La casa Galibern, seu de la Fundació Mascort, i la Cambra Agrícola de l’Empordà

122

El dissabte 25 de novembre del passat 2017, l’Ajuntament de Torroella de Montgrí, la llibreria El Cucut, Brau edicions i la Fundació Mascort informaven que a la casa Galibern –seu de la Fundació Mascort- tindria lloc l’acte de presentació de la segona edició del llibre “Cambra Agrícola de l’Empordà, Arquitectura, economia, i societat”, de Joan Armangué, Joan Falgueres i Albert Testart.

Reprodueixo seguidament un fragment de l’obra d’Albert Testar: “Història de la premsa de Figueres, 1809-1980, 2009)”: “En àmbit comarcal des del començament del segle XX proliferaren les organitzacions de propietaris: “Cambra Agrícola de l’Empordà”, el 1900 una de les més potents i organitzades d’Espanya, i l’Empordà i Figueres en foren preclars exponents (Narcís Fages de Romà i més tard el seu fill Carles Fages de Perramon, des de Figueres, va continuar la seva labor. Però tot plegat va quedar tallat de soca-rel el 1939 quan les “Hermandades Sindicales de Labradores i Ganaderos”, van ocupar el seu lloc”.

Cambra Agrícola Oficial de l’Empordà,

S’informava que l’acte estava dedicat a Ramon Galibern, corresponsal que fou de la Cambra Agrícola Oficial de l’Empordà, elegit l’any 1901 a Torroella de Montgrí. I voldria destacar la dedicatòria que transcric: “Acte dedicat a Ramón Galibern, corresponsal de la Cambra de Torroella de Montgrí: La Cambra i la seva influència al Baix Empordà”. En una Catalunya que lluitava amb la “rabassa morta” i en un país en que l’any 1936 s’obrí la caixa dels trons, i el fet que Catalunya, com a espai geogràfic on, quan tenia aigua no tenia terra i quan tenia terra no hi tenia aigua! I destacar la labor de la Cambra, que al llarg de la geografia empordanesa, fou intensa i dirigida a: “Aconseguir associats i lluitar per facilitar la unió entre tots els agricultors i superar així conflictes entre veïns”.

Inicià l’acte el fundador i president de la Fundació Mascort, Ramón Mascort Amigó, senyalant que l’acte estava dedicat a Ramon Galibern Rezende, corresponsal que fou de la “Cambra Agrícola Oficial de l’Empordà”, elegit l’any 1901 a Torroella de Montgrí.

I recordava així mateix a en Ramón Galibern Casanovas (1817-1884), besavi seu, en una extensa exposició de l’origen de la seu de la fundació, la “Casa Galibern”, construïda per un torroellenc que a mitjans del segle XIX va anar a “fer l’Amèrica”. Conegué i es va casar amb Maria de Rezende de Mello (1836-1928), una jove riograndense de pares procedents de l’Illa portuguesa de Madeira. I trobant-se ja com a resultat de la seva actuació i treball amb una posició econòmica que considerà prou sòlida per “tornar a casa”, al seu poble, fer-se una casa i dedicar-se plenament a la família, va tornar a Torroella de Montgrí, amb els seus. Desgraciadament les malalties van colpir durament la seva descendència, de la que només la seva filla petita, Clara (1861-1941), àvia del que avui es president de la Fundació Mascort, va donar continuïtat a l’estirp, i per ser muller, el seu cognom Galibern no va seguir, sense arribar així al seu net Ramón Mascort Amigó.

Ramón Galibern Rezende va néixer el 6 de desembre de 1868 a Bagé, Brasil, i va traspassar l’any 1920 a Barcelona. Escolaritzat al Col·legi Carreras, de Barcelona, juntament amb el seu germà Alberto, c. 1885. L’any 1893 Ramón es va casar amb Maria Comas Quintana, filla del notari de Figueres. Visqueren entre Torroella (carrer de l’Església, actual Hotel Vila Bella) i Barcelona (Rambla Catalunya). Va ser fundador de la “Compañía Torroellense de Electricidad de Torroella de Montgrí”, l’any 1897, amb la seva germana Clara Galibern de Rezende, el seu cunyat d’aleshores, Augusto Mercader Massaguer, i Joan Gispert Cases. Va ser el primer enllumenat públic de la vila. I l’any 1901, Ramon Galibern va ser elegit corresponsal de la “Cambra Agrícola de l’Empordà” i origen de la relació amb la dita empresa. Fou regidor de l’Ajuntament de Torroella des del 1918 al 1920, any que va morir. En una de les imatges que inclou aquest article podeu observar, a la dreta de la presidència i acompanyat del seu gos, una fotografia seva.

