Revista Emporion

Les aigües baixen tèrboles II

10

Al darrer número vam parlar de l’inici de privatització de la gestió de l’aigua a Catalunya, i es va apuntar com l’altre gran canvi que viurem els propers anys en relació a l’aigua és el resorgiment del debat sobre transvasaments.

El ministre d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, Miguel Arias Cañete, anuncià poc després de prendre possessió del càrrec que tenia intenció de revisar el Pla Hidrològic Nacional (PHN) que ordena l’ús dels recursos hídrics a l’Estat. Sense haver-ho dit, tothom va entendre que tenia en ment reobrir el debat dels transvasaments, i concretament el de l’Ebre, per portar-ne aigua cap a la costa del llevant peninsular. Davant la revolada que les seves declaracions van generar, lluny de desmentir les especulacions, el ministre es limità a refredar l’assumpte demorant el debat fins que tots els plans de conca fossin aprovats, d’aquí un parell d’anys. També va replicar que, en contra del que havia passat amb el controvertit PHN de l’era Aznar, extremament polititzat, en aquesta ocasió la planificació es faria en base a criteris científics. El conseller català de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, es mostrà alleujat davant aquesta manifestació, confiant que els informes científics demostrarien que l’Ebre no té cap cabal sobrant que pugui ser transferit a altres conques, i menys en un futur afectat pel canvi climàtic. El conseller aprofità per advertir que, per la seva banda, obriria novament el debat del transvasament del Roine, per portar aigua de França a Catalunya a través d’una conducció d’uns 320 quilòmetres.

aguatodosAuguro que, si segueixen en els seus respectius càrrecs, d’aquí 2 anys els il·lustres Arias i Recoder xocaran frontalment per aquesta qüestió de l’aigua i els transvasaments. La raó: el seu desconeixement sobre el que anomenen “criteri científic”, una entelèquia. Si és honesta, l’única cosa que la ciència pot dir als polítics és que tota extracció d’aigua d’un sistema natural n’alterarà el funcionament. Poc o molt. Amb una gota l’alteració serà inapreciable, amb un metre cúbic anual serà menyspreable, amb un hectòmetre cúbic serà notable si la conca és petita, amb 100 hectòmetres cúbics l’any l’impacte ecològic seria sentit per qualsevol riu ibèric, fins i tot els més cabalosos i amb 1.000 hm3 ja seria letal per qualsevol ecosistema fluvial peninsular, l’Ebre i el seu delta inclosos. Evidentment, no podem pretendre que per preservar l’estat natural i pur dels sistemes fluvials calgui renunciar a les extraccions d’aigua, aquesta decisió equivaldria pràcticament a un suïcidi. El paper de la ciència, o de les moltes ciències que tenen quelcom a dir en aquest debat (naturals, enginyeries, humanitats, economia…), ha de ser el de mostrar al polític i a la ciutadania quins serien els impactes, tots, positius i negatius, que cada opció que es planteja tindria sobre el medi natural i social. No correspon a la ciència aplicar cap criteri que condueixi a jutjar què és acceptable i què no, a justificar la presa de decisions. És el responsable polític el qui, amb el màxim d’informació a la mà, ha d’aplicar un criteri sobre quin és el nivell d’impacte que la nostra societat està disposada a assumir per aconseguir aigua per als seus mil usos: beure, netejar-se, produir aliments, fabricar objectes, mantenir la biodiversitat, etc. Aquesta “confusió” dels responsables estatal i autonòmic en matèria de medi ambient anticipa la publicació de dos informes pretesament científics i objectius, en els quals es defensarà respectivament la possibilitat d’extreure més aigua de l’Ebre i la greu afectació que tindria fer-ho. Tot plegat apunta cap a una manipulació d’informació i del públic. D’aquí que calgui resituar el debat de nou a l’arena política, no a la científica.

Personalment, em sembla que el conseller català és qui té la posició més incòmode en tot aquest assumpte. D’una banda, sembla negar la idoneïtat d’un possible transvasament de l’Ebre, però de l’altra insinua promoure un transvasament similar des del Roine. Si el projecte tira endavant haurà de fer equilibris per defensar raonadament els criteris polítics (mai científics) que condueixen a una contradicció aparentment flagrant. En segon lloc, si de l’informe científic sobre el qual es fonamentarà la defensa de l’Ebre se’n dedueix que l’impacte ambiental d’una nova extracció és incompatible amb el manteniment de l’ecosistema, com es justificarà, llavors, que es mantingui una extracció proporcionalment major a la conca del Ter? Convé recordar que aquesta conca, en ser interna de Catalunya, és responsabilitat de la Generalitat. El discurs oficial recalca que es manté vigent el pla de progressiu retorn de cabal al castigadíssim Ter, i que els registres de l’any passat ja evidencien una millora en el seu flux. La realitat diu que si l’any passat es van aconseguir aquests resultats és perquè va ser un any pluviomètricament generós i que, d’altra banda, instal·lacions com la dessalinitzadora de la Tordera, que podrien alleujar la pressió sobre el riu Ter, no només no han passat de funcionar més enllà del mínim (16%) o es renuncia a la seva ampliació, sinó que se’n planteja el tancament.

La gropada tot just es prepara, però és previsible que el ruixat serà intens. De moment ja s’ha començat amb mal peu el debat i les aigües ja baixen tèrboles (potser fins i tot enverinades).

 PDE BCN

Comentaris