Revista Emporion

La vigència actual de la poesia d’Àngel Guimerà (1845-1924)

6

“No hi ha racó de vila o de muntanya on Mossèn Cinto sigui desconegut; després d’ell, solament Guimerà ha aconseguit una popularitat comparable”
Carles Riba (1895-1959)

Dues conegudes obres  d’Àngel Guimerà han obtingut aquesta temporada a la cartellera de la ciutat comtal un èxit apoteòsic i merescut: “Terra Baixa”, amb una interpretació superba de Lluis Homar i  el musical “Mar i Cel”, representat amb ofici per la companyia Dagoll-Dagom.  Això és una clara mostra de la importància de la figura de Guimerà que, com a bon autor clàssic, sempre està d’actualitat i mai passa de moda.

Avancem la notícia que Àngel Guimerà, el dramaturg català més internacional del segle XX, -el Shakespeare de Catalunya, en paraules de Sam Abrams- tindrà un tracte estel·lar la temporada vinent al Teatre Nacional de Catalunya, on es representarà una de les seves obres emblemàtiques “Maria Rosa” i es desplegaran moltes activitats i actes diversos referits a la seva figura i a la seva producció literària.

“Redescobrir Guimerà? Siguem més exactes: tornar a llegir-lo, o, potser, llegir-lo per primer cop”
Pere Gimferrer (1945)

Això no obstant, l’obra poètica de l’autor de “Mar i Cel”, de “Terra Baixa”, de “La Filla del Mar”i de “La Santa Espina”, entre d’altres, és menys coneguda malgrat ser molt important. I cal que torni a ser llegida, recomana Blanca Llum Vidal, l’ editora de la darrera versió de la Poesia Completa d’Àngel Guimerà publicada l’any 2010 en una recomanable i acurada monografia.

La poesia de Guimerà s’inclou dins dels cànons romàntics tradicionals amb temàtica històrica, religiosa, intimista i cívica. Segons Arnau Pons, els poemes de Guimerà es caracteritzen perquè comencen i acaben; expliquen un fet; desenvolupen una idea. És una poesia que es llegeix i enllamina com poques. En versos de Gabriel Ferrater, Guimerà és autor de “mots que t’arrenquen/ la pell de la llengua/ cada cop que els dius“.  “Sols Guimerà troba el crit que va a l’ànima i la fuetada que aixeca el més indiferent”, va escriure Josep Yxart en el pròleg de la primera edició de les “Poesies” l’any 1887. L’any 1920 es va publicar el seu segon recull poètic amb el nom de “Segon llibre de Poesies”.

Cal remarcar la paradoxa que la seva vocació teatral fou força tardana, ja que la seva primera obra, Gal·la Placídia, s’estrenà quan ell tenia trenta-quatre anys. Guimerà disposava aleshores d’un prestigi enlluernador en el món de les lletres catalanes com a poeta. El Guimerà dramaturg anà creixent posteriorment de dia en dia i finalment sobrepassà la popularitat d’en Pitarra, i acabà per imposar-se i ser el veritable símbol del teatre català. El dramaturg eclipsà el poeta, però com recorda bé Eduard Girbal Jaume: “en el cel de la poesia hi figuren amb resplendors eternes dos astres de primera magnitud: En Verdaguer i en Guimerà: el poeta diví i el poeta humà”.

Àngel Guimerà i Jorge, va néixer a Santa Cruz de Tenerife (illes Canàries) el dia 6 de maig de 1845. Era fill de pare català i mare canària. La seva formació inicial fou totalment en castellà. Es traslladà al Vendrell quan tenia vuit anys. Posteriorment va anar a estudiar a Barcelona. És considerat el “gran lleó” de les lletres catalanes, metàfora utilitzada per recordar el seu temperament vibrant i perquè els seus dots poètics es traduïen en forma de “cruentes urpades literàries”.

