L’Algarve

61

Fa més de quaranta anys vaig arribar amb la família a la riba esquerra del Guadiana, prop d’on desemboca. Una barcassa va traslladar-nos a nosaltres i el 600 a la riba dreta, Portugal. Les platges de l’Algarve d’aleshores eren escenaris per estrenar. Ara he tornat a aquesta zona que manté riques tradicions àrabs (El Gharb significa oest en àrab). Un pont modern uneix les dues ribes amb pobles germans a banda i banda, separats per l’arbitrarietat de les fronteres. Parlant d’aquestes poblacions,  Saramago en fa aquesta descripció: “… tots dos pobles, posats sobre el mirall de l’aigua, es deuen veure com un mirall l’un de l’altre, la mateixa blancor de les cases, els mateixos plans de pessebre. Pel que fa a rialles i llàgrimes, la diferència tampoc deu ser gran”. En ser tot plegat tan fàcil d’agermanar, sóc partidari de que vingui com més aviat millor la República Ibèrica, cadascú a casa seva i tots els pobles, aquells que vulguin, és clar, abraçats.

El que eren platges per estrenar ara són un galimaties tan espectacular que les barrabassades de la nostra Costa Brava, que són moltes i espantoses, són un joc d’infants en comparació a les brutalitats sobre el territori i la prostitució absoluta de pobles que mereixien un respecte per la seva tradició i mesura. Estic parlant de la part central de la costa algarvesa. Els extrems es conserven molt millor, així com la part interior. Fa uns anys, uns portuguesos amables em van advertir de la situació i em van encoratjar a no deixar-me perdre l’Algarve de terra endins format per muntanyes i amb un ric patrimoni heretat. Així ho he fet i m’he hostatjat en paratges verges on la vida segueix el ritme que marquen les dones i homes i no pas el que mana el diner.

Hem entronitzat l’economia com la suprema deessa en lloc de situar-la subsidiària i servidora de la vida. És un error majúscul, però sembla que no estem disposats a admetre l’error. Simplement perquè no vivim d’acord amb uns principis ètics consensuats i admesos després de la necessària meditació. Qui és que té temps per pensar? Si fins hi tot els jubilats van de bòlit! No interessa que hi hagi temps mort. Els poderosos ens volen endormiscats, però no acusem als altres dels nostres errors. El pensar no engresca perquè hi ha el risc de trobar-nos a nosaltres mateixos. L’acceleració de la vida moderna no ha fet res més que augmentar la banalitat. El pitjor de les platges de l’Algarve no és la destrucció d’un paisatge, és l’anul·lació de bona part dels ciutadans (o súbdits?) que fan ús d’unes platges sense cap més finalitat que l’escapatòria de vides sense rumb, sense passió, sense entusiasme per a res. La distracció més superficial que serveix de bàlsam a l’esclavatge de les noves formes de vida (vida?).

Si Erich Fromm va qüestionar una societat àvida per tenir més que per ser, ara, quan tot ho exigim d’ immediat, quan la velocitat és el que compte, potser ens hem de parar i començar a debatre si l’inconvenient més gran per ser no és la nostra dèria pel fer. La mecanització creixent ens ha convertit en peces d’una gran maquinària productiva. Hem de produir béns, serveis,… fer, fer i fer. Ens preocupem realment de ser?