Revista Emporion

Jaume Aymar o l’art de la conversa (II)

7

Continuació de l’entrevista que vàrem començar a publicar el mes passat. Jaume Aymar és doctor en història de l’Art per la Universitat de Barcelona, rector de la Parròquia de Sant Francesc d’Assís, a Badalona, i fill adoptiu de Calonge. Ha participat en el llibre col·lectiu: Montigalà, una creu centenària (1913-2013).

 

L’església

El que trobo interessant del teu escrit és que subratlles la tasca dels capellans i de les persones de religió. Dignifiques la seva tasca, i em sembla que la teva veu és lúcida.
Mira, jo crec que els capellans han fet un gran paper de cohesió social en el decurs de la història. A les parròquies, quan hi havia vicari, era el que portava la joventut. Certament hi ha hagut abusos i errors colossals, però en el fons l’església ha fet això, estar amb el poble. En Josep Pla deia amb ironia que comptat i debatut el que havien fet els capellans en aquest país era tocar les campanes, donar de menjar les gallines i ensenyar catecisme, coses inofensives, concloïa en Pla.

Però també deia que prenien acte del naixement i de la mort.
Exacte, els capellans eren notaris, i això no fa gaires anys que s’ha perdut, jo encara ho hauria pogut fer. Aquesta funció cívica, social del capellà, també és important.

I donar consol…, i és que la vida és plena a vessar de desgràcies!
Mira, en els anys que jo faig de capellà, que en són vint-i-set, no ha vingut mai ningú a parlar-me dels dogmes, ni a preguntar-me res sobre la Santíssima Trinitat. La gent t’explica el que viuen, el que pateixen, i busquen algú que els escolti. Jo tinc un capellà amic que em va explicar que un dia va venir una persona i va començar a enraonar, a enraonar, a enraonar. I quan va acabar, li va donar les gràcies per les seves paraules, que li havien estat d’un gran ajut. I ell no havia obert la boca.

És que escoltar cura.
Exacte, és profundament terapèutic. A més a vegades arribem a gent que està a la perifèria, gent amb molts problemes, als drogoaddictes, a gent que no té res de res.

Aquests eren els seguidors de Jesús
És clar, els coixos, els cecs, els tarats, les prostitutes… Mira, el pitjor és quan etiquetem la gent: aquest és un perdut, aquest un esquizofrènic… Cadascú té el seu relat, això és important de saber, que no és ni ha de ser el meu relat, però és el relat d’aquella persona, i sovint som incapaços de comprendre’l.
Pel que fa a l’Església, jo confio molt amb Francesc, el Papa. Ell diu que l’única sortida és una globalització de la solidaritat, i espera que les vies civils alternatives donin un gran impuls i es vagin estenent com una taca d’oli. Aquesta és la nostra esperança.

Tu tens un estudi dedicat a l’anticlericalisme al Baix Empordà. Quines causes en destaques?
És un fenomen molt complex, jo apunto que l’anticlericalisme era una reacció al clericalisme. Això és molt simple, però, vaja, és un fet. En principi, per raó de la nostra creença, nosaltres no tornarem mal per mal. És un col·lectiu vulnerable en aquest sentit, tot i que hi ha hagut capellans i monges que han agafat les armes i han comès barbaritats. Però es fa difícil d’entendre el fet d’assassinar un capellà que ha enterrat els pares, ha batejat els fills, amb qui s’ha tingut relació personal… I això ha passat. Hi ha aquest llibre de Jordi Albertí El silenci de les campanes que ho il·lustra. A més les arrels de l’anticlericalisme s’han de buscar en el segle XIX. Tot comença amb el fracàs de la desamortització de Floridablanca i de Mendizábal. La intenció era bona perquè es tractava de fer una reforma agrària. L’Església havia acumulat, gràcies a llegats, moltes terres que eren mans mortes. Aleshores, el decret de Desamortització havia de tornar-les productives. Però què passa? Les terres expropiades passen a l’Estat, l’Estat les subhasta i passen a la burgesia, i la burgesia les gestionarà malament.

Seria com les privatitzacions actuals?
Més enllà fins i tot, l’església de Santa Anna, a Barcelona, n’és un exemple paradigmàtic. Santa Anna era una col·legiata al centre de Barcelona, tenia una sala capitular magnífica que anava fins a la cantonada del Banc d’Espanya. Desamortitzen Santa Anna i passa a la burgesia; i aquesta burgesia la ven al gran capital. I això és una metàfora: entres a la plaça de Santa Anna i hi trobes l’església, que és una pura meravella, i tot just darrere, el gran edifici horrorós del banc d’Espanya, que la tapa. I la història és aquesta. La pots descriure però no pas reescriure.

I els motius dels iconoclastes?
En el fons, els iconoclastes saben que la imatge parla i ells la volen fer callar. Hi ha una relació molt psicològica.

Què creus que li passa avui dia a la religió catòlica?
Uns publicistes van dir que era una religió amb un símbol poderosíssim: la creu; que tenia el llibre més venut: la bíblia; que tenia la millor recompensa: la vida eterna; i que tenia delegacions pertot arreu. Però el gran problema és que tenia un missatge avorrit i repetitiu.

