“La gran pregunta” nostra, encara avui, i de tota la humanitat!

110

Fins ben bé a mitjans del segle XIX la ciència considerava que l’home tenia una antiguitat de pocs milers d’anys, cosa que Charles Darwin va qüestionar l’any 1859 en el seu llibre L’origen de les espècies en què defensava que l’evolució dels éssers vius exigeix parlar de milions i no de milers d’anys. Quatre anys després es descobrí el primer fòssil Neandertal a Alemanya, a la vall del riu Neander.

Efectivament, els científics començaren a parlar i a acceptar que podien haver existit éssers humans molt semblants als seus contemporanis actuals, però amb més gruix i robustesa. Avui sabem que l’home de Neandertal aparegué a Europa fa entre 250.000 o 300.000 anys.

Des del moment en què es pot qualificar com a tal, l’home ha tingut el desig, i millor dit, la necessitat de tenir resposta a les moltes preguntes que s’inclouen en la gran pregunta de:

– Qui som, què som, què serà la nostra vida… i la nostra mort?

Realment, de totes aquestes preguntes, les úniques i fonamentals son les referides a “el naixement i la mort”, i n’hi podem afegir moltes d’altres que es podrien resumir en:

– Som “L’home i la seva circumstància!”

I totes les religions són l’estudi de la pregunta que les persones sempre s’han fet primer, tal com: “El sentit de la vida, de la mort i del sofriment” , i desprès: “Déu? Ànima? Resurrecció? Cel, Paradís?” I és clar: “Existeix l’infern?” Preguntes que es corresponen amb les creences instintives i realment més profundes de l’ésser humà.

El seu estudi pot semblar per a molts de nosaltres com a “poc pràctic”, però si contemplem, o millor encara, si estudiem la història de la humanitat i l’analitzem, veurem que ha estat sempre present i que tots els pobles del món, els seus “savis” i els seus “sacerdots” han intentat donar-hi resposta.

I no podem oblidar-nos que la resposta, que conscientment o inconscient hi donem, condicionarà la nostra vida, la dels nostres fills i la dels nostres descendents. Perquè passarà a formar part del nostre pensament més profund, que transmetrem als nostres descendents!

I per extensió del concepte, segons l’actitud que tinguem com a ésser humà, ho aplicarem al nostre món, que no és només nostre, ja que no en som ni propietaris ni molt menys mandataris, ni li podem aplicar qualsevol política, per molt que tinguem la convicció de ser l’actitud vital més encertada.

L’estudi d’aquestes grans preguntes passa, d’una banda, pel coneixement de les moltes respostes que des de fa centenars i/o milers d’anys hi han intentat donar les grans religions, i de l’altra, per la reflexió personal que tots podem fer.

Reflexionar sobre les grans preguntes consisteix a mirar al nostre voltant, i també a les nostres vides, amb ulls atents, i fer-nos preguntes. Per exemple, si mirem la forma com està organitzada la natura, ens quedem meravellats de la perfecta organització que hi veiem: “Tot ésser viu està fet de manera tal, que tots els seus òrgans treballen per defensar primer la pròpia vida, així com la supervivència de l’espècie”. Fins i tot la nostra.

I si seguim reflexionant ens adonarem d’una aparent manca de sentit: “el final del cicle vital de tots els éssers vius és la mort”. Per tant, no podem oblidar que tota aquesta organització treballa per un ésser destinat a la mort i a la desaparició, i aquí hi veiem una aparent manca de sentit: de què serveix aquest magnífic disseny si ha d’acabar en el no res? Aquesta reflexió sobre el pla natural obre la porta a un altre tipus de reflexió sobre un sentit transcendent del mon: la religió, que ha de tenir en comte el fet que la vida “és sempre un temps limitat”.

Potser per al seu estudi no ens cal aprendre coneixements pràctics, tan necessaris en la nostra vida terrena actual, com aprendre a cuinar o a construir una casa, o un nou idioma, o una nova teoria científica, però sí que “ens cal per donar sentit a les qüestions més profundes que sorgeixen quan l’ésser humà s’encara amb aquest fet ineludible de la vida com a temps limitat: la mort”.

El seu estudi pot aportar també qualitat a la manera com vivim i a la professió que fem en aquest món. No és el mateix construir una casa de pressa i pensant només en els beneficis que obtindrem de la seva venda, que construir-la pensant en deixar una bella construcció que les generacions futures puguin contemplar. Un exemple d’això és l’arquitecte Gaudí, que, ancorat en uns sòlids principis ètics i espirituals, va fer tota la seva obra com a un llegat per a la posteritat.

La forma en que vivien els pobles primitius condicionava també la forma d’entendre i relacionar-se amb els demés i amb la seva idea de la divinitat, aquest poder superior, i com podien relacionar-se amb “la mare Terra”.

Si la seva base econòmica i de coneixement era del tipus agrícola, el veien com “el déu de la pluja benefactora”, si eren caçadors el veien com “el Senyor dels animals” que els guiava cap a les zones de caça, i si eren pobles nòmades com “un pare que els guiava en la seva transhumància”.

Tants deus com pobles i com cultures. I en queden avui mostres d’escenes que pintaven com a ritual per demanar una bona collita, o bona caça, del seu deu protector i potser també com a expressió d’un pensament màgic “d’un poder que el Gran Mag podia manipular tant en profit seu com del conjunt del seu poble”.

La idea d’un ser superior, totpoderós, ha estat sempre l’expressió primerenca d’un pensament màgic-religiós! Però si mirem vers l’infinit, al macrocosmos, l’home queda reduït a un NO RES!

Homo sapiens Neanderthalensis
L’home de Cromanyó