Revista Emporion

La meva àvia no sabia parlar en castellà

5

La meva àvia Antònia no sabia parlar en castellà. Només parlava català. El català de Regencós, de Mont-ras, de Palafrugell i de Gualta, pobles on havia viscut. Era catalana per haver nascut a Regencós, un poble empordanès de Catalunya, i parlava en català perquè aquest és l’idioma del país. L’idioma que havia après de la seva mare, ja que la meva àvia era analfabeta.

Quan jo era petit vivia amb els meus pares, els avis i el meu germà en un mas, l’Horta d’en Manel. Per aquella època, anys cinquanta, la Guàrdia Civil feia sovint visites als masos. Una parella de guàrdies s’hi presentava per veure si tot anava bé. En realitat, la seva missió amb aquelles visites rutinàries era comprovar que als masos no hi haguessin rastres de maquis ni fossin llocs de reunions clandestines, subversives contra el règim. Eren èpoques de restricció, repressió i control. Normalment, la parella de guàrdies trobaven a la casa la meva àvia, que els atenia amb la sincera cordialitat que la seva limitada educació li permetia. Això sí, sempre en català. Els convidava a un traguinyol de vi i els oferia un tall de llonganissa feta del porc de l’any. Els guàrdies prou que l’entenien i es feien entendre. Mai hi va haver cap problema de comprensió. Possiblement, el trago de vi i els suculents menjars derivats del porc podien ajudar-hi, però era evident una cordial voluntat d’entesa mútua.

Des d’aquells foscos dies han passat moltes coses. Els nois i noies anàvem a l’escola i apreníem a cantar l’himne nacional. Sí, llavors fins i tot tenia lletra. Estudiàvem els Reis Catòlics i les grandeses de l’Espanya Imperial. Sabíem qui era en José Antonio i al col·legi dels Hermanos Gabrielistas, els dies de pluja que a l’hora d’esbarjo no podíem sortir al pati, “l’hermano” ens llegia en castellà, és clar, unes novel·les curtes per a adolescents, d’una col·lecció anomenada Ardilla, en les quals els bons eren els nazis alemanys i el dolents sempre eren els soviètics. Recordo encara el títol d’una d’elles: “Berlín zona X”.

Quan arribava el dia 8 de febrer, dia de la “liberación”, tots en fila ens portaven a la plaça, aleshores Plaza Nacional, on des del balcó de l’Ajuntament es llegia el darrer “parte de guerra” i en formació, amb els braç dret estirat al front i la mà plana, innocentment cantàvem el Cara al sol.

Les classes les fèiem totes en castellà. Estudiàvem Formación del Espíritu Nacional (FEN). De gramàtica, només l’espanyola. La catalana no sabíem ni que existís.

Ja de més grans, els que vàrem continuar estudiant ho vàrem seguir fent en castellà. Vam anar a la Universitat o a Escoles Tècniques i vàrem obtenir títols i llicenciatures en castellà. Però al carrer el nostre idioma continuà essent el català, fins i tot era el dels torroellencs addictes al règim (la majoria s’havien passat de bàndol durant la guerra).

Així varen passar més de trenta anys i, malgrat tot, la llengua catalana continuava viva. Les forces polítiques d’oposició al franquisme no aconseguiren acabar amb la dictadura. Va ser la mort del dictador que la va acabar. A partir de l’any 1975, es va començar una transició cap a la democràcia i, encara d’una manera extraoficial, arreu proliferaren centres culturals que organitzaven classes per a aprendre a escriure i llegir el català. Fórem molts els que als vespres assistírem a algun d’aquests cursos.

L’any 1978, amb l’aprovació de la nova Constitució, i un anys després amb l’aprovació de l’Estatut, el català tornava a ser reconegut com la llengua de Catalunya i legitimada com a llengua oficial a tot el territori català i en les seves variants al País Valencià i a les Illes. L’any 1983 es va aprovar al Parlament de Catalunya la Llei de reforma educativa, que posava en pràctica a les escoles la immersió lingüística. Una llei aplicada durant trenta anys que ha assegurat un model que ha evitat la segregació escolar i ha afavorit la cohesió social, alhora que ha garantit un bon coneixement dels alumnes del català i el castellà.

De cop apareix un ministre del govern de Madrid, un tal Wert (que no vol dir verd en anglès) i proposa la Llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa que, entre d’altres, aposta per fer obligatòriament les classes en castellà a qui ho demani o bé que la Generalitat li hagi de pagar un col·legi privat on l’ensenyin en castellà, que aquesta llengua passi a ser vehicular a l’ensenyament, i relega el català a quarta llengua prioritària, al darrere de l’anglès i el francès.

Ressorgeixen de nou aquelles idees i sentiments anticatalans que estaven més o menys endormiscats, però ja sospitàvem que no havien mort mai, i ataquen on més dol, la llengua, amb una operació en la qual tothom veu la mà llarga i ben subvencionada de la fundació FAES i el seu cap ideològic, José M. Aznar. Els descendents d’aquells senyors que anaven amb camisa blava i aixecaven el braç dret amb la mà estirada, ara no porten aquelles camises ni fan aquests gestos perquè, entre altres coses, farien el ridícul. Ara s’amaguen sota el sopluig d’un partit polític, el PP, i amb l’excusa d’espanyolitzar els alumnes catalans (haurien de dir castellanitzar) pretenen portar a cap un nou intent de destrucció de la llengua catalana a les escoles.

La meva àvia, tot i ser analfabeta, hauria arribat a témer: “Així si només parlo el català, què volen, que em quedi muda?” I potser hauria arribat a plantejar: “No volen que siguem espanyols? Doncs si aquí som a Espanya i el meu idioma, que és el d’aquí, és el català, no és també el català un idioma espanyol?” I encara s’hauria atrevit a afegir: “Si tot això és així, i durant trenta anys aquest sistema d’ensenyament ha permès que, sense discriminació, els alumnes acabin els estudis primaris amb ple coneixement del català i el castellà, per què ara s’ha de canviar?” Però és que la meva àvia, com a analfabeta que era, no hauria entès raonaments no ajustats a la lògica. Ni que hi pogués haver algú amb malèvoles intencions  de carregar-se la llengua (l’única que parlava) que li permetia dir als seus que els estimava i preguntar als guàrdies civils si la llonganissa que els havia ofert els havia agradat.

cara al sol

Comentaris