La Barcelona acomplexada

68

Barcelona és una ciutat potent i atractiva, la capital de Catalunya i potser la primera ciutat cultural i econòmica de la Mediterrània. De tota manera, la projecció de la identitat de la nostra ciutat des de fa uns quants anys és ambigua i ambivalent. El projecte municipal socialista se sent cridat a defensar l’espanyolitat de Barcelona, però, sense dir-ho, perquè no queda bé explicitar-ho; no fora correcte. Aleshores apareixen invents com el “cosmopolitisme”, entès no pas com una relació amb el món, sinó, com una relació amb el castellà. Els governants municipals fan així mateix una defensa, amb la boca petita, de les corrides de toros (perquè és un fet espanyol) amb l’excusa que prohibir fa lleig, com si la convivència no fos el resultat d’acordar què es prohibeix i què no, sense voler recordar o plantejar-se el què va dir Mahatma Gandhi (1859-1948)  “Un país, una civilització, es pot jutjar per la manera com tracta els seus animals”. Es pregunta Patrícia Gabancho si en l’actual urbanisme erràtic de la ciutat, en la desfeta gradual del comerç històric, en l’esborrament de la textura dels barris, en la sobreexplotació turística, en els arbres eliminats, i en definitiva, en la renúncia a la capitalitat, no hi ha una profunda indiferència per la identitat de la ciutat. O qui sap si unes ganes d’afeblir-la, perquè la identitat de Barcelona és inseparable de la identitat de Catalunya i la identitat de Catalunya té conseqüències polítiques.

La identitat catalana de l’Ajuntament de Barcelona ve defensada amb l’argument que tot el que neix a Barcelona és cultura catalana, de manera que la nostra cultura finalment esdevé quasi invisible. La Mercè és el paradís del pop espanyol, el Grec és el paradís del talonari, i tot deriva en aquell famós barcelonisme com a identitat alternativa, que pretén ser cosmopolita i acaba sent provincià i frívol. I deixar-ho com està sense superar aquest immobilisme és la manera millor de repartir-se el poder i els silencis. La cultura és alguna cosa més que diversió i consum. És compromís, és talent.

L’Ajuntament de BCN amb el Nadal, com a paradigma, es retrata amb arbres ciclistes i galets que criden l’atenció el primer cop que els veus -abans que s’hi pixin els gossos-. Il·luminació “tan apagada” que és trista. Incompetència amb els rètols “multicultis” nadalencs mal escrits -ja que aquest any s’han utilitzat malament l’alemany i l’àrab amb faltes d’ortografia i errors tipogràfics-, cosa que demostra, tal com diu Jordi Palmer, que l’excel·lència en qüestions nadalenques està discutida amb aquest consistori.

Avui a Barcelona i a Catalunya el progressisme institucional representa paradoxalment l’ordre conservador. Tal com va dir després de la recent consulta sobiranista d’Arenys de Munt la ministra Carmen Chacón, “Catalunya és un país d’ordre”, sense adonar-se que aquesta frase ha estat tota la vida l’eslògan reaccionari per excel·lència. Els impulsos progressistes segons Edgar Illas han anat a parar a uns partits corporatius fets de llistes tancades, a uns sindicats jerarquitzats i a tota mena d’organitzacions que abans eren civils i que dels anys vuitanta ençà han estan cooptades a través d’ajudes i de subvencions. El progressisme s’ha convertit en mera gestió de l’erari públic.

I nosaltres que hi podem fer? Doncs ser crítics i emprenedors, constructius i lúcids i lluitar contra el relativisme abstencionista i castigar amb democràcia aquesta mandra intel·lectual d’arguments.


Bibliografia

1.    Edgar Illas. “La crosta progressista”. El Punt, 30 de setembre de 2009, pàgina 14.

2.    Patrícia Gabancho. “Una ciutat intel·ligent”. Avui, 30 de desembre 2009, pàgina 20.

 

 

Barcelona