Revista Emporion

La primera lliçó de castellà

3

No sé si recordo bé els fets que contaré, ni si algú més els té presents, o si el seu record és un altre, perquè ja se sap que poques vegades persones diferents guarden la mateixa memòria dels esdeveniments que han viscut plegats.

La primera persona que vaig sentir parlar castellà a la meva vida va ser una vella andalusa que vivia al costat de casa, La Rubia. N’era tant, de vella, per mi, que jo la devia veure com ara veuria un fòssil. No recordo que mai ens enraonéssim, ni que tan sols ens diguéssim res l’un a l’altre. Em penso que ni ella m’hauria entès a mi, ni jo a ella. Eren temps que encara no havien arribat a Torroella treballadors de fora, i només hi devien parlar castellà quatre guàrdies civils i algun militar, però a la meva edat, jo poca relació hi podia tenir, per no dir cap.

pelayos-flechasÉs cert que els primers mesos després de la guerra civil hi havia a Torroella molts soldats que vivien en barracons al peu dels olivars i passaven hores i hores a la vila, però la majoria d’aquells xicots devien ser catalans i nosaltres hi parlàvem en català, perquè en castellà, aleshores, no hauríem pas estat capaços de dir-los tres mots seguits. Aquells soldats feien unes milis llarguíssimes, de tres anys i de vegades força més, i de feina en tenien ben poca. Passaven el temps asseguts a la placeta de can Marsal, i per entretenir-se i guanyar algun diner, amb monedes de ral, que eren foradades del mig, eixamplant-les i aixafant-les de xic en xic, amb un punxó i un martellet, en feien un anell, que algú comprava i després lluïa. O separaven les bales dels cartutxos, en treien la pólvora, la cremaven amb una foguerada espetegant, i nosaltres ho presenciàvem admirats, encara sembla que ho veig.

Amb tot el que porto explicat, algú podria pensar que a l’escola només ens havien parlat i ensenyat en català, però és que a l’escola, els tres anys de guerra, no hi havíem pas anat, almenys no en guardo cap record. Jo tot aquell temps havia viscut molt tranquil en aquest aspecte, de casa al carrer i del carrer a casa. Ara, acabada la guerra, les coses varen canviar de cop, i un dia em varen portar a estudi. M’hi varen dur per força, m’hi varen arrossegar. Jo em tirava per terra desesperadament, feia anar braços i cames, però tot va ser inútil, ja se sap que sempre guanyen els grans. Imagino que a tota la trepa de marrecs que ens havien de tancar unes hores a les escoles del convent de Sant Agustí ens devia passar el mateix.

Fer-nos classe en aquestes condicions també havia de ser força desesperant per als que se n’havien de fer càrrec. Amb la destrucció que es va voler fer de l’escola catalana, l’assignació de mestres addictes al règim, aquells primers temps, devia comportar un gran desgavell i a nosaltres, de bell antuvi, ens varen assignar una mestra castellana. Els vailets de Torroella, o la majoria, acostumats a passar el dia al carrer, a anar a cops de roc els de la colla de la placeta contra els de la colla de plaça i a no veure’ns mai engabiats, ens vàrem trobar de cop i volta tancats en una aula, i per acabar-ho d’adobar, davant d’una dona que no parlava com nosaltres! Estàvem astorats, i suposo que ella no en devia pas estar menys. L’escena que tinc clavada a la memòria la recordo com ara explicaré.

Un dels alumnes més ganàpies, sapastre, enjogassat, indisciplinat com tots, devia destacar per algun motiu enmig del desordre generalitzat. La mestra va cridar-lo, el feu acostar com va poder, se’l posà al davant a empentes.

¡Arrodíllate! -va escridassar-lo, amb un gran xiscle.

Silenci. Què hauria volgut dir aquella dona amb un crit tan estrident, ple de desesper?

¡Arrodíllate! -cridà de nou, perdent l’alè, la mestra.

I com que en Gallina -així li dèiem de motiu al nostre company- no es movia, els ulls esbatanats, els cabells de punta, tot ell esverat, la mestra se li acostà, li posà les mans al coll, el pitjà avall amb força per obligar-lo a caure sobre els genolls…

Es va fer a classe un silenci absolut. La meva impressió, i suposo que la de tots, era que la mestra volia escanyar en Gallina. Quan finalment, després d’un bon esforç, aquella dona aconseguí que el nostre company s’agenollés, nosaltres havíem après la nostra primera classe en castellà. Mai més no oblidaríem el significat del mot arrodillarse.

Algun cop he arribat a pensar si tot plegat no devia tenir un cert sentit metafòric.


Gallina

P.S. Em diu l’amic Rossend Masferrer que en Gallina es deia Alsina, i que és a la foto de la pàgina 727 de “l’Abans”, amb la mà de la mestra a sobre la seva espatlla (es veu que estava predestinat a tenir sempre al damunt les mans de les mestres).

 

Comentaris