Revista Emporion

L’Empordanet no té pèrdua

190

Primer van ser els senders. Per tal de facilitar l’orientació d’excursionistes es va sistematitzar la senyalització dels recorreguts més populars emprant una simbologia estandarditzada, pintada sobre roques i altres elements del paisatge. Així, per exemple, al Montgrí les línies vermelles i blanques ens ajuden a no perdre el traçat del Gran Recorregut 92 (GR92) entre Torroella i l’Escala, mentre que els símbols verds i blancs senyalitzen altres rutes de caire més local, com ara la que connecta la Creu i les Dunes passant per Santa Caterina. Després va venir un marcatge més complet i elegant impulsat pel Consell Comarcal del Baix Empordà, amb l’ús de panells amb informació sobre la direcció i el temps necessari per transitar la xarxa de senders i també la cicloturista. Més recentment, la senyalització per part de la Diputació de Girona d’itineraris saludables al voltant dels pobles i ciutats pretén fomentar l’activitat física en totes les franges d’edat. D’altres indrets han fet l’aposta per anelles verdes o itineraris terapèutics amb finalitats semblants. La implantació d’aquestes infraestructures coincideix amb un període en el qual hem vist com els sistemes de localització per satèl·lit o GPS s’han fet cada cop més ubics i accessibles, fins al punt que fins i tot els telèfons mòbils intel·ligents més humils n’incorporen un.

En definitiva, és impossible perdre’ns a l’Empordanet. A més, la riquesa d’informació i senyalització ens estalvia haver de planificar amb gran profunditat qualsevol sortida, proporciona certa tranquil·litat no haver de patir per saber on som, facilita l’estimació correcta de l’esforç que ens falta fer per arribar a algun punt determinat i ens permet escollir la ruta més eficient possible per desplaçar-nos d’un punt A a un punt B. Malgrat aquests innegables avantatges, penso que tanta informació i tecnologia geogràfiques ens fan perdre quelcom.

Cada cop que passo a la vora de Castell d’Empordà, em recordo de la vegada que ho vaig “descobrir”. Era un adolescent amb creixent capacitat i autonomia per fer escapades amb bicicleta cada cop més distants. Coneixia els pobles, camins i indrets més propers a casa, però encara hi havia molta “terra ignota” per mi en aquell Empordanet. La senyalització en aquell moment era nul·la, o quasi. Cada sortida era una aventura, en la qual el neguit de poder-me perdre o punxar una roda era compensat per la satisfacció d’arribar una mica més lluny i trobar racons interessants, gairebé exòtics. Resseguint la mota del Daró, en direcció a la Bisbal, en una tarda grisa i xafogosa d’agost, vaig veure en la distància el perfil d’una torre que s’alçava dalt d’un turó. A mesura que m’hi acostava es veia cada cop més imponent, i es començaven a veure cases al seu voltant. Envoltat només pel silenci dels camps, la imaginació em transportava a l’edat mitjana i a les sensacions que hauria tingut qualsevol serf o trobador acostant-se a la fortalesa d’un senyor feudal. Pujar la rampa final que du al capdamunt del nucli de Castell va ser dur, però la fita inoblidable. De fet, fins que no vaig ser allà no vaig saber on era. Només quan vaig veure la Bisbal, a sota, no massa lluny, vaig lligar caps.

Avui dia sempre sé on vaig. Bé, almenys en el sentit estrictament geogràfic de la frase. Fins i tot fora de l’Empordà, quan arribo a una nova ciutat o territori, el GPS m’ajuda a trobar la ruta òptima fins a l’hotel. Si he de conduir em dona les direccions. Molt pràctic i eficient, sens dubte, però privat del plaer de la descoberta. Si em vull perdre, ho he de fer expressament i, fins i tot així, gràcies a la profusió de panells, senyalitzacions i indicadors, es fa difícil. A més, sense la necessitat d’interpretar un mapa, memoritzar elements de referència per orientar-me o per saber trobar la ruta de tornada, noto que la relació amb aquell espai és més superficial, menys íntima. He passat per aquest carrer abans? No ho sé, però segur que si en comptes d’anar amb mòbil hagués anat amb un mapa de paper no només ho recordaria, sinó que podria saber quina botiga hi ha a la cantonada que trenca cap a l’esquerra, cap al nord.

Encara no tinc clar si estic disposat a deixar de llegir direccions o fer anar el GPS per mirar de recuperar el sentit de l’aventura i “perdre’m” més pel món; però tinc clar que utilitzar aquests recursos ens atrofia algunes de les habilitats més primitives que ens ajuden a sobreviure, redefineix la percepció que tenim de la geografia i ens distancia d’una dimensió de la vivència profunda del paisatge.

Comentaris