Revista Emporion

Les aigües baixen tèrboles I

6

Potser perquè ens trobem en una de les sequeres més fortes dels darrers 100 anys (encara sort que les reserves són abundants gràcies a les pluges de l’any passat), l’aigua i la seva gestió tornen a estar d’actualitat. D’una banda, amb l’argument de la crisi econòmica, s’està plantejant una important revolució en el model públic de subministrament i tractament de les aigües, mentre que d’altra banda, a nivell estatal, s’ha revifat el debat sobre els transvasaments amb l’anunci d’un nou Pla Hidrològic Nacional.

Catalunya ha desenvolupat, fins fa molt poc, una tasca que molts organismes i experts han qualificat d’exemplar en relació a la gestió de l’aigua. Vam ser una comunitat pionera en el sanejament sistemàtic de les aigües a principis de la dècada dels 90 (amb la creació d’un Departament de Medi Ambient i el desplegament del Programa de Sanejament de les Aigües Residuals Urbanes). Amb la integració europea, també vam ser una de les primeres regions a adoptar amb fermesa els principis i disposicions de la Directiva Marc de l’Aigua (DMA), que des de l’any 2000 regula la gestió de les conques a l’àmbit comunitari. La DMA es fixa com a objectiu fonamental l’assoliment d’un bon estat ecològic de les conques de cara a l’any 2015. Per fer-ho, instaura l’obligació de confiar en la participació ciutadana per consensuar els plans de conca, és a dir, les estratègies per a la gestió de les aigües de cada conca fluvial. Entre d’altres mesures, insta les administracions a acostar el preu de proveir i tractar les aigües utilitzades per la població al cost real que té el seu subministrament i sanejament, tradicionalment allunyats per un diferencial que ha provocat, per exemple, un enorme endeutament (uns 2.200 milions d’euros) de l’Agència Catalana de l’Aigua.

Catalunya ha estat gairebé exemplar en l’adopció de mesures per caminar vers l’objectiu d’aconseguir un bon estat ecològic dels rius i va incorporar amb entusiasme la participació pública en la redacció dels plans de conca elaborats fins al moment. Va fracassar, en canvi, en acostar el preu de l’aigua que paguem els usuaris al seu cost real. Si bé l’aigua i el cànon que li és associat s’ha encarit en els darrers anys, la recaptació per aquests conceptes ha quedat lluny del cost que ha comportat el lloable esforç realitzat en l’adopció de mesures i construcció d’infraestructures per recuperar aqüífers contaminats, regenerar aigües utilitzades, modernitzar la xarxa de regadius, posar en marxa potabilitzadores i depuradores, restaurar lleres fluvials o conservar espais humits. Aquesta política ha generat deute, és cert, però ha establert els fonaments per una gestió més sostenible i justa de l’aigua i les conques. S’estalviarien diners deixant de fer depuradores, certament, tindríem la cartera plena, però a quin preu pels nostres rius!

Els molts mèrits de la gestió pública de l’aigua, però, semblen no ser suficients per a alguns governants i sectors empresarials, que creuen poder-ho fer millor, combinant la prestació de la mateixa qualitat de servei amb la generació de beneficis. L’argument del deute econòmic s’ha convertit en l’excusa per desmantellar les polítiques realitzades fins a dia d’avui i impulsar un model de progressiva privatització de la gestió de les aigües. S’ha començat per impulsar la privatització de l’empresa pública Aigües Ter-Llobregat, que garanteix l’abastament de gairebé 5 milions d’usuaris a l’àrea metropolitana de Barcelona. La participació ciutadana torna a ser gairebé nul·la, havent-se eliminat els consells de conca, on les organitzacions tenien veu i reduint-se el nombre de membres del Consell de l’Ús Sostenible de l’Aigua. D’aquesta manera es contravenen les disposicions de la DMA, s’allunya la ciutadania de la presa de decisions en relació a l’aigua dels seus rius i s’acosta aquest poder cap als nous propietaris privats de les antigues empreses públiques.

mani privat ATLLEls nous propietaris de l’aigua, com és lògic, tindran la voluntat d’aconseguir beneficis de la seva gestió. La conseqüència més òbvia d’aquesta legítima ambició serà l’augment del preu de l’aigua als consumidors, corregint la manca de valentia dels gestors públics passats. Almenys, l’experiència del Regne Unit amb la privatització l’any 1989 de les companyies d’aigua així ho fa pensar, constatant-se, a més, una disminució en les inversions en infraestructures. Aquesta situació ha portat moltes veus britàniques a demanar la re-nacionalització de la gestió de l’aigua, un bé públic i un dret reconegut.

L’altre gran temor que aquests canvis poden comportar, a més de la manca de transparència amb la ciutadania i l’augment de les tarifes, és una caiguda en la inversió cap a la millora ambiental dels rius. Tot i ser un manament de la DMA i de la legislació que a casa nostra la desenvolupa, es fa difícil pensar que cap companyia privada inverteixi ni un cèntim en el medi ambient, doncs no li serà rentable. La principal perjudicada, un cop més, en serà la ciutadania a través de la degradació del seu patrimoni natural.

Si el panorama que mica en mica es va dibuixant s’acaba convertint en realitat, el futur pinta tan tèrbol com l’aigua de claveguera. Queda per al proper número d’Emporion parlar de la revifalla dels transvasaments.

 

Comentaris