Les mentides de la PAC (V)

137
En aquesta anàlisi per capítols del costat obscur de la PAC, no podia faltar-hi la referència a la seva dimensió ambiental.

5) La mateixa Comissió Europea addueix que l’agricultura europea proveeix a la societat serveis ambientals com ara paisatges, aigua neta, manteniment de la biodiversitat i la captura de diòxid de carboni, etc., que no són compensats econòmicament a qui els proveeix. La línia agroambiental de la PAC paga per aquests serveis i, per tant, contribueix al seu aprovisionament i a la sostenibilitat del camp europeu.

Malgrat que la premissa plantejada podria ser perfectament vàlida, la retòrica no es tradueix en resultats. D’una banda, els programes agroambientals derivats de la PAC han estat poc utilitzats històricament pels països membres, que solen haver-los de cofinançar, juntament amb la UE. Poc més del 10% del pressupost de la PAC es destina a aquest capítol, donant fe del rol secundari que se li atorga en comparació amb mesures orientades a augmentar la productivitat.

D’altra banda, una modernització del sector agropecuari marcada per la intensificació dels processos, la introducció massiva d’agroquímics i fitosanitaris, l’estabulació del bestiar i la mecanització i expansió de les explotacions s’ha mostrat incompatible amb la preservació dels serveis ambientals que, durant milers d’anys, sí que van ser produïts i mantinguts des del món agrari. A tall d’exemple, no queda zona agrària a Catalunya que no tingui els aqüífers sobreexplotats o no hagi esdevingut el que eufemísticament s’anomena “zona vulnerable per nitrats” quan ja és massa tard. Els episodis d’insuficiència i contaminació dels pous d’abastament de la Bisbal d’Empordà donen fe de la degradació en quantitat i qualitat de les masses d’aigua subterrània causades per l’agricultura actual. La desaparició massiva d’insectes produïda pels pesticides del camp ha fet sorgir protestes ciutadanes en indrets com Alemanya i el Regne Unit i, a més de l’equilibri ecològic, amenacen la pol·linització futura de moltes espècies de plantes. Sense insectes al camp tampoc hi ha ocells. S’estima que, a nivell europeu, des de la restricció de l’ús dels insecticides més agressius a la dècada de 1970, s’ha perdut fins un 70% de la massa d’aus per l’efectivitat dels productes de síntesi encara legals usats en l’agricultura. A casa nostra, les alteracions a la cadena d’aliment també les noten espècies emblemàtiques com la xibeca o les granotes, amb efectes que es perceben fàcilment: ja són pocs els campanars i els masos que acullen nius de l’au pel descens de les seves preses, els petits rosegadors, i les nits d’estiu al Baix Ter ara són silencioses sense el raucar de l’amfibi que no tants anys enrere era ben comú. Al conjunt del món, l’ONU advertia fa poques setmanes en un esgarrifós informe, que la humanitat ha destruït ja la meitat dels ecosistemes i que el ritme d’extinció d’espècies és el més elevat mai registrat, en gran manera a causa de la transformació de cobertes per a l’agricultura i les seves pràctiques actuals.

Com a alternativa a aquest destí tan desolador, en els darrers anys han anat guanyant popularitat formes d’agricultura anomenades alternatives, com ara l’ecològica. Aquestes modalitats recuperen i modernitzen, gràcies als coneixements i tecnologies actuals, les pràctiques ancestrals del camp. Són les que han permès a la humanitat progressar durant més de 10.000 anys sense amenaçar la subsistència dels sòls i de les altres espècies. Des d’aquesta perspectiva història, resulta vistós notar com, en unes poques dècades des de l’inici de la revolució verda, l’agricultura de tipus industrial, basada en l’alteració dels cicles de matèria i energia arreu del món, ha esdevingut el que ara coneixem com a “agricultura convencional”. En contrast, les pràctiques agrícoles que s’han demostrat efectives i sostenibles durant mil·lennis, ara queden arraconades sota etiquetes com “agricultura ecològica”, han quedat restringides a un petit (però creixent) nínxol d’irreductibles en el sector i la seva producció s’ofereix en una lleixa als supermercats (però cada cop en més i en sorgeixen d’especialitzats). A les persones que s’hi dediquen o en consumeixen els productes se les etiqueta de ”alternatives”, “revolucionàries” o, fins i tot “antisistema” per algunes persones i mitjans que han interioritzat les destructives (però lucratives) formes de producció agrària dominants en l’actualitat com la nova normalitat. La PAC, malgrat els intensos canvis que ha experimentat en les justificacions i formes de distribució dels recursos, mai ha deixat de fer una aposta clara per donar suport a la configuració actual del sector, malgrat l’evident contradicció en la qual es troba respecte de la qualitat ambiental i la vida al planeta.