L’Empordà, amb perspectiva (I)

153

Suposo que tothom sent una afinitat especial vers la terra i els paisatges propis, on ha viscut els primers anys de la vida o aquells on ha fet arrels més tard. Però és curiós com, de vegades, també és recomanable allunyar-se’n un temps per apreciar-ne qualitats que, de tant veure-les quan s’hi viu el dia a dia, es tornen invisibles. Cada vegada que he passat algun període de mesos fora de l’Empordà, en tornar-hi m’he adonat que la meva mirada -i també els altres sentits- han canviat, s’aguditzen temporalment. I això té conseqüències en direccions oposades.

D’una banda, els retrobaments m’han permès assaborir millor o més conscientment tots els atributs i matisos del paisatge empordanès, o més concretament de l’Empordanet, reafirmant-me en la més que subjectiva percepció que el nostre és un territori privilegiat. El darrer any, per motius laborals, l’he passat a la ciutat de València. El paisatge valencià no desmereix gens: l’albufera i els seus extensos arrossars, sempre canviants, són impressionants; l’horta, amb les seves barraques i alqueries, té un fort caràcter bucòlic; l’olor dels camps de tarongers a la primavera és deliciosa; les muntanyes de l’interior són un exemple dels valors de la muntanya mediterrània, i la mateixa ciutat té un pòsit cultural profund que val la pena descobrir. Potser gràcies a tots aquests atractius, mentre soc a València no tinc la sensació de trobar a faltar els meus paisatges vernaculars però, curiosament, quan “pujo” a Catalunya de forma periòdica m’adono que sí que els he enyorat. Això sí, aquesta sensació només apareix a partir de Rupià (si he arribat en tren a Flaçà) o des de Colomers (si l’última part del viatge l’he cobert en bus des de Girona). Aquesta primavera passada, per exemple, gràcies a la regularitat de la precipitació, vaig trobar un Empordà especialment verd, amb les vores florides, cursos hídrics amb un cabal digne i uns conreus vigorosos. Estic convençut que la promesa d’una collita abundant ens activa als humans algun ancestral instint de supervivència, molt animal, que ens provoca un sentiment d’atracció cap a aquell paisatge. Potser per això, durant l’esmentada visita vaig trobar l’Empordà especialment bell. Ajuda a realçar la sensació d’haver redescobert un oasi el fet que les 6 hores prèvies les passés al vagó d’un tren, veient passar, primer, la invasió de l’horta valenciana per part de construccions residencials i panells publicitaris variats, seguidament els turons pelats que acompanyen el trajecte ferroviari entre la província de Castelló i les terres de l’Ebre, després el polígon petroquímic de Tarragona, la nuclear de Vandellós i les urbanitzades costes del Garraf, tot abans d’entrar (i tornar a sortir) del cinturó industrial i logístic de Barcelona.

D’altra banda, però, l’agudització dels sentits durant el retorn a casa també provoca una major sensibilitat vers els canvis negatius i transformacions agressives que pateix el nostre entorn. Entre visita i visita sempre desapareix algun arbre o alguna filera d’arbres. Les “neteges” de recs i rieres deixen els hàbitats fluvials despullats de vegetació de ribera. Una agricultura cada cop més industrialitzada propicia la desnaturalització del medi rural, cada cop més entubat, silenciós i “desinfectat” de tota vida que no sigui el conreu, i avança l’artificialització dels camps de fruiters, amb estaques de formigó que subjecten malles de plàstic. Socialment es nota el despoblament dels nuclis més petits, que només s’acaben sostenint per la construcció de segones residències però que es converteixen en deserts entre setmana.

Tots aquests són danys, en bona mesura, autoinfligits, fruit d’un model de desenvolupament poc sensat, que concep el medi ambient i el paisatge com a recursos a explotar per a contribuir al creixement econòmic o, en el millor dels casos, com a víctimes colaterals del creixement a les quals es pot aplicar alguna mesura de minimització de l’impacte o de restauració. Al proper número d’EMPORION repassaré alguns factors externs o d’escala superior que també amenacen el nostre oasi.