La nova primavera silenciosa

171

A principis de la dècada de 1960, l’autora, biòloga i ecologista nord-americana Rachel Carson, ja al tram final de la seva vida, publicava el seu llibre més influent: “La primavera silenciosa”. L’obra alertava de la preocupant realitat que havia estudiat la seva autora, això és, el marcat declivi d’ocells i altra fauna dels espais rurals dels Estats Units, profundament transformats al llarg dels anys previs a causa de la irrupció massiva de l’ús de pesticides. Carson advertia que, amb aquell ritme de declivi d’insectes, en un futur no massa llunyà les primaveres serien silencioses, privades del cant dels ocells, desapareguts en no poder alimentar-se dels insectes eliminats. La lluita ecologista dels anys posteriors i una creixent consciència ciutadana i política propicià la regulació dels pesticides emprats en l’agricultura americana i d’arreu, i la catàstrofe es pogué evitar o, si més no, posposar.

Ja fa anys que els programes de seguiment de la fauna i alguns indicadors de biodiversitat mostren indicis preocupants en relació a l’abundància d’insectes i ocells als nostres camps. En el darrer parell de mesos, però, les conclusions d’alguns estudis han fet saltar totes les alarmes. Indiquen com, per exemple, al Regne Unit, els ocells que viuen en entorns rurals han perdut més de la meitat de les seves poblacions (un 56%) entre 1970 i 2015 o, el que és el mateix, uns 44 milions d’ocells. A França, només en els últims 15 anys, la pèrdua ha vorejat el 33%, amb algunes espècies, com ara el titella (o cotoliua, a l’Empordà), especialment afectades (-70%). Al conjunt d’Europa, el descens és del 55% en els últims tres decennis. Aquestes xifres s’expliquen per la pèrdua d’hàbitats, com ara els prats de dall, una menor presència de camps en guaret, l’expansió de grans superfícies dedicades al mono-conreu d’una única espècie vegetal, i, sobretot, per la mortalitat que provoquen els insecticides en les poblacions de les quals s’alimenten moltes espècies d’ocells. A Alemanya, en els últims 30 anys, s’ha reduït vora un 80% la presència d’insectes voladors, tothora que a Europa es baten rècords de consum de pesticides.

Titella

A Catalunya i a Espanya la situació és similar. Un estudi recent liderat pel Museu Nacional de Ciències Naturals de Barcelona mostra com en àrees teòricament protegides per la Xarxa Natura 2000 a tota la península les magnituds són similars. Espècies associades al camp com ara el sisó, l’esparver cendrós, la ganga o el pioc salvatge estan perdent individus a un ritme d’entre l’1% i el 7% anual al llarg des darrers 15 anys. I això en espais naturals protegits, com ara parcs nacionals, parcs naturals i zones d’especial protecció per a les aus. Paradoxalment, el seguiment d’aus que fa anys que es du a terme al riu Ter indica com els trams urbans s’han convertit en el refugi d’algunes espècies d’ocells, que hi troben unes millors condicions i oportunitats que en trams envoltats per un desert agrícola.

En el rerefons d’aquestes alarmants xifres s’hi troba la Política Agrària Comuna (la famosa PAC). Malgrat que aquesta política fa dècades que predica la necessitat de transformar l’agricultura europea des de la producció intensiva cap al desenvolupament rural i la provisió de serveis agroambientals, la realitat és que la distribució dels recursos segueix afavorint la intensificació agrària i les grans empreses agroindustrials. Les xifres no enganyen i les petites explotacions agràries, sovint de caràcter familiar com les que tradicionalment hem tingut a l’Empordà, pateixen un ritme d’extinció similar al dels insectes europeus: en els últims 10 anys s’han perdut a Espanya 80.000 cotitzacions d’autònoms en el sector agropecuari, un 26% del total, i han tancat unes 82 petites explotacions al dia. En paral·lel, han nascut més de 7.000 societats mercantils en el sector, aquest ha incrementat la seva producció un 15%, amb una forta orientació cap a l’exportació, i la mida mitjana de les explotacions ha anat creixent, quedant la terra concentrada en menys i menys mans.

Aquestes dades, triomfalistes des d’una òptica econòmica pel guany en eficiència i beneficis, amaguen els elevats costos mediambientals i socials sobre els quals se sostenen. La pèrdua d’insectes i ocells (trobaríem quelcom similar per amfibis i rèptils) són només indicadors dels canvis dels ecosistemes agraris, en aquest cas d’una greu degradació que amenaça de convertir-los en espais inerts, mancats de vida i destinats únicament a la producció. Socialment, el que es perd és l’estructura de moltes comunitats rurals, abocades a l’emigració del jovent i l’envelliment de la seva població. Si un dels pilars de la PAC és fixar gent al territori, la política actual el dinamita. En procés d’alliberar-se de les cotilles imposades per la pertinença a la Unió Europea, el Regne Unit està elaborant ja una legislació pel món agrari que no compensarà ni producció ni superfície treballada, sinó que premiarà les pràctiques ambientalment sostenibles, que afavoreixin la biodiversitat i l’ús públic del món rural. Pel bé de tots i totes, la UE faria bé de prendre’n nota.

Comentaris