Revista Emporion

Jaume Aymar o l’art de la conversa (I)

7

“Nosaltres per a nosaltres mateixos som misteri”


Tinc 56 anys. Sóc fill adoptiu de Calonge. Doctor en història de l’Art per la Universitat de Barcelona i rector de la Parròquia de Sant Francesc d’Assís, a Badalona. Acabo de participar en un llibre col·lectiu Montigalà, una creu centenària (1913-2013) i de publicar un estudi sobre les creus de Calonge a Estudis del Baix Empordà, núm. 32. Dirigeixo el setmanari Catalunya Cristiana i l’emissora Ràdio Estel. Sóc degà de la universitat Ramon Llull i imparteixo classes d’història d’art i d’iconografia. Em fascina el tema dels viatges. Sóc president de la Fundació Catalunya-Amèrica i membre de la junta de Colònico (Centre d’Estudis Calongins).

Les paraules i les imatges
El motiu de l’entrevista és l’aparició recent del llibre de la creu de Montigalà. En Jaume em rep amatent a Can Rusques, la casa familiar. Tinc la impressió que el temps que dura la conversa és un regal. Rere del seu noble rostre, hi ha una llarga i fonda cultura humanista al servei de les emocions. És un savi compromès amb la realitat de Badalona. I no renuncia a escriure bé. Ha treballat la mística de Dalí, la desmesura de Gaudí i els versos màgics de Verdaguer. Seva és la hipòtesi d’un Cristòfor Colom calongí i seus una pila de preciosos estudis històrics. Ell sap que l’alta cultura neix a peu de carrer, i que la metàfora només té sentit si esclata dins d’un poema o d’una homilia en el cor de la gent. El podeu seguir en el seu bloc, jaumeaymar.blogspot.com.es

creuLa creu de Montigalà

Crec que la principal virtut del llibre col·lectiu Montigalà, una creu centenària (1913-2013) és que quan passi amb cotxe direcció a Barcelona per la B-20, buscaré amb la mirada la creu i entraré en contacte amb tota la història que hi ha enrere.
Aquesta creu té una gran significació per a Badalona, i també per a Santa Coloma és un referent. El que passa és que se n’havia perdut l’origen, i el que vol fer el llibre és recuperar-lo. Jo et confesso que ja havia fet un article sobre la relació de la creu amb el monestir de Sant Jeroni de la Murtra, però quan vaig conèixer els descendents de la família Sagarra, la Carme Tort-Martorell i la seva mare Carme Llabrés, vaig haver de refer l’article amb la informació nova que m’havien aportat. Aquesta creu és un lloc emblemàtic, i també patriòtic. És un símbol essencial de Badalona tant per als creients com per als no creients.

És curiós que la creu sigui prop d’una antiga ara solis iberoromana, i que avui dia, a l’entorn de la creu, s’hi hagi desenvolupat una mena de religiositat popular. Això vol dir que l’indret té una força particular.
La Núria Argerich de Canyet em va dir que l’ara solis de què parles es troba sota l’actual creu. És a dir, que la creu s’erigeix al damunt de l’ara; cristianitza l’espai, però no el destrueix. Això és interessant pel que fa a la implantació del cristianisme. Quant a aquest culte popular que esmentes, té el seu origen fa uns vint anys, quan una dona va afirmar que se li havia aparegut la verge Maria en un garrofer de sota la creu. I des d’aleshores ençà, un grup de senyores molt senzilles, amb una fe molt pura, puja cada dijous i diumenge a passar el rosari, i de vegades van a missa a Lloreda. Dels garrofers, en fan rosaris, i els posen a la venda a la Parròquia del Roser, i, escolta’m, desapareixen de seguida, perquè tenen molt d’èxit. És culte popular, i és fora dels esquemes institucionals, i s’assembla força a la fe de la tomba del santet del Cementiri de l’Est a Barcelona. La gent per una intuïció o pel que sigui considera que aquesta tomba és un espai sagrat, malgrat que no l’ha canonitzat cap església.

Per altra banda, al voltant de la creu, també es percep la transgressió, el vandalisme, els grafits, la dèria d’embrutar… Això també és significatiu, si més no de les tensions d’una ciutat com Badalona.
Jo sempre penso què hi ha al darrere d’un grafit, què expressa en el fons aquell grafit, potser és un crit d’impotència, de rebel·lió… Per descomptat, és un llenguatge secret de grup, amb les seves normes, per exemple, la de respectar sempre la feina d’un altre grafiter, i això ja és un principi. Però, efectivament, tal com dius tu, l’espai a l’entorn de la creu està molt degradat i això és una vergonya. Esperem que la publicació d’aquest llibre ajudi els badalonins i badalonines a prendre consciència d’aquesta part tan important i tan abandonada de la Serralada de Marina.

