Joan Lloret i Serra, 91 anys de curiositat universal

288

Viu al carrer de l’Església, a la cantonada amb el carrer Codina, en una casa antiga, noble, que havia estat propietat dels Hospital, família de la seva esposa. Travesso l’entrada i m’encamino a una escala de pedra que dona accés al pis. Després d’una salutació cordial, em fa pujar encara per una altra escala. Ell, amb els seus 91 anys, escomet els escalons amb tota fermesa, com si res. Arribem al despatx, ampli, espaiós, amb una taula llarga plena de papers, l’ordinador, carpetes, fotos, àlbums, llibres. És un home sempre atrafegat. Anys enrere col·leccionava segells i monedes; ara manté col·leccions de sucres de tot el món, que guarda curosament en els àlbums corresponents; fotografies; recordatoris; goigs religiosos i profans; fotos de rellotges de sol de tot el país, i de més enllà; estudia la genealogia de la família i la desa en carpetes ben ordenades; imprimeix artístics punts de llibre, amb fotos que treu de no sé on. La seva curiositat és universal.

De petit m’impressionava la teva casa del passeig, era molt gran
La va fer construir el meu avi, Joan Lloret i Bosch, que també va ser el meu padrí. Allà la meva àvia ja hi havia tingut una casa, però ell l’engrandí després de comprar les cases veïnes. Procedia d’Espinavessa, cap a Bàscara. Va vendre terres que hi tenia i va comprar aquí l’horta d’en Lloret, al costat del ramí, a continuació de l’actual passeig de Vicenç Bou. L’àvia es deia Clara Martí Mer, de família d’Ullà. Si bé Mer era el seu segon cognom autèntic, es va perdre per un error administratiu, li van posar Amer. També tenia terres en propietat, però totes es van arrendar, ja que l’avi era recaptador d’impostos i tenia una feinada, pensa que es feia càrrec de disset pobles, de Torroella a Begur, a Torrent, a La Tallada… un territori ben extens, disset pobles…

Van tenir sis fills, però eren temps de molta mortaldat infantil: el primer, Miquel, va viure un dia i mig; el tercer, Pere, dos dies i mig; el cinquè no arribà a tenir nom, va viure hores; i el sisè, que també es va dir Miquel, va morir al cap de dos dies. De fet van quedar només dos germans, en Salvador Lloret i el meu pare, Francisco Lloret.

El teu oncle Salvador va seguir la tradició i també va ser recaptador
Sí. Només va viure 50 anys, va morir l’any 1940. Es veu que era un home de fina ironia i humor empordanès; se’n contaven anècdotes i acudits que ratllaven l’absurd. Diu que un dia, amb un amic i veí seu, es van veure atrapats per un ruixat lluny de casa; l’amic li va preguntar què podien fer i ell, seriós, contestà: “aniré a casa i et portaré un paraigua”. En una altra ocasió preguntà al seu fill si veia un ocell a la torre del castell, el fill contestà que no i ell li digué amb aire contrariat: “jo tampoc no el veig, haurem d’anar a l’oculista”. Va tenir quatre fills, tots ells amb històries ben diferents. El gran, en Joan, va continuar la tradició, va ser recaptador, i també agent de banca; la Mercè es casà amb en Francisco Batlle, de la pastisseria; la Carmen va ser missionera seglar; el petit, en Joaquim, o Quimet, es va fer capellà.

Recordo força la Carmen Lloret, la vaig trobar per Barcelona en temps complicats. Temps de gent com l’enginyer Comín, fundador de “cristians pel socialisme”; els vaig conèixer tots dos, la Carmen també era de tarannà inquiet…
La Carmen practicava el cristianisme social en temps del nacional-catolicisme. Això comportava que moltes de les reunions on us trobàveu fossin gairebé clandestines. Però, naturalment, el seu apostolat sempre es va mantenir fidel a les regles del seu orde, dins de l’ortodòxia catòlica. Tanmateix, va dur una vida ben atrafegada, va ser al País Valencià, a Navarra, molts anys a Menorca, morí a Palma. També va estar molt de temps a Girona, tenia un quiosc a la Gran Via.

