La imatge i les paraules

57

Els diaris acostumen a publicar fotografies que els seus lectors envien perquè els semblen curioses.

N’hi ha de tots els colors, un cotxe mal aparcat, una vorera intransitable perquè un fanal la parteix per la meitat, el que queda d’una bicicleta que el seu amo va lligar amb una cadena i un cadenat, evidències canines d’amos  que viuen sols en el seu món interior, un home a punt de ser devorat per un contenidor d’escombraries… i moltes altres que vostès hauran vist al passejar pels carrers.

PERILL DANGERDes que els mòbils competeixen amb la fotografia professional i la Societat de la Informació creix imparablement fins a fer impossible que un ciutadà que vulgui viure com a tal gairebé no és ningú si no xateja en WhatsApp, té un compte de correu, amics a Facebook, col·legues a Linkedin o seguidors a Twitter, milions d’imatges volen cada segon perdent-se en l’inacabable univers d’Internet.

Un veí meu, a l’Empordà, un nord-americà que es diu Dave, m’ha fet arribar la imatge que avui poden veure al costat d’aquestes línies. Anava amb bicicleta amb la seva dona quan van arribar a les proximitats de l’aeròdrom proper a la platja de l’Estartit, al costat de la desembocadura del Ter, i van decidir aturar-se perquè van comprovar que, de vegades, és veritat allò que una imatge val més que mil paraules.

Per a l’automobilista -i també per al ciclista prudent- és més evident i clar el missatge del cartell artesà, el que està en el pla inferior, en què et diuen que miris al teu esquerra i a la teva dreta quan passis per allà perquè, si no ho fas, una avioneta et pot donar un ensurt o un disgust. Resulta més eloqüent que el senyal superior, l’oficial, que és el que es pot veure en totes les carreteres que passen al costat d’aeroports.

La primera és quelcom més que una informació, és un avís que si no camines amb ull, te la pots jugar.

La imatge m’ha convidat a pensar en l’important que és que les coses, sobretot les més transcendentals, siguin explícites. Però m’he dit, gairebé al mateix temps, que vivim en un món on les afirmacions ambigües, ja ho siguin espontàniament o calculada, tenen una presència considerable i en ocasions aclaparadora en el paisatge que ens envolta. I he arribat a la conclusió que d’aquest dilema no se’n salva ningú, sigui quin sigui el nostre ofici, i que potser per això som tots  també un xic incrèduls i no ens adonem de vegades que el que estem escoltant és autèntic.

Vaja, que ens ho diguin a més a més ara, quan resulta difícil escapar-se de grans somnis d’igualtat social, d’electritzants emocions gregàries o de la creació, gairebé per art de màgia, de milions de llocs de treball.

Falten cartells explícits i autèntics -com el de la fotografia-, però aquests, almenys durant uns mesos, no interessen.