Revista Emporion

La Unió Europea està d’aniversari

2

Fa cinquanta anys de la creació de la Comunitat Econòmica Europea, precursora de l’actual Unió Europea. És evident que des d’aquell llunyà 1957 han passat moltes coses i, si ho centrem a l’entorn de l’Europa comunitària, quasi totes positives. Lluny queda aquella Europa devastada per la II Guerra Mundial, amb estats tancats i autàrquics; lluny queda l’ús del passaport per poder viatjar per Europa i les dificultats per poder treballar-hi o bescanviar les monedes de cada estat i més aspectes de la vida econòmica, social i jurídica.

Actualment gaudim d’unes quotes de llibertat que mai s’havien assolit i que, naturalment, caldrà preservar i més en l’entorn actual en el qual sovint s’imposen limitacions a la llibertat en pro de la seguretat. L’Europa comunitària gaudeix d’un mercat únic de  prop de cinc-cents milions de ciutadans, amb la democràcia com a sistema de convivència política i social i amb l’euro en tretze dels vint-i-set estats que componen la UE. I també gaudim de significatius avenços en aspectes de polítiques d’interior i d’exterior i de seguretat comunes. Així, la Unió Europea no ha perdut el temps i ha anat avançant en polítiques comunes, sovint amb dificultats ja que tot es fa amb consens dels estats membres i, el que és més important, en pau, que ve a ratificar el període més llarg que mai els estats europeus, que avui estan sota el paraigües comunitari, han estat sense enfrontaments i guerres.

Només cal recordar que en setanta anys, els que van del final del segle XIX fins a la meitat del XX, hi ha haver una guerra entre França i Alemanya i dues devastadores guerres mundials. De manera que, encara que fos només per preservar la pau, ja hauria valgut la pena; però, com veiem, la UE és molt més.

Ara, però, coincidint amb els cinquanta anys, la Unió Europea es troba en una fase d’incertesa, motivada per una crisi política amb desavinences entre els estats importants pel que fa a la manera d’entredre la UE i el seu futur, una crisi institucional pel que fa a les institucions que l’han de conformar i el grau de dependència dels estats membres i també una crisi d’identitat pel que fa a quins límits ha de tenir la UE o quin grau d’integració política o fins a quin punt els ciutadans s’hi senten integrats.

En aquest escenari, al meu entendre, a la UE només li queda un camí, que és aprofundir en la unió política amb respecte per la diversitat i procurar convertir-se en un actor influent en el món. Així és la manera com podrà defensar millor els interessos dels seus ciutadans.

Comentaris