Revista Emporion

La fe dels nostres avis

5

Vivim uns moments postmoderns en els quals s’observa una política de trivialització del fet religiós que es disfressa d’un fals progressisme. La vella esquerra es proclama laica i censura les cançons de Nadal a les escoles o fer-hi el pessebre, o escoltar el Messies de Händel,  no fos cas que es posés en perill el principi de laïcitat de l’espai públic, oblidant que formen part de la cultura popular i es poden deslligar de les creences religioses a partir de les quals varen néixer i que els nostres fonaments com a civilització vénen de la cultura grecollatina i judeocristiana.

Per altra banda, observem tal com ho ressalta l’escriptor Valentí Puig, un retorn dels bisbes espanyols del moderantisme de la Transició a l’integrisme preconciliar postaznarista; és a dir, s’ha passat d’aquella església oberta i de perdó de Tarancón a l’església tancada i de combat de Rouco. I tornen les misses de campanya d’una certa ultradreta confessional més pròpies de l’Espanya nacional catòlica que d’un estat que proclama el respecte per a totes les consciències.

També és cridaner el silenci relativista dels vells anticlericals en relació amb uns nous clericalismes de religions fins ara estrangeres i que tenim a casa nostra. Recordem la dona musulmana condemnada a mort a Valls per un suposat tribunal d’honor islàmic o la mediadora cultural musulmana de Cuní amenaçada i agredida per no dur el vel. No cal cap mena d’islamofòbia per estar inquiets i preocupats per aquests fets. 

Mentrestant la predicació de l’odi religiós anticristià continua a l’estranger com el recent atemptat contra una església cristiana de ritus copte a Alexandria o la violència continuada a Indonèsia o a Nigèria. I la premsa internacional occidental ho passa de puntetes i l’espanyola quasi no en diu res. Al Pakistan (o altres països islàmics amb disposicions legals equivalents) continua vigent la Llei 295, que en nom de la xaria, la llei islàmica, preveu fins i tot la pena de mort per a qualsevol que ofengui l’Alcorà i la figura de Mahoma. És suficient la paraula d’un ciutadà musulmà per enviar un cristià a la presó per suposada ofensa religiosa. És suficient un rumor inventat perquè una massa de gent cremi esglésies o cases cristianes. Com assenyala el periodista Lluís Foix, a partir d’un informe recent publicat a la revista alemanya Der Spiegel,  els cristians són avui el grup religiós més perseguit arreu del món. Un responsable del Vaticà va denunciar la setmana abans de Nadal que cada any són assassinats uns 150.000 cristians. Corea del Nord és el país on la discriminació contra els cristians sembla més cruel. A la llista hi figuren a continuació l’Iran, l’Aràbia Saudita, Somàlia, les Maldives i l’Afganistan. Dels 10 països repressors capdavanters, vuit són islàmics i gairebé tots tenen l’islam com a religió de l’estat. Construir-hi una nova església està prohibit i reparar-hi les existents és pràcticament impossible ja sigui per falta de recursos o per la negativa administrativa a concedir permisos per renovar-les. Aquests estats han rellevat els estats totalitaris del segle XX (la Unió Soviètica, la Xina i l’Alemanya nazi) en la sistemàtica persecució del cristianisme.

I aquest fanatisme i fonamentalisme contra les pràctiques contràries a la dignitat humana passa, justament ara, en aquests temps que nosaltres occidentals benestants ens creiem tan suposadament civils, moderns i tolerants. Una cosa és la religió i una altra la violència sectària. I aquí, paradoxalment quasi ningú (ciutadans, dirigents polítics, clergues, intel·lectuals o periodistes) no sembla escandalitzar-se gaire; quasi ningú protesta; quasi ningú no en diu massa res; quasi ningú sembla preocupar-se que en aquests països s’accepti  i es compleixi la Declaració Universal dels Drets Humans que garanteix, entre altres drets, la llibertat religiosa.

Que la nostra tolerància no ens faci acrítics i asèptics, que el nostre benestar no ens faci mesells. Ens cal treballar per recuperar la fe dels nostres avis, aquelles conviccions i aquells valors que ens fan veure i afrontar la realitat per crua que sigui, ens projecten com a comunitat i ens cohesionen com a poble.

Referències bibliogràfiques

1. Foix, Ll. “Cristians perseguits avui”, Avui, 5 de gener de 2011.

2. Puig, V. Moderantismo. Una reflexión para España. Barcelona: ed. Península, 2008.

Comentaris