Revista Emporion

La meva tardor -Meditació-

8

En Joan Surroca i Sens, en el seu article publicat a Emporion el mes d’octubre passat amb el títol “Quan elcos se’n va anant”, fa una bonica introducció a la vellesa. Jo també hi voldria dir la meva. No parlaré del primer curs, com fa en Joan, perquè jo ja estic acabant la carrera!

Estic a una avançada tardor de la meva vida. He passat les primaveres, els estius, i ara mateix la tardor… Guardo bonics records del meu passat, i també més d’algun contratemps: disgustos, decepcions, entrebancs… La vida és una barreja de penes i alegries. Jo el que faig ara és preparar-me per al curs hivernal, un curs difícil, que cal treballar si vols obtenir bones notes en els exàmens finals.  En això sóc ambiciosa, m’agradaria acabar la carrera amb bona nota.

La vellesa sabem que és una etapa de la vida que tots hem d’afrontar si tenim prou salut per arribar-hi. És una de les poques certeses de la vida, però aquest fet biològic i natural és fàcil que ens agafi desprevinguts perquè, com diu l’Evangeli, “no en sabem ni el com ni el quan”. I en algun altre indret també hi he llegit que el fet d’acceptar la pròpia mort sense defallir és un indicatiu que has arribat a la maduresa. Jo encara m’ho estic pensant.

Al llarg dels anys anem perdent les forces, ens adonem que no caminem tan lleugers, que no fem les nostres tasques tan bé, ni amb tanta agilitat, que no hi veiem, que no oïm prou, que no parlem tan bé… Ah! renoi,que costa d’acceptar això! Hem de renunciar a tantes coses, coses que sempre ens havien agradat i que ara ja no podem fer. Seguint les paraules del centenari Dr. Moisès Broggi, cal “acceptar que estàs en un pendent i t’hi has de deixar anar”.

Però vull donar la benvinguda a la tardor de la meva vida, perquè també m’ha portat coses molt boniques, una tranquil·litat que no coneixia, un repòs que necessitava, un saber ser feliç amb ben poques coses tot i que sempre les he tingudes a l’abast de la mà, com saber estar recollida a casa meva, fent el que mai no havia pogut fer amb la tranquil·litat necessària. Per exemple llegir (disposo d’un munt de llibres per poder fer-ho), escriure, cosir, escoltar la música que m’agrada, passar una estona a l’ordinador (fins allà on arribo, el que sé és un bon exercici!), pensar (que bonic que és intentar treure les teves conclusions dels fets de cada dia), escoltar quan estic en companyia i comentar, si m’abelleix. Fins ara ens eren plaents petites passejades pels entorns de la nostra bonica vila: arribar fins a l’Estartit, veure el mar, la platja, el cel tan blau, les Medes… En Cels, el meu marit,  ja no es veu amb ànims per fer aquestes caminades, les hem fet tant com el cos ens ho ha permès. Ara les haig de fer sola, ja no és el mateix, però les faig! M’hi haig d’obligar una mica, agafar el bastó i el mòbil, i al meu ritme, al meu pas, emprenc la passejada que tant ens recomanen els metges a la gent gran.

A cada revolt del camí de la vida, crec que hem de trobar quelcom que ens entusiasmi, que ens engresqui. Algú va dir: “Que mai ens falti un somni pel qual lluitar, un projecte per realitzar, una cosa per aprendre, un lloc on anar i algú per estimar”. D’aquestes paraules n’he fet el meu ideal. Fins allà on arribi, és clar! 

Comentaris