Des del meu punt de vista el problema no és tant el missatge -perquè l’església en té molts- sinó el missatger. Calen capellans amb discursos més vius, amb més passió i amb més emoció. A Mont-ras, per exemple, teníem en Joan Badia, que ho feia molt bé. Un home que trencava motlles, amb un discurs personalíssim, profund, i molt, molt espiritual. Sembla que a l’església li faci nosa la gent que connecta, perquè l’han relegat a fer tasques assistencials a frares grans, a Barcelona.
En Joan Badia és un personatge extraordinari. La seva tasca missionera és impressionant i va fer un treball boníssim al Raval de Barcelona. És un profeta. Mira, recordo que un dia em va explicar una cosa insòlita: ell va preparar una excursió per a cinquanta senyores del barri del Raval, es tractava d’anar del Raval al Port Olímpic. Doncs bé, de les cinquanta dones que duia, trenta-cinc no havien vist mai el mar. Sembla mentida, oi? Doncs bé, això ho va fer ell.

Hi ha un tema en el teu estudi sobre les creus de Calonge que trobo apassionant. Són els comunidors i la facultat que pot tenir un capellà de comunir, de foragitar les tempestes a través d’oracions.
Sí, jo encara he fet el salpàs. M’ho va demanar una masia i com vaig veure que encara era vigent, i que no feia res mal fet, ho vaig fer. Doncs bé, era impressionant el salpàs, la gent es recorda que anava un capellà i un escolanet amb una marmita, i que, amb una mena de cullerot, agafaves la sal gruixuda i la llençaves a la paret. I la sal restava allà tot l’any. Mossèn Pere, de Calonge, ho havia fet molt. Això era estar amb la pagesia, amb la idea de defensar la casa, les terres, les persones; és com el blauet que pinten a les llindes de les finestres i les portes, la mateixa idea de protegir, d’allunyar els mals esperits. És una barreja de religió i superstició, certament, però que té el seu influx i el seu àmbit. Pensa que es tractava de fer tot el possible per tal que no vingui un mal any, una mala gelada, que significava gana. I tots posaven de la seva part, el sacerdot també, i apel·laven a les forces terrenals i celestials. En aquest sentit la funció del capellà era de custodiar la gent, de protegir-la. A Cervera, per exemple, encara perviu un toc de campana que diuen que desfà la tempesta.

Aquesta simbiosi entre món rural i religió és molt interessant.
Això Josep Pla ho esmenta. Diu que a tots els altars que recorda de jove hi havia la Divina Pastora, aquesta joveneta que representava la Mare de Déu vestida així. Això després del Concili es va eliminar, ja no es pot dir, vaja, però la gent s’hi identificava molt, era una imatge rural i propera.

Badalona
Badalona és la tercera ciutat de Catalunya. La ciutat ha tingut mala anomenada i a això ha contribuït Perros Callejeros, ha contribuït la cançó del Serrat “¡Qué bonita es Badalona!, i certa premsa, però Badalona és més que això, és clar, ara tenim la superfície museística romana més important de la Península, si no és la primera, és la segona. Són quatre mil metres quadrats d’excavacions, La Rambla és una meravella, la processó del silenci, que fa vint-i-cinc anys que la vam recuperar, és l’acte que més persones mobilitza a l’any. A Morera hi havia l’escola Àngelus totalment catalana a principis dels anys seixanta, i a més hi ha els xinesos, els paquistanesos, els gitanos… Tot un món. Jo me l’estimo molt la ciutat. Estem a la parròquia de Sant Francesc i la gent ens dóna suport.

Les creus de Calonge

Tinc la impressió que l’estudi que has fet sobre les creus de Calonge és un rescat en tota regla, en el sentit que o les esmentes tu aquestes creus o desapareixen en el fosc oblit.
Sí, és cert això. Fins i tot en algun cas he pensat que podria ser interessant reposar alguna d’elles en el lloc original, pensa que de totes només en queda una. A la muntanya de la Creu, estaria bé posar-ne una ja que la part, la creu (que ara no existeix), dóna nom al tot, la muntanya.

Aquest treball és més acadèmic i fas un repàs de les diverses creus: les processionals, les de terme, les diverses veracreu… Per cert, com pot ser que tants pobles tinguin fragments de la Veracreu?
Sí, sembla difícil de creure. Pensant sobre això, cal assenyalar que la creu era en origen un instrument de tortura. A més com quedava tacada de sang era considerada una fusta impura. És com si tinguéssim un fragment d’una cadira elèctrica, posem per cas. No és l’objecte més bonic de tenir. És cert que amb el temps la creu s’ha anat carregant d’altres connotacions.

A mi la que m’agrada molt és la finestra cruciforme, que és buida. Sembla Chillida.
Jo crec que aquesta creu té relació amb els templers. Ara estic seguint la pista d’un antic cavaller que va fer una donació a l’església i que penso que molt probablement era templer.

El País

Com veus el país?
És un moment molt delicat aquest per Catalunya. Mira, jo crec molt en l’Europa dels pobles, i per tant, té absolutament sentit la independència, que cada poble, que cada cultura tingui la seva identitat. Molts estats són ficticis, amb fronteres artificials; i cal superar les fronteres artificials. Quin sentit té que en un moment determinat pel Tractat dels Pirineus, Rosselló i Cerdanya s’esquincessin? I amb Aragó? Amb la de vincles històrics que ens unien i ara han desaparegut! El que és terrible és obviar la increïble riquesa que és l’Europa dels pobles.

Jo reivindico el nom de Principat per Catalunya. Això no vol dir necessàriament que hagi de tenir príncep. De fet existeix un principat d’Astúries i un d’Andorra, per què nosaltres no podem tenir un principat? Crec que podria ser una solució.

Norbert

 

Comentaris