.

En aquest context, el progressisme oficial a Catalunya, i també a Espanya, que acumula un poder polític immens, es troba en un moment de desconcert i desorientació. Veiem el PSC governar la ciutat de Barcelona ininterrompudament des de 1979 i els barcelonins que tenen al voltant de quaranta-cinc anys ni tan sols recorden cap alcalde que no hagi estat socialista. En Salvador Cot apunta (El Temps, p. 17, n. 1361) que aquesta ocupació llarguíssima del poder municipal és, a hores d’ara, la principal feblesa del projecte del PSC en l’àmbit dels ajuntaments. Les vint-i-cinc ciutats catalanes més poblades són governades pel PSC amb l’única excepció de Sant Cugat. I la majoria, des de fa més de trenta anys. Els seus ciutadans fa temps que s’han acostumat que sigui el mateix PSC que vagi renovant l’alcalde, generalment a mitjà mandat, quan al cap de quinze o vint anys els sembla que ja és massa vist. Aquesta conducta ha burocratitzat les administracions municipals que s’han sobrecarregat de personal de confiança que a la llarga acaba rovellant el sistema, l’omple de tics i el funcionaritza. El municipalisme del PSC ha perdut aquella imatge innovadora i progressista dels primers anys i ha passat a ser vist com un llast immobilista que manté una actitud, potser involuntària, a la defensiva i netament conservadora i prepotent a la major part dels llocs on fa tants anys que mana.

Així mateix, hem sentit significatius governants del poderós PSC que davant de la inesperada i massiva resposta ciutadana de les consultes per la independència o en relació amb l’esperit de la multitudinària manifestació popular del 10 de juliol, ens adverteixen amb arguments de poc pes de no anar “massa enllà” en la reacció al Tribunal Constitucional, no fos cas que poséssim en perill allò de “Catalunya, un sol poble”, un tabú que abans potser servia, però que ja ha quedat obsolet i sense causa. Així, doncs, el ministre Celestino Corbacho es mostrà clarament contrari al dret a l’autodeterminació de Catalunya i sentencià el dia 20 de juny que si de cas, “en un referèndum sobre la independència de Catalunya, votaria no”. La ministra Carme Chacón va celebrar també el “95 % de l’Estatut conquerit”. El 25 d’abril, en la quarta onada de consultes (1,3 milions d’habitants amb dret a vot), Montilla va dir que ni ell ni el PSC no hi donarien suport i Montilla se’n va abstenir. I Nadal també. Tot això amb un 20 per cent aproximat de participació i més del 90 % de sís.

El PSC va maniobrar fins al límit per esquivar el lema unitari de la manifestació del 10 de juliol “Som una nació. Nosaltres decidim”. Els mateixos socialistes no varen ser capaços de traslladar a Madrid el missatge presidencial de rebuig de la sentència del Tribunal Constitucional per no incomodar el PSOE.

Aquest és el PSC que sempre s’ha ventat de pàtina de modernitat i de cosmopolitisme, i que paradoxalment actua com un partit ancorat en el conservadorisme, en el manteniment acrític de l’ordre constitucional espanyol i amb pànic als actuals i renovats anhels democràtics de sobirania, progrés i més llibertat per al poble de Catalunya.

El PSC, amb la seva actuació (fets i no paraules), avala l’establishment autonomista amb vocació d’esdevenir el mur de contenció del sobiranisme treballant de bracet amb el reaccionari Partit Popular. En els trenta darrers anys, i malgrat el seu sector catalanista  minoritari, el PSC no ha demostrat valentia nacional ni una sola vegada. Ha esdevingut el còmplice útil d’un PSOE que ha perjudicat i lesionat els interessos de Catalunya en circumstàncies tan conegudes, entre d’altres, com la LOAPA, les votacions en contra de les seleccions esportives catalanes, o les esmenes a l’Estatut de 2006 durant el seu tràmit al Congrés dels Diputats.

A aquesta esquerra poderosa i tremendament conservadora cal oposar la força dels nous temps i el progrés de les noves idees. Potser sí que entre tots s’hauria de fer possible allò tan engrescador que deia Stefan Zweig (1881-1942): “La justícia ha de triomfar sobre el poder, els ideals sobre la realitat, el futur sobre el present.”