La Col·lecció Mascort conté alguna altre documentació de Ramon Galibern Rezende, entre la que es troben rebuts de diverses botigues de Torroella (sastreria, barberia, cafè “El Centro”, etc.) i altres serveis, com l’empresa de transports de “Martinet”, de “Carruajes Presas y Martinet” o un pagament al Marqués de Sentmenat de 12 pessetes per l’aigua que regava una finca de 2 vessanes que Ramon Galibern tenia, anomenada “Les Moreres”.

I a la seva mort, se li van fer una sèrie d’homenatges públics, un d’ells és l’Oda del llavors periòdic quinzenal EMPORION, en el que avui espero trobareu publicat ara, aquest article.

Tornem al relat de les vivències de Ramón Galibern Casanovas, que en la casa Galibern, construïda sota el seu gust personal, influït amb tota seguretat pels records d’aquella América on va residir i on fonamentà la seva vida i fortuna, que en el retorn a Torroella va donar origen a un edifici realment excepcional, i digne de veure per aquell estil que la fa únic. Per a ell, “l’Amèrica” es situà físicament al sud del Brasil, on després d’anys d’esforços, molt de seny, esperit estalviador, sense deixar allunyar-se la sort ni el bon fer, anys també que foren d’enyorament. Hem de recordar que per la seva capacitat i activitat reconeguda, fou honorat amb el càrrec de vicecònsol d’Espanya a Bagé, Rio Grande do Sul.

Quant a la seva vida familiar, va casar-se amb Manuela Francisca de Rezende de Mello (1836-1928), una jove de Rio Grande do Sul, l’estat del Brasil més austral, que limita a l’est amb l’oceà Atlàntic, al sud amb l’Uruguai i a l’oest amb l’Argentina, amb capital a Porto Alegre, Rio Grande. Filla de pares procedents de l’illa portuguesa de Madeira.

Amb el seu esforç treball i dedicació, quan va arribar a crear una posició econòmica que va valorar com a prou sòlida per retornar a Torroella de Montgrí, va portar a bon terme el seu somni: “Retirar-se al seu poble, fer-se una casa i dedicar-se plenament a la família”. I així fent realitat aquesta decisió, va tornar a Torroella de Montgrí, amb els seus.

Lamentablement la desgràcia i la malaltia van colpir durament la seva descendència. Només la seva filla petita, Clara (1861-1941), àvia de qui és avui president de la Fundació Mascort, va donar continuïtat a l’estirp Galibern, encara que per ser dona no es conserva avui el cognom Galibern en la familia Mascort. No obstant la casa somniada i construïda a Torroella de Montgrí l’any 1.875, sí! Així la “Casa Galibern”, impregnada del gust personal de Ramon Galibern Casanovas, fou curosament conservada pels seus successors, tot i que el seu contingut va desaparèixer en una de les terribles catàstrofes històriques (1936-1939) que jo també voldria oblidar (sóc nat el 4 d’abril de l’any 1930). La Casa Galibern va completar el procés de restauració el mes de febrer de 2007, fet que permet emmarcar tant les exposicions, edicions i altres activitats que la Fundació Mascort realitza i ofereix i acull als visitants, amb cura, atenció i accés gratuït als actes i/o exposicions que s’hi realitzen. Fet a destacar pel que representa per al manteniment i projecció de la nostra història i cultura.

I l’acte de presentació va prosseguir amb les intervencions de dos dels autors, Joan Armangué i Joan Falgueras, de l’obra “Cambra Agrícola de l’Empordà”. El Sr. Armangué en el capítol titulat “(Des) Construcció d’un edifici modernista” del llibre, que es va presentar en motiu de la seva segona edició, centra la seva exposició en la història de la tasca realitzada en la construcció d’aquest edifici modernista, projectat per Josep Azemar, per la primera Junta directiva de la Cambra Agrícola de l’Empordà que detalla, així com la seva ubicació, inauguració (any 1901), l’ocupació de l’edifici modernista, i la seva destrucció. I el Sr. Testart en el capítol titulat “El camí cap a la cambra agrària”, l’utilitza per a fer realitat la fundació de la Cambra Agrícola de l’Empordà.

Finalitzo assenyalant la intervenció del Sr. Josep Maria Rufí, Alcalde de Torroella de Montgrí, en la cloenda d’un acte que reflecteix tota una època realment molt especial i creativa, i acabo senyalant que va rebre forts aplaudiments.

 

Comentaris