L’Empordanet d’Adrià Pujol Cruells

48

Al meu article del mes passat sobre Ventura Ametller i la Resta Kaòtica, vaig dir que acabava de llegir la Guia sentimental de l’Empordanet d’Adrià Pujol Cruells i que els comentaris de l’autor sobre l’escriptor de Pals m’havien impressionat fortament. Avui parlaré del llibre de Pujol i hi dedicaré algunes observacions personals, espero que pertinents. De bell antuvi deixaré dit que m’ha agradat. Per als que no ho sàpiguen, Adrià Pujol és de Begur, va néixer el 1974, és antropòleg i fa treballs de recerca, al marge de la universitat, per iniciativa pròpia i per encàrrec. També és autor literari destacat i s’expressa en una varietat de registres -assaig, novel·la, poesia- d’un estil personal molt atractiu. Aquesta guia de l’Empordanet n’és un bon exemple.

Acostumats com estem a la literatura serena, racional, sovint fatigosa, de les guies clàssiques –ciutats, barris, palaus, monuments, museus-, la guia sentimental de Pujol et trasbalsa des de la primera línia amb afirmacions que semblen estirabots: “L’Empordanet no existeix”, diu. Bon començament, a fe. T’informa tot seguit –antropòleg com és- que els fills d’aquest país menut tenim el moll de l’os indiketa (“amb ka perquè fa més iber”). Psicoanalitza la gent del país i en clava el tarannà amb un anecdotari sublim; un exemple:

“He anat a fer una cervesa a Begur. El cel és encapotat. A la barra trenco el gel amb un vellarcàs.
– Sembla que plourà.
– Fa de mal dir. També semblava que guanyaríem la guerra.”

Santa Coloma de Fitor

Proposa els límits del territori en un cercle que abraça el massís del Montgrí, el Baix Ter i les Gavarres, aprofita per reclamar poblacions administrativament arrabassades, com Madremanya, per expressar els seus dubtes sobre Sant Feliu de Guíxols, força tombat cap a la Selva, i suggereix tres talaies i un botó per contemplar el nostre Empordà Petit: el castell de Begur, el cim del Quermany Gros (el nucli de la Summa Kaòtica), i el Pedró de Pals; el botó és el cim del Montgrí, “un lloc precís, harmonitzat pels déus, per les persones i el temps”.

Cadascú té els seus gustos, però no em sé estar de dir que llegir una guia com aquesta, escrita amb un estil tan particular, rejoveneix. L’autor s’ho passa bé, no se li observa cap pla estricte -ara platges, ara camins, ara masos, ara ermites- en un desordre aclaparador. I encara s’ho passa més bé el lector si s’hi sap acomodar. Només cal fer un cop d’ull a l’índex. L’autor parla dels literats del país i dels que hi han fet estada. Hi trobem apartats com Els llocs secrets (les rieres; cales i camins de ronda; coves, grutes i mines) o  Els llocs gens secrets. Dedica unes 80 pàgines a cadascun dels pobles i veïnats del territori; de vegades clava les viles i pobles d’una pinzellada.

“Verges – Un poble on fins i tot la userda és independentista. […]”.

“Bellcaire d’Empordà -Tito Vilanova. El castell-palau dels comtes d’Empúries (segle XIII). […]”. I així va descrivint –a la seva manera- setanta-vuit poblacions.

Continua amb La petjada del franquisme, El turisme, i ho corona amb un Breu corol·lari de la desinformació que no té res de breu: el formen una seixantena de matèries –escollides, sembla, amb esperit absolutament anàrquic-, que ocupen quaranta pàgines. Des de La terrissa de la Bisbal, La gamba de Palamós, Les sardanes fins a Tres cases de colònies, Tres rellotges de sol, Tres mercats. Seixanta temes. Només en citaré tres com a exemple:

La Dansa de la Mort de Verges – No l’he vista mai en directe”; després s’hi esplaia tota una pàgina, per acabar dient: “Un dia segur que hi aniré”.

Les havaneres de Calella – No hi he anat mai, a sentir-les en directe”; però també hi dedica una pàgina, diu que les veu a la televisió, i hi afegeix: “Ara bo, si claven El meu avi o La bella Lola, em fonc per dins i se m’arrissen els pèls del clatell. O es diu ericen?”.

Farmàcies amb encant – No en tinc ni idea”.

Un corol·lari de matèries petit-empordaneses, doncs, que no és pas breu i que no sabem ben bé per què l’autor en diu “de la desinformació”.

Dolmen de la Cova d’en Daina

A la Guia sentimental de l’Empordanet, Torroella i la seva gent hi surten moltes vegades. N’he fet un repàs ràpid i tant la vila estricta, com l’Estartit, les Medes, la Gola o el Montgrí hi són citats quatre o cinc cops cadascun, i en diferents capítols. Ara, no hi és esmentada ni l’església de Sant Genís, ni el Mirador, ni les cases senyorials del carrer de l’Església o del carrer Major. Sí que hi són el cau del Duc, La Bolleria i Sobrestany, el mas Solei, els regos, els cadenys de l’Estartit, el restaurant Ter-Mar de la Gola, el camí de la mota, el Delfín Verde, la torra Moratxa i la dels Moscats, el Museu de la Mediterrània, la Pletera, la cua de cotxes estiuenca al pont… Els torroellencs que hi apareixen, si no me’n deixo cap, són: el marquès de Robert, la “còsmica” Teresa del Cucut, el caricaturista Ernest Díez Sureda, l’escriptor Vicenç Pagès Jordà, el pintor Roca Sans, el fundador del moviment estrambotista Joan Fuster Gimpera i la Teresa de can Bernat de l’Estartit. Hi podríem afegir “els mariners de l’Estartit que, segons la llegenda, no sabien nadar”.

Em sembla oportú de cloure aquest article amb una observació important. Els del Baix Ter tendim a pensar que tot s’acaba a la plana i a la costa. Adrià Pujol ens fa anar més enllà, situa el centre de l’Empordanet a prop de Canapost, posa el límit nord al terraprim, a Albons, Garrigoles, Colomers, i el límit sud a la Vall d’Aro. Però, sobretot, ens fa adonar que mig país és ocupat per les Gavarres, envoltades per la carretera de Palafrugell a la Bisbal i a Girona. Després de llegir aquesta guia sentimental, si no hi has estat, et mors de ganes de moure’t fins a Santa Coloma de Fitor, Sant Climent de Peralta, Sant Miquel de Cruïlles, Sant Sadurní de l’Heura, Santa Pellaia, Sant Cebrià dels Alls… I sentir-te més indiketa que mai a les pedreres dels Clots de Sant Julià, a prop de la cova d’en Daina o a la vora dels menhirs espargits pel mig del boscam embruixat.