Revista Emporion

Les ombres que ens deixa Grey

9

Cada any, amb major o menor grau, hi ha algun títol cinematogràfic que, per raons diverses, atreu el gran públic.

Vull dir que atreu el públic que va normalment a les sessions de cinema i el que no hi va tan sovint. L’any passat va ser Ocho apellidos vascos, una comèdia espanyola que, sense ser cap cosa de l’altre dijous, té una certa gràcia jugant amb els tòpics entre bascos i andalusos. Ho fa d’una forma desenfadada però respectuosa i, com sol passar en una comèdia romàntica per agradar, finalment l’amor entre els protagonistes de torn supera aquests tòpics.

Fins a la data d’avui, aquest any també s’ha estrenat una pel·lícula amb notable èxit de públic, especialment femení, projectada al Cinema Montgrí al cap de quinze dies de la seva estrena. La pel·lícula no pretén ser una comèdia, però en alguns moments ho podria semblar més que el drama romàntic que pretén ser. Ens referim a Cincuenta sombras de Grey, pel·lícula basada en una novel·la de l’autora britànica E. L. James que descriu la relació entre una acabada de graduar per la Universitat de Seattle, Anastàsia Steele, i un jove magnat dels negocis, Christian Grey, la qual ha encapçalat les llistes de venda de tot el món. La novel·la anava dirigida a un públic femení jove, vull dir a noies de quinze a trenta anys que es podien sentir atretes per la morbositat que una campanya publicitària ben portada en aquest sentit intentava generar. Així, l’obra literària i posteriorment la cinematogràfica han estat un èxit, s’han venut més de 100 milions d’exemplars i s’han abarrotat d’espectadors les sales de cinema, tot per veure com l’atractiu Grey flirteja amb la seva, diguem-ne, estimada per conduir-la cap al camí de les pràctiques del sado.

Què pot ser tan atraient de la pel·lícula? Deixant a part uns escenaris que representen un piló de llocs comuns d’allò que suposadament podria ser l’home ideal de la nostra societat consumista: un home atractiu, reeixit, ric, en certa manera culte (sap de literatura, toca bé el piano), mostra una bona musculatura i un atractiu culet, aparentment afable i simpàtic, encara que no riu mai i normalment tanca un ull més que l’altre (aquest és un detall que possiblement moltes espectadores no hauran copsat) i que la protagonista és una noieta inexperta en moltes coses i amb una certa dosi d’ingenuïtat (aquest personatge és interpretat per Dakota Johnson, la filla de Don Johnson i de Melanie Griffith, de la qual haig de dir que, malgrat tot, és el millor de la pel·lícula), la veritat és que de la pel·lícula no en queda gaire res més.

Una història d’amor? No sé què hauríem d’entendre per amor. Escenes de sexe fortes i explícites? Després d’haver vist La vie d’Adèle, d’Abdellatif Kechiche, aquesta és menys tòrrida que un anunci de Dior o Chanel. Del que hauria de ser el seu leitmotiv no en queda res més que passejar quatre plomes de gall dindi pel damunt d’un mugró. La resta d’eines, mordasses, manilles, fuets, només hi són com a adorn de la sala. És a dir,  tot el que podia portar a escenes transgressores es queda en un ridícul total.

De tot plegat en queda una pel·lícula massa superficial, com no podia ser d’altra manera sabent que el text literari del qual s’alimenta es pot resumir com la història d’una noia que es passa tota l’estona mossegant-se el llavi i d’un tipus ric i eixerit que no somriu ni fent-li pessigolles, que la vol iniciar en les pràctiques sadomasoquistes i que no queda clar si ho aconsegueix, per la qual cosa haurem d’esperar a la propera entrega.

Direu, doncs, per què heu programat aquesta “excelsa obra” al Cinema Montgrí. Doncs perquè ja abans que s’estrenés ens la demanava molta gent, sobretot un públic jove que no sol acudir a les nostres sessions de cinema. Aquesta era una bona ocasió per atreure’ls i, a partir d’aquí, potser podrien continuar venint a veure altres pel·lícules i també, és clar, era previsible que, tal com efectivament va ser,  féssim una bona entrada, tot i que el rendiment final no passés del d’una pel·lícula normal, ja que la productora se’n va emportar el 50% dels ingressos de taquilla.

És curiós. La pel·lícula no és bona. El públic, al sortir, així ho reconeix i així ho explica, però aquest argument mou, a qui ho escolta, el desig d’anar a veure-la segurament perquè obre el mateix morbo que els primers que l’han vista van sentir i els va portar a visionar-la. Desitjos inabastables?

A les sessions de Cincuenta sombras de Grey  al Cinema Montgrí hi varen assistir 600 persones. La setmana següent es va projectar una extraordinària pel·lícula alemanya titulada La conspiración del silencio, un drama judicial, basat en fets històrics. Un relat intel·ligent i interessant sobre l’intent d’un ambiciós jove fiscal de portar criminals de guerra nazis davant la justícia i que ha de superar una conspiració de silenci en la qual estan involucrades importants institucions alemanyes i alguns membres del govern que intenten encobrir els crims de responsables nazis en el camp de concentració d’Auschwitz durant la Segona Guerra Mundial. Foren els coneguts com a judicis d’Auschwitz, celebrats a Frankfurt l’any 1963. Al visionat d’aquesta extraordinària i necessària pel·lícula hi varen assistir escassament un centenar d’espectadors.

Comentaris