La Unió Europea i les revoltes àrabs

57

Les revoltes que estan protagonitzant els ciutadans en els diferents estats del món àrab han sorprès, a més dels mateixos règims autoritaris,  bona part dels governants occidentals. S’ha parlat molt de Tunísia, d’Egipte, del Iemen, de Jordània…. i també de Líbia, on s’ha instal·lat un conflicte, per no dir-li guerra, de difícil solució, amb intervenció aliada i amb l’aprovació explícita de les Nacions Unides.

L’efecte contagi de la revolta àrab no para de créixer i tot apunta que acabarà afectant tots els estats de la zona àrab i, fins i tot, col·lateralment els estats limítrofes. Així les coses, estem observant que enemistats irreconciliables, com la dels palestins de Hamas i d’Al-Fatah, han iniciat un procés d’apropament que pot ser un bon senyal cap a l’obtenció d’un estat palestí, si Israel, els conflictes àrabs i la comunitat internacional ho permeten. Veiem també que la revolta ha afectat cada estat en forma i ritme diferents, mentre que a Tunísia i a Egipte superen etapes cap a un nou govern, Líbia s’enroca en una complexa guerra a la qual pot quedar enganxada l’OTAN. El Marroc, amb reformes previstes però suportant el pes del terrorisme. Algèria procurant minimitzar els efectes de la revolta. El Iemen cercant una solució a la sortida d’Al-Saleh, que no està gens clara. I a Síria, el govern exercint una repressió sense precedents contra la població civil amb la finalitat notòria d’esclafar qualsevol intent de revolta. Sobta la impunitat amb la qual actua el president Al-Assad, el seu govern i l’exèrcit contra la població civil, segurament avalats per la certesa que la seva situació estratègica, l’excepcionalitat de Síria, els exclou de qualsevol intervenció de la comunitat internacional. Les causes de la revolta a Síria són les mateixes que als altres estats àrabs, una població jove que representa més del 30% del total i que no té cap expectativa de futur, una manca de llibertat política asfixiant, un règim, el d’Assad, amb més de trenta anys en el poder i amb la informació del que passa al món a l’instant, tot plegat un escenari que, un cop perduda la por, és comprensible que generi la revolta popular. Veiem, però, que la comunitat internacional no ha tractat igual Síria que Líbia, i això es deu a l’excepcionalitat geoestratègica de Síria, que representa un element d’equilibri de l’Orient mitjà. I la comunitat internacional expectant, sense arribar a cap acord en el marc de l’ONU perquè Rússia i la Xina no ho veuen clar i els EUA i els estats europeus temen que una intervenció podria facilitar una Síria sense Assad, i això podria generar incertesa política a la zona, ja de per si mateixa conflictiva.

Veurem com es desenvolupa tot plegat. I és en aquest escenari que la Unió Europea ha tornat a arribar tard i s’ha mostrat feble i és que, a part de les declaracions democratitzadores i aportació de diners i participació activa en la resolució de l’ONU dels diferents estats membres, la UE com a tal, a través de la responsable d’exteriors, la baronessa Ashton, no acaba de fer-se sentir i estem en un moment en el qual la UE hauria d’estar plenament present i activa si és que volem ser influents en el món.