La Rosa de les Monges

Segueixo la sèrie d’articles que he estat publicant a EMPORION, des de fa uns mesos, sobre dones que mereixerien tenir a Torroella un carrer dedicat al seu nom, segons un esborrany de proposta que ens va deixar Joan Radressa. Avui parlaré de la Rosa de les Monges, de nom complet, Rosa Guinart Dorca, una persona senzilla, que va ser molt popular a la nostra vila, on va arribar l’any 1919, procedent de Sant Aniol de Finestres, la població on havia nascut. Venia amb la intenció d’entrar en un convent de monges.

En aquella època hi havia a Torroella tres comunitats de religioses.

Les més antigues, les germanes clarisses, anomenades de la Divina Providència, situades entre els carrers dels Dolors, de la Farigola i Pintor Gimeno, havien arribat l’any 1854, vivien en règim de clausura, es dedicaven a l’ensenyament de les noies i, pel color del seu vestit, eren conegudes com les monges negres.

A l’Hospital hi havia les monges de l’Institut de les Religioses de Sant Josep de Girona, vetlladores de malalts, de les quals vaig parlar en un article dedicat a la primera superiora de la comunitat a Torroella, Carme Esteve Andoca. Havien arribat l’any 1882.

Finalment, des de l’any 1912, hi havia a la nostra població les Religioses del Sagrat Cor, que tenien el convent a l’actual passeig de Catalunya, on fa cantonada amb el carrer Primitiu Artigas, també dedicades a l’ensenyament de noies, i eren conegudes, a causa del seu hàbit, com les monges vermelles.

Doncs bé, l’any 1919 Rosa Guinart va venir a Torroella i es va adreçar al convent de les germanes clarisses o de la Divina Providència, les anomenades monges negres. No ens consta el motiu que la va moure a acudir, precisament, a aquesta comunitat.

La font de tot el que exposaré a continuació és un article que Josep Riera i Torrent va publicar l’any 1999 al Llibre de la Festa Major de Torroella.

Rosa Guinard

La intenció de Rosa Guinard, en venir a la nostra població, era fer professió religiosa i ser admesa al convent com una monja més, però no ho va aconseguir. Ella mateixa en va ignorar la causa tota la vida. Però no es va fer enrere i, davant la negativa, va trobar una forma alternativa d’integrar-se al convent, s’hi va quedar de minyona.

Aviat es va fer molt popular a la vila, tothom la coneixia. Era petita d’estatura, d’aspecte ingenu, el somriure permanent, i movia els llavis sense parar, com si estigués pregant constantment. Era un belluguet, sempre feinejava, anava o venia amunt i avall per la vila, amb un gros cistell al braç ple de mercaderia, portava encàrrecs, treballava a l’hort del convent… Només parava de moure’s per resar, passava hores davant del sagrari.

La Rosa va servir la comunitat amb fidelitat i devoció fins a l’any 1936, quan, en esclatar la guerra, les monges van ser exclaustrades. Ella va anar a servir, en una casa benestant, com a infermera d’una senyora malalta, però més endavant, quan en va tenir ocasió, va anar a Sant Aniol, a casa de la seva família.

Acabada la guerra, refeta la comunitat, la Rosa va tornar amb les seves monges, a servir-les, fins que una llarga malaltia la menà a l’Hospital. Allí, gairebé no es movia de la capella, si no era per anar a menjar o a dormir. Explica Josep Riera que, pocs dies abans de morir, la Rosa li deia que, finalment, després d’haver-s’ho preguntat tota la vida, ara comprenia per què no la van voler de monja: “Nostre Senyor no em volia per serventa seva, sinó per serventa de les seves serventes.”

Rosa Guinart va morir el dia 11 d’agost de 1974, el dia de Santa Clara, fundadora de la comunitat de les seves estimades monges.