“La traïció dels anglesos”

103

“No hi ha res més poderós que una idea a la qual li ha arribat el seu temps”
Víctor Hugo
(Besançon, 1802- Paris, 1885)

 

En el context de la Guerra de Successió hi ha un fet històric important que va condicionar l’evolució ulterior dels esdeveniments i que va condemnar els catalans a la derrota: l’ incompliment per part dels anglesos, l’any 1713, del “pacte de Gènova” signat el 20 de juny de 1705 entre Anglaterra (l’ enviat de la reina Anna era Mitford Crowe), i Catalunya (els comissionats catalans eren Domènec Parera i Antoni de Peguera). A l’ermita de Sant Sebastià (Osona), unes setmanes abans (el 17 de maig),  s’havia dut a terme el pacte dels Vigatans en el qual es decidia entregar poders als dos prohoms catalans per signar el tractat d’aliança amb Anglaterra. Aquest pacte d’ajuda mútua, comprometia els signants a ajudar-se i donar suport a l’arxiduc Carles en contra de Felip V. Anglaterra prometia preservar les antigues i tradicionals lleis, privilegis i drets dels catalans, fos quin fos el resultat de l’ intent d’instal·lar l’arxiduc Carles en el tron d’Espanya. 

En el “tractat d’Utrecht” signat l’11 d’abril de 1713, els principals monarques del moment varen signar la pau a canvi d’un seguit de cessions territorials, comercials i  de reconeixements mutus. S’acabava oficialment la guerra. En el tractat s’imposà la renúncia del Borbó a governar alhora a França i Espanya. A canvi, Anglaterra trencava unilateralment el pacte amb Catalunya i no intervindria en l’assumpte català. Espanya perdria per la seva banda Gibraltar, Menorca, els Països Baixos, Milà, Nàpols, Sicília, Sardenya i Sacramento, a banda d’atorgar importants concessions comercials als britànics.

La indignació popular a Londres a causa de l’abandonament dels catalans pels anglesos fou molt gran. A les gasetes de la capital anglesa es publicaven crítiques i retrets a la seva política exterior. En relació a aquest drama històric, hi havia encesos debats al Parlament britànic. El sentiment de vergonya i traïció eren palpables a l’ambient ja que els anglesos havien abandonat unilateralment els catalans a la seva sort i no havien defensat a ultrança la justícia i la bona fe, valors que els anglesos sempre s’havien enorgullit de conrear.

 El Dr. Josep Trueta, exiliat il·lustre a Anglaterra a causa del règim franquista i professor a Oxford, va trobar i comprar dos opuscles històrics que estaven escrits i publicats l’any 1714 a Londres, on es descriu aquest sentiment de culpa i vergonya del poble anglès per la traïció feta als catalans. Cal recordar que en aquell temps a Anglaterra els opuscles de contingut polític eren un importantíssim element en la formació de l’opinió pública. El tema que predomina en aquests escrits, és el sentiment de disgust per part dels autors per la responsabilitat del govern i del parlament britànic  per haver traït i abandonat la nació catalana, abandó que dugué Catalunya finalment al desastre. L’ anomenat en aquell temps a Anglaterra “cas català” era flagrant.

Comenta M.B. Strubell, llicenciat en història moderna per la Universitat d’Oxford i marit de Amèlia Trueta de Strubell –filla del Dr Trueta- que ha traduït al català i editat els dos opuscles mencionats, que fins i tot Sir Winston Curchill s’interessà i escriví sobre aquest tema: “Els catalans induïts a fer la guerra pels aliats, i especialment per Anglaterra, i que donaven suport amb una admirable tenacitat a l’arxiduc que anomenaven Carles, varen ser lliurats, amb frases diplomàtiques molt corteses, a la venjança del bàndol guanyador a Espanya

Sembla ser que un altre famós pamflet escrit del prestigiós escriptor britànic Jonathan Swift (The Conduct of the Allies) fou en gran part responsable de convèncer una part de l’opinió pública anglesa que acceptés l’estratègia del polític del partit tory Henry St. John, (representant dels guanyadors en les darreres eleccions generals angleses del 1710),  que s’oposava fermament a qualsevol acció militar a Europa, i volia acceptar els acords del tractat d’ Utrecht encara que això suposés l’ incompliment i el  trencament del pacte de Gènova signat amb els catalans, tal com finalment va ocórrer.

 Recentment la memòria del “cas dels catalans” ha estat rescatada de l’oblit en una lloable iniciativa cívica amb l’objectiu de rememorar i donar a conèixer aquesta oblidada realitat històrica i treballar per aconseguir complicitats i sinèrgies internacionals pel democràtic dret a decidir del poble de Catalunya.

En el llibre de Strubell, que conté un didàctic pròleg i epíleg i la traducció dels dos opuscles comentats, textualment hi trobem: “Del que no hi ha cap dubte és que els mots emprats l’any 1714 en el pròleg de l’opuscle Consideració sobre el cas dels Catalans descriuen acertadament el cinisme del tractament acordat als catalans per aquells qui pretenien defensar la seva causa (sic) fent bo el cínic  aforisme de Wiliam Congreve que dicta: You gain your ends, and damn them when you’ve done (“Aconsegueix el teu objectiu i, a ells, engega’ls al diable quan no els necessitis“).              

 

Bibliografia

1.      Strubell MB. “El cas dels catalans” (2ª edició). Curial Edicions Catalanes, Barcelona 2012.

2.      “The Case of Catalans consider’d” (Consideració sobre el cas dels Catalans). London, Printed for J Baker, 1714.

3.      “The Deplorable history of the Catalans. From their firft engaging in the War, to the Time of their Reduction” (La Deplorable història dels Catalans. Des de llur participació en la Guerra, fins a llur Subjugació). London, Printed for J Baker, 1714.

4.      http://www.casdelscatalans.cat/fase1/index.php

5.      “Catalunya 1714. Viatgem als escenaris clau de la Guerra de Successió“. Descobrir Catalunya, núm 196. Juny 2014.