Revista Emporion

La Caputxinada:

3

tres dies de resistència i dignitat

 “La Caputxinada fou la primera manifestació ciutadana d’una societat ferida que començava a perdre la por.”
Montserrat Roig (1946-1991)

“Som on som gràcies a l’espurna d’aquell 9 de març de 1966. No perdem de vista la Caputxinada.”
Clara Fons i Duocastella

Per celebrar el 50è aniversari dels fets de la Caputxinada, la sociòloga Clara Fons i Duocastella (Manresa, 1984) acaba de publicar el llibre La Caputxinada. Frares compromesos amb el país i la llibertat, que recorda amb detall els fets dels dies 9, 10 i 11 de març de l‘any 1966 i la seva transcendència.

El convent de Sarrià era la casa provincial dels caputxins de Catalunya i les Illes, i és on se celebrà l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, el primer sindicat d’estudiants democràtic en temps de la dictadura. Va ser una reunió per aprovar els estatuts del sindicat i es va convidar intel·lectuals, artistes i periodistes per fer ressò de l’acte. Era una reunió clandestina i els organitzadors contactaren amb la comunitat caputxina de Sarrià, on s’aplegaren fins a quatre-cents cinquanta assistents. En una sala d’actes atapeïda de gom a gom es va dur a terme l’assemblea.

Assistiren a la trobada, entre d’altres, intel·lectuals i artistes com: Salvador Espriu; Antoni Tàpies; Jordi Rubió i Balaguer (president de l’Institut d’Estudis Catalans); Carlos Barral (escriptor); Maria Aurèlia Capmany (escriptora); Oriol Bohigas (arquitecte); Joaquim Molas (escriptor); Albert Ràfols-Casamada (pintor); Francesc Vallverdú (escriptor); José Agustín Goytisolo (escriptor); Joan Oliver, Pere Quart (escriptor); Raimon Obiols (professor adjunt de Ciències); Jordi Solé Tura (professor adjunt de Dret).

Les autoritats franquistes se n’assabentaren i la casa fou  assetjada per la policia sota el comandament de Vicente Juan Creix, que donà l’ordre de parar l’assemblea al pare Salvador de les Borges (de nom civil Joan Botam i Casals), ministre provincial dels caputxins. Salvador de les Borges va demanar una conversa amb el governador civil de Barcelona, Antonio Ibáñez Freire. La proposta de la policia era la següent: els intel·lectuals  i els artistes convidats més famosos podien sortir sense represàlies, i els estudiants i professors entregant la documentació,  motiu pel qual els joves es negaren a abandonar la casa per por a les represàlies posteriors que podria haver-hi. Amb les condicions que l’autoritat governativa imposava, no era just ni honrós abandonar la sala i Salvador de les Borges digué, serè: “Des d’aquest moment, vostès, estudiants i invitats, són hostes d’aquesta casa.” Complia així el deure ineludible, cristià i franciscà de donar hospitalitat a tot el qui ho demanava. I començava la Caputxinada.

La policia va anar al bisbat per demanar permís per fer fora la gent del convent, però segons el  Concordat amb la Santa Seu, el convent era un espai inviolable i, per tant, la policia no podia entrar-hi. Aleshores, van intentar anul·lar la comunicació entre convent i l’exterior per evitar qualsevol forma d’aprovisionament. Van tallar el telèfon, negaren l’entrada i sortida de documentació, l’entrada d’aliments i queviures, i provaren de tallar l’aigua, però per sort el convent utilitzava la del pou que hi havia a l’interior.

Alguns frares s’arriscaren a burlar els escorcolls de la policia i portaren cartes amagades a les caputxes.  Dins el convent, les noies van agafar la batuta de la logística de la casa. De seguida va quedar tot organitzat: comissions d’horaris i alimentació, sanitat i higiene, de descans nocturn, de vigilància del convent i relació amb l’exterior, i de debat sobre l’organització sindical universitària. El convent estava envaït de gent jove amb un gran nivell  intel·lectual. Feia molt de fred i al convent no hi havia calefacció, i al dia següent molts es varen aixecar del terra  o del catre constipats. En el cau d’escoltes que hi havia sota les dependències  del convent, hi havia un telèfon que no varen descobrir i, guardant el secret, va ser de molta ajuda.

En aquell moment, el vestit de caputxí representava la rebel·lió al règim i tot Catalunya tenia els ulls posats a Sarrià. També la premsa escrita i la ràdio. I, al carrer, se’n parlava molt. La desobediència que s’estava fent al convent no tenia precedents. A fora, múltiples persones s’organitzaven per donar-hi suport. Seria la Taula Rodona, precedent de l’Assemblea de Catalunya, motor de les forces democràtiques i nacionalistes catalanes d’oposició al règim franquista.  La Taula Rodona va sol·licitar suport jurídic als advocats Josep Benet i Agustí de Semir.

