Les vergonyes europees a l’Àfrica

73

Han passat ja alguns mesos des que vaig prendre un cafè a Barcelona amb la periodista Gemma Parellada, un bon referent per als que estiguin interessats realment a furgar en la realitat africana.

La vaig conèixer en un sopar a casa meva, fa set o vuit anys, quan acabava els seus estudis de periodisme a la Universitat Ramon Llull. Quan deia el que pensava, destil·lava tant d’ímpetu com curiositat per submergir-se en aquest immens mar de l’actualitat africana, de la qual els lectors ens assabentem únicament quan la tragèdia de la qual ens parlen és immensa. Punxin i llegeixin aquí algunes de les seves cròniques

Durant el cafè, fa poc temps, vàrem parlar precisament d’això, de la manca de rang que l’actualitat africana té en els mitjans de comunicació en què l’Àfrica passa a un segon, tercer, quart pla amb gran facilitat… o bé desapareix com per art d’encantament, com si en realitat el que ha passat fos una senzilla anècdota,  per deixar pas a altres problemes més propers geogràficament, de major interès econòmic i menys incòmodes, a més, per la mala consciència col·lectiva que els europeus portem amagada.

Vaig animar la Gemma, com a experta en qüestions africanes que és, del fet que pelegrinés pels mitjans fins a trobar quelcom que veiés en unes pàgines periòdiques, per què no setmanals?, l’oportunitat per donar als lectors una visió actualitzada i regular d’un continent del qual amb prou feines sabem res fins que ha passat quelcom esgarrifós.

Ens acomiadàrem, ella va tornar a l’Àfrica, on últimament escriu des de Madagascar, on -entre altres temes- ha anat cobrint les matances radicals contra cristians a Kenya. Jo, en el meu despatx de Sant Cugat, vaig seguir mirant el que passa al món, a través de la finestra dels mitjans de comunicació i enriquint-ho amb lectures de bona narrativa sobre coses que van passar o pogueren ocórrer.

Fa set o vuit anys, i després de conèixer aquesta corresponsal, es va despertar la meva curiositat per l’Àfrica. Vaig llegir i vaig escriure sobre Ébano, de Kapuscinski, i vaig descobrir el que podia donar de si aquest blog per bolcar les meves reflexions. Poc després, el desembre de 2007, vaig penjar ¿Existe Africa?, que ara he desenterrat al veure el marasme d’immigrants que, dia a dia, s’ofeguen o sobreviuen davant de les illes d’Itàlia.

Existeix Àfrica?, em repeteixo ara, i torno a rellegir aquell article, del que sense voler evitar-ho, copio i enganxo alguna de les seves línies, ja que al cap i a la fi les he escrit jo mateix. Recordin que han passat més de set anys:

“Amb ocasió del Fòrum Social de Nairobi, celebrat a la capital de Kenya el gener passat, van sortir aquestes paradoxes numèriques que desperten -només temporalment- les consciències del món desenvolupat. Àfrica té el 10,3% de la població mundial i només el 2,2% de la renda de tota la Terra.

“El diari La Vanguardia reproduïa les declaracions d’Aminata Traeré, escriptora i exministre a Mali: ‘Prendre-li la riquesa a la gent’, deia, ‘i després fingir que la volen ajudar. Ens roben per una banda, ens tornen unes engrunes i en diuen cooperació.’ L’activista africana recordava els plans que Toni Blair va proclamar per solucionar els grans problemes africans en començar la cimera del G-8 el 2005. En aquella ocasió, el grup dels països més industrialitzats es van comprometre inicialment a aportar 100 mil milions de dòlars en els següents deu anys, quantitat que es va reduir a la meitat en acabar la trobada i s’ajornà en cinc anys -fins al 2010- l’inici del seu pagament.”

Quan vaig publicar aquest article, les allaus migratòries cap a Lampedusa ja existien, encara que bastant menors, per dues raons: perquè a Líbia existia un règim -ara no n’hi ha cap- que controlava els moviments i maltractava les llibertats de les persones i perquè els fluxos de tercers països, centreafricans i de l’Orient Mitjà, principalment Síria, es trobaven encara en l’horitzó.

Kapuscinski em va portar a Joseph Conrad i El cor de les tenebres, en una edició prologada per Mario Vargas Llosa, que anys després navegaria sobre el mateix assumpte del Congo en El somni del celta. Sort que la inquietud literària ens ha situat en el que allí va passar, perquè la història no ho enterri.

I vaig escriure: “El pròleg de Mario Vargas Llosa situa el lector en les monstruositats dels belgues quan van fer del Congo una finca privada del rei Leopold II ‘una indecència humana’, segons el mestre peruà, que no dubta a situar aquell monarca en els nivells d’inhumanitat de Stalin i Hitler, malgrat que la vida oficial del seu temps el va catapultar i condecorar com a gran benefactor dels negres, alhora que eren exterminats entre cinc i vuit milions de nadius. Quan un llegeix el pròleg de Vargas entén les dificultats que Conrad va haver de sortejar perquè el seu llibre veiés la llum i que la seva lectura, a pèl, no situï el lector en l’autèntica dimensió d’una tragèdia que encara no ha acabat en aquella antiga colònia, pel conjunt de sàtrapes que l’han governat des de la seva independència.”

No han passat gaires setmanes des que el primer ministre italià, Matteo Renzi, va clamar a Brussel·les, capital del país en el qual va regnar Leopold II, perquè la Unió Europea “acostés  l’espatlla” per aturar la marea humana que busca sobreviure. Diuen que a les costes líbies hi ha més d’un milió de persones esperant.

No he llegit que s’hagin pres grans decisions, només el fet de reforçar la vigilància costanera italiana amb unitats d’altres països. Per això, torno la vista enrere en aquest blog i en la trobada dos bons paràgrafs de l’entrevista publicada a El País amb el Premi Nobel de Literatura 1986, el nigerià Wole Soyinka.

“La història d’Àfrica va ser pertorbada pels caçadors d’esclaus, tant àrabs com europeus, que van destruir tot el que hi havia. Després vingueren els imperis estrangers a explotar les nostres riqueses i, quan se n’anaren,  es van succeir els conflictes que varen provocar per seguir conservant el seu domini.”

“Per cada cayuco que arriba a Europa amb 100 africans que arrisquen la vida per buscar-ne una de millor, hauria de sortir una altra embarcació en sentit contrari que portés europeus emprenedors a l’Àfrica. No han d’enviar-nos els seus criminals, sinó aventurers que busquin noves oportunitats. Els asseguro que si s’instal·len a Lagos, ja no voldran sortir-ne.”

Doncs això.