Revista Emporion

La Unió Europea i el 9-N

2

Després de tants esforços del poble català per fer sentir la seva veu, sobretot la gran manifestació “Catalunya, nou estat d’Europa” del 2012, la Via Catalana de 400 km del 2013 i la gran V de Barcelona del 2014, un es preguntaria què més havíem de fer per aconseguir que Europa ens donés suport per realitzar una acció democràtica tan elemental com poder anar a respondre una consulta no vinculant el 9-N.

He de confessar que hi hagué un moment que, després de formular-me la pregunta, jo estava al caire de maleir Europa, de la mateixa manera que algú maleiria una mala mare. ¿Com pot mantenir una actitud tan freda, sinó adversa, en veure un dels seus pobles privat d’expressar la seva opinió per un govern que no s’empara en res més que en una majoria absoluta, un Tribunal Constitucional de dubtosa neutralitat, i una Constitució acceptada fa 35 anys, per esborrar d’una vegada les cicatrius de la guerra civil i del franquisme?

Però no puc maleir Europa, perquè Europa no existeix, aquest és el punt del qual hem de ser conscients: Europa no existeix. El que hi ha de veritat en el món de les realitats és una entitat jurídica, i si no ho veiem així, no sabem de què estem parlant i estem posant la nostra confiança en una figura fictícia. Europa? Això què és? En el món de les realitats hi ha la Unió Europea (UE). I prou.

Què és, doncs, i com funciona, aquesta entitat jurídica anomenada UE?
Aquest és el nucli de la qüestió: 1) La UE no és altra cosa que el resultat d’uns acords signats entre diversos estats que ocupen territoris situats al continent europeu. 2) La UE funciona bàsicament d’acord amb els Tractats de la Unió Europea (TUE). És a dir, totes les seves accions es fonamenten en tractats aprovats pels estats membres, i si els tractats no citen un àmbit d’actuació determinat, el govern de la UE (la Comissió) no pot proposar res sobre aquell àmbit.

Ni sóc advocat ni em sembla que als meus lectors els interessés gens que ara jo m’estengués a exposar articles dels tractats de la UE que poguessin afectar el cas català. Si algú en vol saber més, li recomano el llibre ¿Existe el derecho a decidir? Preguntas y respuestas sobre el proceso abierto en Cataluña, que recull opinions de diversos juristes, i ha coordinat Eduard Sagarra, professor d’ESADE que em mereix tot el respecte. En copiaré unes frases:

“En cas que es produís per part de ciutadans de la Unió o de les institucions polítiques de Catalunya una queixa davant la Comissió Europea que denunciés la vulneració per part de l’Estat espanyol del principi democràtic, aquesta haurà de respondre i, si considera que hi ha prou indicis, donar curs al procediment previst a l’article 258 del TUE. Si finalment la Comissió considerés que l’Estat espanyol ha comès una infracció i aquest no modifiqués la seva actitud, estaria legitimada per presentar un recurs d’incompliment davant el Tribunal de Justícia de la UE contra l’Estat. És evident per a tothom que traslladar aquest conflicte a les institucions europees és un nou problema per a la UE, en un moment en què la crisi econòmica i els problemes de legitimitat democràtica assolen els governs europeus i el mateix procés de construcció europea. […]”. (A. González Bondia, pàg. 143).
I doncs, de què ens serveixen les eleccions al Parlament Europeu, com ara les d’aquest any 2014? De ben poc, i de res pel que fa al cas català. I ara que ho dic, quan van ser aquestes eleccions? Al maig, i que jo sàpiga, encara ara no s’han decidit tots els membres de la Comissió. Quanta agilitat! Concebeu unes eleccions a les Corts espanyoles, o al Parlament català, al maig, i que al novembre encara no hi hagués govern? Ho comento a un amic europeista de soca-rel, que em diu:

– Ja sé que sóc molt optimista, però és que si no ho som els que hi creiem, qui ho serà? Així va la UE, molt lenta. Però jo crec que no tenim alternativa i hem d’apostar per ella, per ser influents en el món i també per ser forts i lliures a dins. T’imagines què passaria, amb la situació que hi ha a Catalunya, si l’Estat espanyol no fos a la UE?
Jo li responc:
– Si ara entressin tancs per la Diagonal de Barcelona, la UE no faria res. Els mitjans una gran escridassada, els polítics tres o quatre reunions.  Si el poble es revoltés encara pitjor. M’estimo més no trobar-m’hi.
Després li afegeixo:
– Ben mirat, si no fos per la UE, Espanya fa anys que hauria fet suspensió de pagaments i Catalunya potser ara seria un estat independent.
No hi ha resposta.
Quan resto sol, rememoro antics moments esperançats, quan era estudiant, als anys cinquanta del segle passat, en plena negror del franquisme. La il·lusió amb què rebia de Brussel·les els primers llibrets sobre la Comunitat del Carbó i de l’Acer o sobre el Mercat Comú dels Sis (França, Alemanya, Itàlia, Bèlgica, Holanda, Luxemburg) i jo somiava, somiava… L’Europa de les pàtries, l’Europa que, un dia o altre, també ens obriria els braços a nosaltres… Quin desengany!

La UE només ens obrirà els braços si un dia no té altre remei.

Comentaris