Revista Emporion

La Pepa

6

Tuña és un poble insignificant amagat entre les muntanyes asturianes. Per arribar-hi, un s’ha de jugar la vida conduint per una carretera amb revolts només aptes per a aventurers disposats a desafiar les endimoniades velocitats de la gent del lloc que coneix el terreny. 

A Tuña hi he passat quinze dies i ha estat el meu modest homenatge al seu fill més il·lustre, Rafael del Riego Florez (1784-1823), conegut com el general Riego que, per defensar la Pepa (la Constitució progressista aprovada a Càdiz el dia de Sant Josep de 1812), l’any 1820 va aconseguir fer viure esperances liberals durant un trienni. L’any 1823 les posicions més reaccionàries van demanar auxili militar als francesos per imposar l’absolutisme. Riego va ser condemnat a la forca, fi que l’honora.

Casa Nadivia de RiegoEstudiar el constitucionalisme espanyol és un dels exercicis necessaris per comprendre el perquè d’una història en què sempre acaba guanyant la caverna. La Constitució del 1812, que tan poca atenció mereix en aquest any del seu bicentenari, podia haver iniciat uns temps moderns d’estabilitat, progrés i entesa. Llegida dos segles després, és ben clar que és una constitució amb mancances, però inaugurava una nova etapa, es passava d’una monarquia absoluta a una de constitucional, la sobirania la tenia la nació, s’aprovava la divisió de poders, etc. Al llarg dels segles XIX i XX l’esperit de 1812 va ser contestat una i altra vegada pels immobilistes, defensors d’idees impensables a països on les revolucions burgeses van posar fi a privilegis. Llegir estudis com el documentat i voluminós de Paul Preston L’holocaust espanyol, encara que deprimeixen, resulten enormement sans per conèixer la condició humana i saber que és enormement difícil la consolidació de majories sensates i respectuoses.

L’integrisme multisecular espanyol s’ha sostingut sobre el muntatge estatal centralista i la religió més rància dedicada a manipular les masses amb preparació escolar deficient. L’Espanya negra, del caciquisme, dels cops  militars, de les guerres civils, dels exilis massius de la gent més il·lustrada, ha compromès el conjunt d’Espanya on les ments obertes i dialogants han estat sistemàticament esclafades. Al llarg dels darrers segles hem assistit a un creixent divorci sociològic i de valors entre el centre i la perifèria. El meu mestre Antoni Jutglar havia escrit un llibre titulat: La España que no pudo ser. Quan una persona com jo mateix, republicana, pensa que la gens lloable monarquia que tenim ens serveix de parallamps per no patir presidents de república com els inefables Aznar o Bono, és una prova inequívoca que Espanya no pot ser. Almenys l’Espanya que coneixem.

La PepaDeixeu-me dir, però, que trobo a faltar contrastos i debats crítics que vagin més enllà de les fàcils manifestacions que satisfan la necessària emotivitat i el desig èpic en temps d’escasses ocasions expansives. Hem oblidat la utilitat de la política que vetlla pel benestar de la totalitat de la ciutadania. Un estat català per què fer? Si les coses no canvien molt, tenim servit un estat català neoliberal que ens pot portar a l’hort. Per evitar-ho, ens cal una esquerra forta, alternativa, valenta, generosa, amb amor al país, que aposti per la justícia, la llibertat, una justa distribució de la riquesa, un decidit canvi social més enllà del capitalisme agonitzant, eliminar els exèrcits, aplicar la màxima exigència i els millors sous als mestres, mantenir i perfeccionar una de les sanitats millors del món, esmenar errors del passat recent com quan es va malmenar la possibilitat de gaudir d’una administració moderna (vam caure en el parany de copiar l’administració central), o bé les decisions partidistes com la de crear els inútils i cars consells comarcals. Una esquerra sincera que recordi que estat propi no significa acabar amb la crisi ni que els catalans ho tindrem tot pagat. Com tantes vegades, no sé si m’he explicat prou bé.

Comentaris