Ha costat molt fer la investigació? Veig que has consultat persones i arxius.
M’agrada molt recollir les veus de la tradició oral, i al barri de Canyet encara hi ha gent gran que recorda coses de la creu; a més a més, he tingut tota mena de facilitats per investigar l’arxiu familiar.

Els terrenys on s’alça la creu pertanyien a la família de Sagarra, la del poeta i dramaturg Josep Maria de Sagarra.
Sí, tal com diu la inscripció al peu de la creu, pertanyien a Ramon Maria de Sagarra, oncle del poeta. Jo ja coneixia el pare de l’escriptor, Ferran de Sagarra, per paleografia i sigil·lografia; i perquè fou ell qui va descobrir el poblat ibèric de Puig Castellar. En canvi, no en sabia res del seu germà, en Ramon Maria, que era advocat, malgrat que no en va exercir, i que es va dedicar a l’administració de les terres de la família, de les seves i la dels altres familiars. Així, tot i ser en Ramon Maria el cabaler, devia actuar com l’hereu; aquest fet explica perfectament el retrat molt poc amable que li dedicà en Josep Maria de Sagarra en les seves memòries.

Doncs bé, l’oncle del poeta es va casar amb una senyora de nissaga nobiliària, Maria Dolors de Bofarull i ell mateix feia versos, una mica verdaguerians, que traspuaven un gran optimisme conceptual. Un optimisme de l’època, de començ de segle… Mira, a Sant Jeroni de la Murtra, s’ha trobat una pedra gravada amb lletres de motlle amb la següent inscripció: “Els estiuejadors de Sant Jeroni saluden el sigle XX”. Devia haver com una joia, un esclat de viure, en aquest tombant de segle, i el fet mateix d’anomenar la Torre Feliç a la casa dels Sagarra, n’és tot un símptoma. Per posar-te dos exemples, el badaloní Antoni Bori i Fontestà va fer un poema amb aquest optimisme vital: Terra de Xauxa:”Tothom troba el que demana/ i per contentar a qui es vol/cada dia surt el sol/i plou set cops per setmana”. I el bisbalenc Ramon Masifern a la sardana La cançó del taper fa: “aquí viu tothom feliç/ aquí grana el bé de Déu/ i d’aquest bell paradís/ puc ben dir que som l’hereu.”

Home, suposo que la serra de Marina i el barri de Canyet a començaments de segle devien ser un veritable verger, un paradís. Més si hi comptem amb tota l’aigua que venia de les mines i de la riera.
I tant, i pensa que en els terrenys de la Torre Feliç hi acudia tothom. Havia una percepció més comunitària de la propietat. Fixa’t que la torre, ara ja desapareguda, era preciosa, però la casa dels masovers encara era més extraordinària.

Per què aquesta família va erigir una creu?
El 1913 es complia el 1600 anys de l’edicte de Milà, i es feren unes grans festes constantinianes a Barcelona, amb exposicions de creus parroquials i tot. No se sap qui va tenir la idea d’alçar-la. Jo en proposo una hipòtesi en el llibre. De tota manera la creu original, la que va alçar la família, era de pedra, però l’any 36 la van enderrocar. L’actual és de formigó, tot i que conserva el mateix sòcol amb les inscripcions.

Aquest llibre és un homenatge a la creu, però ho és també en gran mesura al barri de Canyet i a la serralada de Marina.
Efectivament, Canyet és un barri ben peculiar, en Joan Soler i Amigó, un dels coautors del llibre, diu que a Badalona són ibers i a Canyet són celtes. Ell ara en prepara una publicació per defensar aquesta tesi. No et puc donar més detalls. Però et diré que a Canyet hi ha unes masies, per exemple, que són antiquíssimes, que potser vénen dels temps de la Marca Hispànica, alguna d’elles construïdes damunt de vil·les romanes. I això dóna un gran solatge, i òbviament tot aquest espai natural i cultural s’ha de preservar.


 (el mes vinent publicarem la segona part de l’entrevista)

Norbert

Comentaris