Les cotilles al periodisme

81

Han passat tan sols uns dies del primer gran debat polític en l’edició digital d’un gran diari, El País, en el qual els candidats a rellevar el Partit Popular al govern d’Espanya van mostrar les seves idees.

Va ser un gran èxit. I no només per la seva repercussió, sinó també pel que aquelles dues hores van tenir de saludable ruptura de les cotilles que han marcat les línies del món del periodisme. No ha estat la primera vegada, ja ho sé, però la seva oportunitat l’ha convertit en el començament d’alguna cosa important. El temps ho confirmarà.

Sí, allò de fronteres entre els diaris, les ràdios i les televisions s’està començant a saltar a trossos, de la mateixa manera que les emissions codificades de televisió ja no tenen gairebé res a veure amb les antenes parabòliques.

Sí, la Societat de la Informació se les ha menjat totes gairebé d’un mos, i encara que puguin seguir arribant als seus lectors / oients / televidents a través dels canals tradicionals, el futur serà ja molt diferent. Tot arriba ja a tots per mitjà dels artefactes amb els quals ens podem connectar a Internet. No hi ha volta de full i encara que no es tracta d’un tsunami, sí que s’assembla a una duna que, molt a poc a poc, està enterrant l’actual model de la informació en el penúltim capítol de la història del periodisme.

Fa gairebé deu anys que em vaig matricular en un màster de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC)  sobre la Societat de la Informació, que no vaig arribar a finalitzar per falta de temps, però en el qual vaig poder percebre el que se’ns venia a sobre. Tot allò semblava tan futurista com teòric, però la veritat és que em va obrir els ulls per dues raons principals: perquè ja existia i perquè l’únic que faltava era la seva extensió als hàbits de les persones. I a això, ja hi hem arribat.

Poc després em vaig fer càrrec d’elaborar un pla de comunicació per a una gran institució. Eren moments de canvis tecnològics i d’una dura crisi econòmica que escanyava els pressupostos dels mitjans, principalment els audiovisuals. Hi havia molta crisi i molt pocs diners per enviar un càmera a cobrir un esdeveniment. Es tractava, pensem, d’ajudar-los i d’aconseguir al mateix temps que expliquessin les nostres històries ben il·lustrades.

Quan vaig dissenyar amb el meu equip les línies del que ens proposàvem fer i em preparava per explicar-ho a l’alta direcció, la professional que sabia més que tots els altres de què anava allò de les TIC  -una canària de curiositat inacabable-, em va suggerir que no m’entretingués massa a explicar als meus caps els detalls del que era un streaming, ja que l’única diferència entre aquesta meravella i el directe-directe eren tan sols uns quants segons. Li vaig fer cas a mitges, ja que volia cobrir-me les espatlles en un assumpte tan espinós, no fos cas que algú ens descobrís al veure que no coincidien els senyals al televisar un concert per Nadal: la nostra en streaming i la directa-directa d’un canal de televisió que decidís oferir als seus espectadors el concert íntegre o només un tall. Passava fa set anys.

Sense cerimònies, i bis a bis, vaig anar explicant a aquells directius del que anava aquella nova manera de retransmetre les coses, “és ara, però va ser fa ja uns instants”, “va passar fa uns segons, però és com si fos ara”. Recordo que algú em mirava estranyat i em deia que no em preocupés tant a explicar quelcom que havia sortit tan bé. I vaig fer-li cas.

Avui ja no és cap novetat, sinó autènticament real i habitual. I per a mostra, el botó transcendental  d’El País el passat 30 de novembre. Aquella nit vaig tenir la impressió que els motlles ja s’han trencat i que el paper imprès sembla cada dia més pansit, i que el poder polític que suposa concedir freqüències de ràdio i televisió serà menor en un futur. I vaig alegrar-me’n molt.

I com que ja tinc alguns anys, la meva memòria ha volat als greus problemes que teníem en el meu diari a Burgos, quan perdíem el correu de Miranda de Ebro a les quatre de la matinada. I a les perforadores de la cinta del teletip. I a aquelles ampliadores Durst amb les quals milloràvem l’enquadrament de les fotografies, i a la irrupció de l’Offset després de la mort sense pietat de la tipografia, i a l’enterrament de les movioles de 16 mil·límetres amb les quals vaig treballar a TVE.

Tot ha canviat en un sospir, sense que ens n’adonem. I tenim la sort d’haver-ho vist.