Guimerà fou un dels pilars literaris de la Renaixença, junt amb Jacint Verdaguer i Narcís Oller, representants per excel·lència de la poesia i de la novel·la, respectivament. Cal remarcar, en Guimerà, una vessant cívica irrenunciable. L’enlluernava l’esplendor del passat medieval de Catalunya que havia estat amagat i silenciat. Josep Maria de Segarra diu: “El seu catalanisme no fou de partit, ni de secular batalla, ni de fam de càrrecs i influències; venia de les runes de Poblet i de Ripoll (…) per això ni la seva paraula, ni els mites que creava trobaren oposició enlloc”  L’any 1895, en la presidència de l’Ateneu Barcelonès, Guimerà hi va pronunciar per primera vegada a la història el discurs inaugural en llengua catalana.

Guimerà fou candidat a Premi Nobel de Literatura disset vegades consecutives i Gallen i Nosell conclouen amb claredat -en un recent treball d’investigació literària- que el Premi Nobel no li va ser finalment atorgat per raons estrictament  extraliteràries.  Per a més informació sobre aquesta qüestió, consulteu la referència bibliogràfica número 3.

La tremenda actualitat de l’obra poètica de Guimerà fa que calgui reivindicar-la, per llegir-la, rellegir-la i repensar-la. És fàcil i reconfortant recomanar aquesta tasca quan ens enfrontem a un geni com ell, tan impactant i tan sòlid, que té encara facetes literàries i personals massa poc conegudes.

Referències bibliogràfiques

1.      Guimerà A. Poesia Completa. Edició de Blanca Llum Vidal. Edicions de 1984. Barcelona, 2010.

2.      Bordes J. Nova vida a Guimerà. El Punt Avui, divendres 12 de juny de 2015, pàgina 25.

3.      Arboix A. Angel Guimerà (1845-1924). Disset vegades consecutives candidat a premi Nobel de literatura. Emporion 2012, agost, numero 68. http://www.emporion.org/index.php/2013-03-07-16-56-18/2012/item/1873-%C3%A0ngel-guimer%C3%A0-1845-1924

LA NIT DE SANT JOAN

La nit de Sant Joan,
oh! quina nit de joia!
Espurnegen los ulls,
les cares s’enrojolen,
i guspires i estels
en l’espai se confonen.

D’un foc a l’altre foc
mon esperit s’envola;
com criminal, de lluny
hi veig dansar les colles;
los gossos, espantats,
ensopegant me troben.

La porta del fossar,
com si em digués “acosta’t”,
s’ha obert amb un gemec;
altre gemec l’ha closa;
i, enrere, quin brogit
de ferrets i bandoles!

Pertot arreu los morts
eixiren de la fossa;
d’ací d’allà pels murs
treuen lo cap enfora;
la nit de Sant Joan
quina enyorança els dóna!

Al mig del cementir
tots los infants s’acollen;
vola en sos fronts encar
la cabellera rossa;
dant-se les mans, rabents,
los focs follets enronden.

Lo més xiquet de tots
perquè és petit no el volen:
“Dau-me les mans”, los diu;
més ells, roda que roda,
per terra l’han llençat.
Va descalcet i plora.

Entre els ermots caigut,
cap a mi gira el rostre.
Era un fillet hermós,
de sa mare la joia.
Tan volgut entre els vius,
fins los morts l’abandonen!

“Ja vinc, lo fillet meu!
És la vida, allà fora!”
Més los morts m’han sentit
i fugen a les fosses,
l’un amb l’altre topant,
fent-se pas amb los colzes.

Plorant lo pobrissó,
rere els altres com corre!
Quan a mi gira els ulls,
si plorava, més plora.
Quina por que li he fet!…
Ja l’ha cobert la llosa.

La porta del fossar,
com si em digués “entorna’t”,
amb un gemec s’ha obert,
altre gemec l’ha closa;
i, pertot, quin brogit
de ferrets i bandoles!
Àngel Guimerà (1845-1924)

Comentaris