La tasca més feixuga

134

La tasca més difícil… o més pesada i feixuga.

Potser podem afirmar, sense por d’equivocar-me, i /o d’equivocar-nos, ja que la possibilitat és compartida, que avui en dia, la tasca més feixuga, difícil i de més responsabilitat, per a un matrimoni amb fills, o amb intenció de tenir-ne, és l’educació dels propis fills. Quan un nen no es pot comunicar, no pot expressar les seves necessitats, els seus desitjos o malestar, pot desencadenar una reacció agressiva o auto-agressiva, que aconsegueix, sens dubte, alertar l’entorn i expressar, d’alguna manera, la gran frustració i impotència que li comporta aquesta dificultat.

Però ¿qui, dels dos, marit o muller, té la tasca més feixuga?

Aquesta és la pregunta que un dia sí, i un altre també, es fan molts matrimonis, que en tota la resta poden gaudir de les joies del seu estat, i que també es feia l’un i l’altre dels membres d’un matrimoni, no massa grans, però ja de certa edat, que donen cos i ànima a aquest relat. I així ho recordava una tarda de diumenge de la mà de la Marta, la meva muller, caminant per la platja de l’Estartit, gaudint de la lenta passejada i parlant tots dos de l’article que tenia en ment, que es podria acceptar o no la meva teoria, i que no he plasmat fins ara. I han passat quasi cinc anys!

La veritat era que els suposats protagonistes d’aquest article, no podien ser ni massa joves ni es podien qualificar de vells-vells, però l’edat ja hi era. I molt similar a la meva, eren grans, i tenien prou experiència perquè la seva opinió fos realment suggestiva i interessant. I tu, lector, crec que com a persona assenyada, després de llegir aquest relat, si el creus en principi interesant, podràs saber i contestar una pregunta, i ens podràs dir: Qui tenia més raó en creure’s el més perjudicat en el repartiment de les diverses tasques respectivament encomanades?

1.- El marit?… 2.- La muller?… 3.- Tots dos?… 4.- O cap d’ells?

Encara que aquesta darrera possibilitat fuig de qualsevol càlcul de probabilitats, ja que deia el marit: “La meva es la més cansada”, a la que contestava la muller: ”La meva sí que ho és en veritat, de cansada!”, amb veu potser més calmada, o potser també més cansada que calmada. Així un dia, i un altre també, aquest era el motiu de la seves controvèrsies sobre els deures i/o obligacions que havia acceptat, cadascun d’ells, en l’acte de matrimoni. Fins que al marit se li va acudir de proposar-li un senzill (?) canvi de feines. Que fou immediatament acceptat per la muller.

L’endemà mateix, en un bonic dia d’estiu, no massa calorós, els personatges d’aquest relat posaren en solfa el que havien decidit: fer un canvi de papers. Ella se n’anirà al camp i ell es quedarà a casa, per fer les feines de la llar.

La dona, en el moment en què sortia de casa, girà el cap i li recordà, de forma ben clara: “Tingues en comte que les vaques i les ovelles surtin quan sigui l’hora; no et descuidis de donar menjar a la lloca, que no s’escapin els pollets, procura que quan jo torni el dinar estigui a punt, escarpeix la llana i bat la mantega i, sobretot, no t’oblidis de posar el moresc en remull”. Havent acabat les recomanacions amb aquella tirallonga d’advertiments, la muller se n’anà a fer la tasca que fins al moment corresponia al marit.

Però quasi abans que el pagès hagués ni pensat a obrir la tanca del cancell, les vaques i les ovelles ja passejaven tranquil·lament pel pati, fent tota mena de destrosses. I no les va poder aplegar ni reconduir, sinó a força de feina, voluntat i treballs.

Deixà el pati, aparentment en ordre i consell, i tement per un encara més gran desastre, decidí lligar un cap a la pota de la lloca i hi anà lligant tots els pollets, d’un en un, per estar segur que no se n’escaparia cap.

Un cop acabada aquesta tasca i recordant que la seva dona pastava el pa a l’hora que remullava el moresc, decidí fer el mateix. I per guanyar temps i avançar feina, s’afermà al cos la bujola de la llet, aquell atuell amb forma de galleda, però més baix (que serveix tant per traginar llet, rentar plats, o rentar-se els peus), amb la idea de batre la mantega, pensant i dient-se a si mateix: “Així guanyaré temps. Quan el panís estigui endegat tindré també batuda la llet”.

Però així que havia tot just començat, sentí escatainar la lloca, al temps que sentí una gran piuladissa de pollets!… Ell que surt rabent al pati –bolcant amb l’envestida la bujola de la llet– veu que un enorme falcó havia fet presa d’un dels pollets, emportant-se tot l’enfilall, ben lligat, amb lloca i tot inclòs. I mentrestant, bocabadat i sense saber què i com fer-ho, entraven pel portal obert, dos garrins, un d’ells, tot satisfet, esbarriava la pasta de pa, i l’altre, que no volia ser menys, se les tenia amb el panís… I el foc… que s’estava apagant!

El pagès tornà a entrar, fugint de tants malastres, i no sabent ni com ni on posar mà.

En això, i en aquest moment d’injusta situació no buscada, arribà la seva dona, que en entrar al pati veu que no hi ha la lloca ni els pollets… Desenganxa a corre-cuita el cavall, travessa el pati i pregunta al marit, tot atrafegat i en veritat mig espantat:

– On són els pollets?

– Se’ls ha emportat un falcó: els havia lligat l’un amb l’altre perquè no se m’esgarriessin i el falcó se’ls ha emportat amb la mare i tot!

– I el dinar, ja és a punt?

– El dinar! No veus que se m’ha apagat el foc?

– Ja has batut la mantega?

– Mantega, em preguntes?… En sortir al pati he ensopegat i la bujola se n’ha anat a… rodar!

– I aquesta pasta de pa que veig del tot esgarriada?

– Cosa dels maleïts garrins! Mentre jo era al pati han entrat aquí com si fossin a casa seva… l’un escomet el pa, l’altre se m’agafa al morter del panís…

– T’has lluït! -féu la dona– Doncs jo ara ja torno del tros! He fet tot el que havia de fer i… torno a bona hora!

– Ja et crec… Com ja sé, al camp s’ha de fer només una sola cosa, mentre que aquí se n’han de fer moltes de plegades, aquesta, aquella i l’altra… És possible que ningú tingui el cap en tantes feines alhora?

– I no obstant, estimat marit, pren-ne bona nota: jo ho faig cada dia, i no tornis mai a barallar-te volent afirmar i/o sostenir que les dones no tenim mai res a fer…

La conclusió d’aquest relat és: El treball més plaent, més dolç, més fi, més ben pagat, més comportívol, no és mai el teu! És… el del veí!

Colofó: Deia Alexandre Magne que “conèixer-se a un mateix és la tasca més difícil, perquè posa en joc directament la nostra racionalitat, però també les nostres pors i passions”. “Conèixer-se a un mateix és l’inici del camí”. I com deia un bon amic meu, del matrimoni en general: “Consells embena, que per al meu no en tinc”.