Revista Emporion

La guerra dels Rose

3

Pel·lícula feta a EEUU

Dirigida  per: Danny DeVito

Interpretada per: Kathleen Turner, Michael Douglas, Danny DeVito.

He vist La guerra dels Rose, una comèdia dramàtica, dues vegades. La primera, la vaig trobar una pel·lícula dolenta, ben interpretada, això sí, amb bons artistes, però dolenta, extremadament exagerada, amb escenes violentes i de molt mal gust. 

Quan la vaig veure per segona vegada, no recordava que ja l’havia vista. Quan me’n vaig adonar, la meva primera intenció va ser tancar el televisor, deixar-ho córrer, però dubtant de si ho era o no ho era, la pel·lícula va anar passant i jo vaig trobar-li un sentit, un sentit relacionat amb un valor que jo tinc molt en compte: l’estima, saber reconèixer allò que és bo d’una persona, i això va fer que l’acabés de veure i que continués amb les meves reflexions, aquesta vegada més favorables.

L’argument de la pel·lícula és el següent:

laguerradelosrosesEs tracta d’un matrimoni que ja fa uns anys que estan casats, amb dos fills i una situació econòmica justeta, però suficient. Ell, amb moltes ganes de prosperar a la seva empresa, home treballador i decidit, i ben considerat pels seus superiors. Ella, una dona encantadora, atractiva, seductora quan s’ho proposa. Li agrada cuidar la casa, cuinar (és una cuinera excel·lent, d’un gust exquisit), sap organitzar sopars suculents per als superiors del seu marit i les seves senyores quan ell li ho demana perquè vol quedar bé i vol tenir els seus superiors contents.

Els anys han passat, els fills s’han fet grans,  són a la universitat, el marit ha aconseguit un bon lloc a l’empresa on treballa, guanya molts diners, es sent orgullós, ha aconseguit els seus anhels, les seves aspiracions, se  sent un home realitzat.

 Ella ja té la casa dels seus somnis, el seu marit li ha portat una criada alemanya molt eficient, no vol que ella faci tota la feina. I, sembla mentida, ara que ho tenen tot comença la tragèdia! A ella li sobra temps, i com que ara se sent lliure es proposa treballar. Vol dedicar-se a la restauració. Està  preparada per a aquesta feina i firma un bon contracte amb una empresa solvent. Ella també està satisfeta del que ha aconseguit.

El marit no ho accepta, no ho entén. A la seva dona no li falta de res, té tot el que necessita i més. Com que es nega a acceptar-ho, menysvalora els seus coneixements i les seves aspiracions i no reconeix que pot ser una bona professional. No vol que treballi fora de casa, ja ho fa ell per a tota la família. Només faltaria!

La situació es fa insostenible. Comencen els tràmits per al divorci i, com que no es posen d’acord, la lluita entre el matrimoni per aconseguir la adjudicació de la casa esdevé dramàtica. El marit li hauria de passar una bona quantitat de diners, però ella renuncia a tot perquè només vol la casa: la va descobrir ella, la va arreglar i decorar al seu gust i, tot i que la va pagar el marit, se la sent seva!  El jutge sentencia que, en aquestes condicions, poden dividir la casa, i que cadascú tingui en propietat la part que li correspon.

L’odi que desperten aquests successos en una dona sensible com és la protagonista de la pel·lícula és extrem. Ella, que havia dedicat tots el seus coneixements, intel·ligència, cor i aptituds a cuidar els seus fills, a atendre i ajudar el seu marit perquè fes realitat les seves aspiracions i esdevingués un bon professional, un home ben considerat, content i orgullós d’ell mateix, ara no pot acceptar que li giri l’esquena de manera tan grollera, tan descarada, ni que la menystingui, considerant que el seu lloc és a casa, com un valuós moble més. Això la descontrola, perd els estreps, i no suporta ni de lluny la presència de la persona a qui havia estimat tant.

Com us podeu imaginar, la història acaba fatal! No hi ha qui els pari. Es preparen tota mena de situacions dramàtiques per fer-se com més mal millor. L’odi, l’egoisme, la incomprensió i la intolerància que es professen mútuament els porta a destruir-se moralment i físicament.

En definitiva, pocs homes accepten que la seva dona es pugui posar al seu nivell, ni intel·lectual, ni professional. Fa massa anys que el domini de l’home és total, i això costarà, al meu entendre, de ser acceptat tant pels homes com per les dones. El nostre jovent sembla que ho comença a veure diferent, però jo crec que encara han de passar anys per equiparar mínimament els dos sexes!   

Comentaris