Els "Els overbookings" de la CaputxinadaUnes dues-centes persones organitzades per la Taula Rodona es manifestaren inicialment fora del convent per donar suport als assemblearis i la manifestació rebia represàlies per part de la policia, i els periodistes estrangers que cobrien la informació serien expulsats de l’Estat poc després. A dins, mentrestant, s’havien organitzar múltiples xerrades, debats i fins i tot recitals poètics. Tothom va quedar admirat de l’actitud positiva dels frares i del seu nivell intel·lectual. Hi havia un anticlericalisme històric, un prejudici atàvic, que suposava que la gent de la clerecia no era gaire culta. Al convent això quedava ben desmentit. Joan Oliver, Pere Quart, deia bromes que feien esclafir a riure tot el jovent. Hi havia molta excitació. Es notava que estudiants i frares joves estaven còmodes al convent, fent “la revolució”.  Posteriorment, set manifestacions simultànies es feien a la ciutat de Barcelona en suport dels frares i dels tancats. Les forces de seguretat no sabien on enviar els jeeps ni els cavalls.

La policia va prohibir l’assistència a la gent de fora del convent a la missa habitual del divendres al matí. La situació a dins del convent s’agreujava per la falta de menjar i per l’existència d’alguns malalts entre el grup, que no podien ser atesos perquè la policia negava el pas als metges. Mentrestant, Salvador de les Borges va aconseguir sortir del convent per tornar a veure el bisbe Modrego i portar-li la proposta que estaven disposats a sortir si la policia cedia en una cosa que era de dret: no entregar la documentació. Els assemblearis es prestaven a ser identificats amb la presentació d’una llista de reunits, però no a entregar la documentació ni a ser escorcollats, petició que va tornar a ser denegada.

Mentrestant, una altra manifestació aplegava entre 10.000 i 15.000 persones i es rebien mostres de solidaritat internacional.

El tancament ja durava  tres dies i el problema havia arribat a Madrid. I seguint ordres directament del consell de ministres, Camilo Alonso Vega, reunit al palau d’El Pardo, ordenà a la policia l’entrada unilateral al convent, i aquesta forçà la porta i hi entrà de forma irada i violenta per detenir estudiants i invitats, intel·lectuals, artistes i professors. Això violava el Concordat amb la Santa Seu, segons el qual la policia no podia entrar a cap recinte eclesiàstic. A les furgonetes hi carregaren els intel·lectuals i els artistes convidats. A la jefatura tots hi passaren les setanta-dues hores de rigor, excepte Espriu “por enfermo”, i Rubió “por su avanzada edad”. En total, la brigada va requisar 435 carnets d’estudiants, 358 d’homes i 77 de dones, i detingué 30 intel·lectuals i artistes.

Tres dies havien donat molt de si. I, per primera vegada, s’havia plantat cara al franquisme, com mai s’havia fet abans.

En aquells moments, centenars de cotxes a Barcelona protestaven fent anar les botzines al ritme de “lli-ber-tat”, indignadament. L’esdeveniment va sortir a la premsa estrangera.

Malgrat tot, cal remarcar que no tot era solidaritat entre els caputxins, especialment a escala estatal. Varen rebre acusacions i calúmnies. De suport i per contrarestar-les, Salvador de les Borges va rebre una carta d’adhesió i solidaritat de part de pràcticament tots els provincials i els abats de Catalunya: l’abat de Montserrat, l’abat de Poblet i nou provincials jesuïtes, escolapis i franciscans. En l’actitud segura, forta i agosarada del pare Salvador, molta gent hi va veure una església catalana que estava amb el poble.

El diumenge després de la Caputxinada, l’església conventual es va omplir com mai de gom a gom amb persones que aprovaven i celebraven l’acció dels caputxins. Però durant dies, diversos còctels Molotov van impactar contra les finestres del convent. Salvador de les Borges  va protestar formalment davant del governador civil, Antonio Ibáñez Freire, per violació de domicili, i el va posar de panxa enlaire des del punt de vista del dret contenciós administratiu.

A l’ombra de la Caputxinada, successivament aparegueren la coordinadora de forces politiques de Catalunya, la reunió d’abats i provincials de Catalunya, les primeres associacions de laics cristians i l’Assemblea de Catalunya. Tot això abans de la transició democràtica, abans que entressin en escena els partits polítics.

Per als caputxins, la Caputxinada va ser principalment un acte d’acolliment, una oda a la dignitat humana, cultural i lingüística –en paraules textuals de Clara Fons. I això Salvador de les Borges ho va liderar amb una valentia i una serenitat exemplars.

Jordi Rubió va dir que va ser un acte que marca un moment important en el redreçament del nostre esperit col·lectiu. El convent esdevenia un referent de l’antifranquisme i, en general, de la llibertat. Fou el tret de sortida públic al declivi del règim.

Agraïment: a l’amiga Núria Serra per fer-me a mans el llibre de Clara Fons i Duocastella amb el qual m’he basat per escriure l’article.

Referència bibliogràfica
fons i duocastella, Clara. La Caputxinada. Frares compromisos amb el país i la llibertat, Editorial Mediterrània, Barcelona, 2016.

Comentaris