Revista Emporion

La càmera oculta i el periodisme

6

Carl Bernstein i Bob Woodward, periodistes del Washington Post, van entrar en la mitologia del periodisme quan el 8 d’agost de 1978 el president dels Estats Units, Richard Nixon, presentava la seva dimissió davant l’allau d’evidències del seu joc brut en la campanya electoral que, dos anys abans, li van donar la victòria sobre el candidat del Partit Demòcrata, George Mc Govern.

El procés Watergate va inflar els pulmons dels que llavors estudiàvem periodisme i va ser contrapunt d’aquest antiamericanisme que havíem interpretat com gairebé obligatori en qualsevol jove que es considerés lliure. Als EUA del Vietnam, l’assassinat de Kennedy i Martin Luther King, de John Edgard Hoover i el seu sinistre perfil, era possible que dos periodistes i una editora valenta, Katharine Meyes Graham, li guanyessin el pols al despatx més poderós.

Trenta-dos anys després, el periodisme de tot el món es va estremir amb l’assassinat d’Anna Politkoskaya, periodista del bisetmanari Novaya Gazeta, quan treballava en un reportatge sobre tortures a Txetxènia. Politkoskaya tenia la seva agenda plena d’enemics, tan nombrosos com els amics que Bernstein i Woodward van anar trobant en les seves investigacions sobre les responsabilitats de Richard Nixon.

Són dues fites de l’èpica periodística tradicional, de final ben diferent, però amb el comú denominador de la por que poden arribar a provocar, entre els més poderosos, que els professionals del periodisme decideixin furgar i obrir les finestres perquè es ventilin les clavegueres.

Aquestes dues històries han vingut avui al meu cap després de llegir l’ampli ressò que ha tingut en els mitjans espanyols la sentència del Tribunal Constitucional en la qual es declara il·legítim l’ús de la càmera oculta en l’ofici periodístic (El País i El Mundo). Sobre aquest assumpte, que ningú en tingui cap dubte, aniran rius de tinta i tornarà a invocar la fragilitat de la llibertat d’informació davant de la discrecionalitat del poder.

Càmera ocultaDes que vaig començar a treballar com a periodista, fa ara quaranta anys, han estat més poderosos aquells que no volien pedres al camí de la llibertat per comptar o informar del que passava, que els que veien ─vèiem─ que precisament per la transcendència del periodisme, no estaven de més els codis ètics, tant per als informadors com per als editors. Recordo que el fins fa poc president de l’Associació de la Premsa de Madrid, Fernando González Urbaneja, em va dir en una ocasió que  s’hauria de començar pel dels segons, els editors, perquè l’assumpció de l’ètica professional per part dels empresaris de la informació arrossegaria obligadament els periodistes que treballen per a ells.

Davant dels que pensen que el Tribunal Constitucional ha posat, amb la seva sentència sobre les càmeres ocultes, una cotilla al nostre ofici, jo vull dir sense embuts que no i que, a més, la transcendència de la sentència no afecta el periodisme. Crec que periodisme és el de Politkoskaya, Bernstein i Woodward i molts milers de professionals que mai no han rebut llorers ni suports universals, però que cada dia expliquen el que passa sense la necessitat d’entrar en la vida d’una  persona sense trucar, sigui o no sospitosa d’alguna cosa.

 

L’ús d’aquests artefactes màgics està regulat en la vida judicial i les seves imatges són acceptades, o no, pels jutges quan els són presentades com a proves. Però utilitzar-los per fer carnassa impune a les audiències invocant la llibertat d’informació és cosa ben diferent.

Quelcom ha d’estar movent-se en el món de la comunicació quan el nostre ofici és el protagonista amb més freqüència. Carolina de Mònaco ─potser una de les persones vives més fotografiades─ ha fracassat en l’intent que condemnessin un mitjà alemany per treure imatges de les seves vacances familiars. Aquesta és l’altra cara de la moneda, l’evidència que no pot pretendre, qui ha aconseguit notorietat pública gràcies als mitjans, posar portes al camp de la via pública per tancar-los el pas.

O la llei promulgada pel president de l’Equador, el populista Rafael Correa, prohibint als mitjans de comunicació prendre partit pels candidats electorals. És a dir, declarant “muts” diaris, canals de televisió, emissores de ràdio o mitjans digitals.

No puc evitar deixar a la pantalla de qui m’hagi llegit una reflexió que m’assalta amb certa freqüència, quan recordo el que un veterà periodista em va dir no fa gaire. “La millor manera que un escàndol polític es dilueixi, és crear una comissió mixta, i la seguretat que un assumpte judicial sigui ben conegut és que decretin el secret sumarial.”

Potser no n’hi ha per tant.

Comentaris