Joaquim Lloret

Parla’m del seu germà Quimet Lloret, capellà missioner
El meu cosí germà, en Joaquim, Quimet que li dèiem, va tenir vocació religiosa de molt jove. Va cantar missa l’any 1953, va batejar el meu fill gran, va ser el seu primer bateig, amb el rector, mossèn Josep Garrido al seu costat. Ens va dir que havia suat, de por de no fer-ho bé. Després va estar de vicari a Malgrat, a Olot, i es va fer càrrec de parròquies com Fonolleres i Sant Iscle, fins que va demanar d’anar a missions al bisbe, que aleshores era mossèn Narcís Jubany. Va anar a Xile, hi va fer molta feina, hi va estar força anys, a la seva barriada pobra de Viña del Mar va fer construir una església de bella arquitectura funcional. Però el van haver d’operar, va perdre un ronyó i va tornar per recuperar-se. Ara, aquí no s’hi trobava bé, només hi va estar un any, i va demanar de tornar a Sud-Amèrica, aquest cop al Perú. Entre la primera i la segona estada hi va ser dotze anys. Finalment, altre cop aquí, es va fer càrrec de Celrà i altres parròquies, va ser capellà de la Clínica Girona, ajudà a la del Carme i acabà a la residència de capellans.

Morí als 78 anys.

Una família cristiana. Recordo que el teu pare era molt devot

Francesc Lloret Martí

La meva mare també ho havia estat, era de la confraria dels Dolors, l’església que van cremar l’any 1936. Però això ella ja no ho va veure, va morir el 1935, jo aleshores tenia 8 anys. Segurament, en quedar vidu tan jove, amb un fill petit, el pare va cercar consol en la religió. L’any 1923, quan es van casar, mossèn Viver els va dedicar un poema: “Record de les noces d’en Francesc Lloret amb na Remei Serra celebrades a Torrent el dia III de maig de MCMXXIII”. Un poema ple de finor i sensibilitat. També n’hi va fer un d’humorístic, basat en el nom de la mare, Remei, que donava molt de joc.

Després van venir els trasbalsos
El pare treballava al Banc de Palafrugell a Torroella. La sucursal estava situada a la cantonada del carrer de Sant Agustí amb el de la Porta Nova, un local propietat del sastre Frou. El banc va fer fallida a principis de 1936, i pocs mesos després, amb la revolta anarquista, s’instal·là al mateix local la col·lectivitat dels constructors i hi van posar el pare de director; també hi treballaven en Jaume Surroca i en Joan Hostench. A mi em van dur a Palafrugell, a casa d’una tia, germana de la mare. Acabada la guerra, i després de lliurar una garantia, el pare va ser nomenat dipositari de l’Ajuntament. La seva vida, des d’aleshores, va ser d’una gran dedicació al treball. Tot i jubilat, va continuar anant a l’Ajuntament, i no tornava a casa si no havia acabat la feina començada. Essent jubilat! I cada dia, abans d’anar a treballar, anava a missa de 7.

Tu també vas anar a parar a la Banca. I et vas casar, vas tenir fills…
L’any 1940 em van portar intern al col·legi religiós dels “Fossos” de Figueres. Hi havia també el teu germà Josep, en Llos de l’Estartit, en Vicenç Presas de l’administració d’autocars… Recordo que aquell any, per Tots Sants, volíem venir a Torroella, però el temps havia estat pèssim, els camins intransitables, i el pare d’en Vicenç, en Llambert Presas, ens va fer venir a buscar; dins del cotxe anàvem com sardines enllaunades, érem sis o set entre nois i noies d’aquí. Després del col·legi vaig ser escrivent a la “Electro Gualtense” d’en Mundet, feia els rebuts, la meva primera feina pagada, vaig fer un temps de confiter a can Batlle, vaig treballar a can Joan Mercader… Finalment vaig entrar al Banc Central, el director era en Miquel Cristòfol, i hi havia en Cels Sais, en Joan Puig, en Josep Puig… Em vaig casar l’any 1950 amb la Montserrat Pujol, vam tenir cinc fills: Jordi, Lluís, Josep, Montserrat i Joan. Primer vam viure al passeig, després al carrer de l’Església. He viscut seixanta anys al passeig i trenta aquí. Aquesta casa havia estat molt deixada, la vam haver de renovar, començant per la teulada i continuant per tot arreu; jo mateix em vaig fer un tip de treballar-hi els caps de setmana, de paleta, de pintor…

M’acomiado. En Joan em regala una de les seves produccions artesanes, un punt de llibre artístic acabat de fer, un bon record. Darrere meu deixo un agradós espai de bonhomia i serenor.