Revista Emporion

L’impuls urbanístic d’una època

3

Des de començaments dels anys seixanta fins a finals dels setanta, el creixement de l’afluència turística, i més cap als darrers anys la por a l’adveniment de la democràcia  ─la qual cosa podia suposar la redacció i aprovació d’un nou pla general d’ordenació urbana que revisés i limités l’aprovació de nous plans parcials,  tal com així es va fer amb la constitució del primer ajuntament democràtic a partir de l’any 1979─, va impulsar la iniciativa de cercar l’aprovació de nombrosos plans parcials que el planejament aleshores vigent encara facilitava, ja que les qualificacions urbanístiques del sòl, sense cap mena de dubte desproporcionades i irreals, estaven pensades per fer possible qualsevol proposta.

En aquest període de temps, aproximadament uns quinze anys, es varen aprovar inicialment ─aquesta és l’aprovació que fa l’ajuntament─, al municipi  de Torroella de Montgrí, 25 plans parcials dels quals 19 foren aprovats definitivament per la Comissió Provincial d’Urbanisme. En foren denegats 2 i quatre no arribaren a ser tramitats fins a l’aprovació final. Aquest ritme accelerat d’aprovacions va tenir com a conseqüència la major transformació de la vida del municipi en tota la seva complexitat, així com uns importants canvis físics en el territori.

Fins aquelles dates, el planejament urbanístic que regia el municipi d’una forma coordinada era el que s’havia iniciat l’any 1925, només en el nucli de Torroella, que venia plasmat en un pla denominat Plano de Reforma Interior y Ensanche de Torroella de Montgrí, redactat aquell any per l’arquitecte Isidre Bosch i aprovat per la Junta Provincial de Sanitat el 10 d’octubre de 1927. El pla només preveia unes operacions de reforma interior i una previsió d’eixample del nucli urbà, de totes maneres algunes d’aquestes directrius han tingut una enorme rellevància en el creixement posterior de la vila. Va ser vigent fins a l’any 1967, quan es va redactar el Pla general que recollia moltes de les seves previsions.

L’ordenament urbanístic de l’Estartit es va iniciar l’any 1959, amb l’aprovació per part de la Delegación Provincial del Ministerio de la Vivienda del Plan General de Ordenación del Estartit, que es limitava a ser un pla d’eixample del nucli urbà que s’anticipava a la forta expansió urbanística que aleshores tot just s’iniciava.

Com la majoria dels plans d’ordenació urbanística que es redactaven en aquells anys, sobretot a les zones on es podia preveure un immediat creixement a causa de la potencial oferta turística que s’intuïa, es limitaven a afavorir la legalització de les iniciatives d’urbanització de finques o de promoció immobiliària que ja podien estar en marxa o que s’hi posarien en poc temps.

Un dels primers impulsors va ser el mateix ajuntament. El 3 de setembre de 1962, la Corporació Municipal de Torroella de Montgrí va prendre la decisió d’iniciar els tràmits per tramitar els expedients necessaris per urbanitzar la Muntanya Gran. A tals efectes, el 25 de maig de 1965 la Comissió Permanent, constituïda en jurat, decidia l’elecció del pla especial i els plans parcials consegüents per a la urbanització de la part costera de la Muntanya Gran a Construcciones Nervión, l’única empresa que s’havia presentat al concurs promogut per l’ajuntament i que, presumptament, eren els impulsors que pretenien beneficiar-se d’aquesta magna operació. El projecte constava de tres plans parcials denominats El Montgó, La Foradada i El Catifoll, que anaven pràcticament des del cap de la Barra fins a Montgó. Cal tenir en compte que els terrenys eren de propietat municipal i això permetia el control directe de tota iniciativa d’ús urbanístic per part de l’ajuntament.

urbanistic

En aquella època, la defensa del Montgrí com a parc natural encara no s’havia evidenciat i el fet que aquest desmesurat projecte no arribés a prosperar va ser perquè les iniciatives urbanístiques trobaren un camp més propici, i segurament més rendible, en els espais més propers als nuclis habitats que els plans urbanístics vigents propiciaven. Els plans parcials aprovats preveien un sostre edificable de quasi dos milions de metres quadrats i una població potencial de més de cinquanta mil persones. No calia embarcar-se en aventures més arriscades.

Els plans parcials aprovats definitivament entre l’any 1962 i l’any 1976 foren:

1. Roca Maura 1a fase         Aprov. Definitiva          27/12/62
2. Els Griells                                       ”                      27/11/63
3. Polígon marítim est                        ”                     23/12/63
4. Cala Montgó                                  ”                      08/08/63
5. Sector est. Reforma interior          ”                     03/03/67
6. Mas Pinell                                      ”                      29/12/67
7. Els Salats                                       ”                      12/04/73
8. Les Dunes                                     ”                      13/07/73
9. Estartit residència                          ”                      25/01/74
10. Camp Turró                                 ”                      25/01/74
11. Roca Maura 2a fase                     ”                      24/05/74
12. Sector NO Estartit                        ”                      06/10/75
13. Torre Gran 1a fase                       ”                      24/02/75
14. Les Deveses                                 ”                      06/10/75
15. Torre Moratxa                              ”                      06/10/75
16. Torre Gran 2a fase                       ”                      06/10/75
17. Can Ribes                                     ”                      05/04/76
18. Pont del Ter Vell                           ”                      15/10/76
19. Platja Estartit                                ”                      28/10/76

El 30/03/78 va ser aprovat inicialment el primer pla parcial de La Pletera.

Alguns d’aquests plans parcials varen ser anul·lats o modificats amb la normativa del PGOU de l’any 1983. D’altres, amb edificacions consolidades segons uns coeficients d’edificabilitat aprovats en el seu moment, han continuat amb els edificis construïts amb les  densitats i alçades originals, tot i que les ordenances posteriors  han rebaixat aquests coeficients per a les noves construccions.

L’urbanisme dels darrers cinquanta anys ha configurat el nostre entorn actual i, per bé o per mal, formen part de la nostra història.

Comentaris