La verema

63

A finals de setembre o els primers dies d’octubre és temps de verema. De veimar, que en diem nosaltres. El sol de setembre ja ha fet madurar el raïm i li ha donat aquella dolçor que li cal perquè surti un bon vi, i els penjolls ja són a punt per ser tallats. Les vinyes tenen un aspecte impressionant: els ceps són en plena maduració, carregats dels bonics fruits, de bons colors, del verd clar, del verd fosc, del granat al vermell de les fulles, i aquell color morat fosc dels raïms. Quin goig fa veure‘ls!, tan apinyats que no n’hi caben més! També en aquesta feina ha canviat força la manera de premsar els raïms. No de collir-los, a les vinyes petites, però sí la manera d’extreure’n el suc per elaborar els excel·lents vins que s’obtenen al nostre país. S’han arrancat moltes vinyes; en altres temps, gairebé totes les cases de pagès tenien el seu tros de vinya: la vinya, per al bon vi; l’olivar, per tenir oli per a tot l’any; el camp, per sembrar i obtenir el pa; i el blat de moro i la userda, per mantenir el bestiar, ingredients insubstituïbles i sans, productes mediterranis, que en diem ara. Això era indispensable a tota casa de pagès.

En temps de verema, com en d’altres ocasions, ens ajudàvem tota la família, i sobretot els cosins ens ho passàvem molt bé, érem tota la mainada i el jovent. Era una mica carregós tallar tants de raïms sota un sol que encara escalfa de valent. Però tot i que fèiem feina, no paràvem de parlar i d’explicar-nos els últims esdeveniments, fossin ocorreguts al poble ho en d’altres indrets. És clar que més d’una vegada sentíem una dolorosa exclamació d’algú a qui havia pessigat una abella. Feia mal! El brunzir d’aquests animalots sempre hi és present a les vinyes.

El dinar, el solíem fer tots plegats a casa. Als joves ens agradava tanta gent! Quan ja havíem acabat de tallar els raïms i els havíem anat tirant a les semals escampades per tota la vinya, els traslladàvem a la casa i els buidàvem a la tina. La tina era un gran contenidor de fusta on es dipositaven els raïms de les semals, els quals hi eren aixafats amb els peus. El suculent i apreciat suc del raïm s’escorria per les petites escletxes que quedaven entre una fusta i l’altra en un dipòsit destinat a aquest ús. Del primer raig que s’obtenia en dèiem el most: era el vi més bo, el del primer raig. El que quedava de la primera aixafada era portat al trull per posar-lo a la premsa i acabar d’extreure tot el suc que hi quedava. A tota la mainada ens agradava de pujar dalt de la tina i aixafar els raïms. Ens feien rentar els peus ben nets, i ja estàvem llestos per començar la dansa d’aixafar raïms amb els peus. Era divertidíssim!

Ara, les cases que tenen vinya només per al vi de l’any i no volen portar els raïms al trull, disposen d’una petita premsa manual, un dipòsit d’acer inoxidable, que és la tina, i un corró per aixafar el raïm, i es fan el vi a casa mateix. Vaig anar a casa d’un familiar i vaig poder veure tot el procés per obtenir el vi. Vaig quedar parada de com s’han simplificat les coses en aquesta feina. Els raïms són aixafats pel corró, mogut per un petit motor instal·lat damunt la tina, mitjançant el qual s’extreu el primer raig de vi, el millor! El que queda del raïm aixafat es tira a la premsa manual, feta de bona fusta, que acaba d’exprémer el raïm després de la primera aixafada. Dues persones poden fer tota la feina que els permetrà assaborir el seu propi vi durant tot l’any, una beguda saníssima, sobretot per acompanyar els principals àpats del dia, i també per fer-lo provar al primer conegut que entri a la casa, contents de poder oferir-li el bon vi de l’any.