Revista Emporion

J. V. Foix

35

la seva correspondència amb Albert Manent (1952-1985)

J. V. Foix superava Rimbaud. D’haver escrit en anglès o en alemany seria universalment conegut.” J. Argenté Giralt. Tesi. Universitat de Barcelona, 1958

Les belles causes no tenen vacances.”  J. V. Foix

Josep Vicenç Foix (1893-1987), poeta i humanista, va néixer a Sarrià. Enguany fa 30 anys de la seva mort i és un bon moment per recordar-lo i reivindicar-lo, a partir de la lectura de la recent publicació de la seva correspondència amb Albert Manent, un altre gran poeta. El gènere literari epistolar català no abunda, però és capaç de mostrar rellevants facetes de la personalitat dels autors.

En aquesta correspondència que comentem es recullen un total de seixanta-una missives ordenades cronològicament de 1952 a 1985 amb una adequada edició a cura de Margarida Trias. La majoria d’epístoles (quaranta-una) són de Foix. Albert Manent (1930-2014) només tenia vint-i-un anys quan va escriure la primera carta, i J. V. Foix en tenia cinquanta-nou. Manent era una mena de fill que Foix no havia arribat a tenir. En les cartes, a vegades Foix signa amb el pseudònim Focius i Manent s’hi dirigeix també amb un “Benvolgut mestre Focius”.

En elles, Foix a vegades es lamenta de no ser prou conegut: “No solament em sé un poeta minoritari.” I es queixa d’ésser oblidat. Però s’hi objectiva un desinterès per desmentir les fantasies que fan córrer sobre ell i s’hi observa el fet voluntari de mantenir-se més aviat retret i allunyat dels cercles literaris de poder (“la satrapia poderejant” en paraules iròniques seves). El reconeixement literari i cívic li arribarà al poeta inexorablement, encara que de forma tardana, aconseguint els màxims guardons: Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1973), la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona (1980), i la Medalla d’Or de la Generalitat (1981).

En Foix, un aspecte indestriable al del seu art és l’honestedat intel·lectual: “No tenir altre ambició que la de servir la veritat, la poesia en allò que té d’essencial i la llengua dels meus”, escriu textualment. També ho és la seva dimensió ètica: “Defugir la glòria literària i blasmar tota ambició que no sigui la de servir, per damunt de tot, la veritat, i ço que és just.”

D’una contundent i sòlida formació acadèmica,  ja des de les primeres lectures d’infant va ser un bon coneixedor de Verdaguer. Des de ben jove es feia el deure de llegir amb plaer Marc Aureli, Epictet i Sèneca. Diu textualment: “Em dominaven dues gran preocupacions: el perfeccionament del català i la formació del caràcter. Em decantava més pels moralistes que no pels filòsofs.” Amb una base ètica inesborrable escrivia en els seus manuscrits i llibres de consulta consignes morals d’aquests autors clàssics: “desterrar vanitat i pedanteria”, “constància”, “no fumar”, “frugalitat”, “silenci”.

En l’aspecte cívic, Foix era partidari d’un catalanisme generós sense cap mena de partidisme i es planyia que, en un país a mig fer, la gent es baralli com si ho tingués tot.

Segons Manent, en el domini de l‘idioma Foix és prodigiós i fa el que vol. Només Carner, el seu mestre, l’avantatja en aquesta suprema i delicada alquímia. La llengua medieval li serveix de llevat, d’estímul, de virtuosisme. “Els clàssics són en mi”, deia. “Ens tractem de vós, familiarment. No m’estic de repetir que, si Llull i Ausiàs March fossin francesos o anglesos, se’n parlaria constantment arreu.” Remarca amb claredat que no es pot ignorar l’obra dels qui ens han precedit. Foix enyora Carles Riba i revela també la seva admiració pel poeta rossellonès Josep Sebastià Pons. Diu Manent en relació amb el prestigi de Riba que Foix reconeix: “En Riba també era crític, però mai va caure en el pessimisme sistemàtic, ans era un estímul i procurava de primfilar allò que hi havia de bo en qualsevol actitud.”

Amb aquests sòlids fonaments, Foix es converteix en un dels més destacats escriptors avantguardistes. Lliga realisme i onirisme, introdueix el costum de fer revenir paraules sàvies enmig d’expressions popularíssimes, assaja provatures tècniques per inventar una nova prosa poètica i crea els sonets abstractes (com a resposta a la pintura d’en Tàpies, d’en Cuixart o d’en Ponç). En total va publicar set llibres de poemes i deu de prosa poètica, com ara Sol i de dol, Cròniques de l’ultrason, Gertrudis i KRTU. Era un treballador infatigable perquè “les belles causes no tenen vacances”.

L’escriptor Vicenç Pagès recuperava en un article recent la resposta de Foix a una entrevista que Narcís Comadira va fer-li l’any 1984 en relació amb la seva opinió sobre el jovent dels anys vuitanta, una de les preocupacions del poeta: “Només parlen de les seves diversions. No van ni a concerts ni a exposicions. S’ha de fer la salvedat de dir que la seva carrera l’estudien a fons. Surten dotats com mai. Però allò que representa independència intel·lectual i preocupacions d’ordre universal, no els interessa.” Pagès remarca el fet que Foix, fa més de trenta anys, ja arribés a fer un diagnòstic tan precís i aconseguís predir el que succeeix avui dia. La formació ha crescut, però en canvi ha disminuït la curiositat, que és el que estimula l’autoformació. Va saber endevinar, doncs, “el que avui ens explota a la cara”, escriu Pagès.

 Per acabar, transcrivim una resposta textual a una pregunta extreta de l’entrevista que Enrique Badosa va fer a Foix l’any 1959, publicada a la revista literària Germinabit quan li diu: “Quin consell donaríeu als escriptors joves?” El poeta li respon: “El que m’han donat a mi, joveníssim, els qui a darrers de segle ho practicaven: estudiar, estudiar, estudiar. Llegir els clàssics universals i els catalans. Un estudi constant de l’ idioma.”

Referències bibliogràfiques

  • Foix, J. V.  & Manent, Albert. Correspondència (1952-1985). Barcelona: Quaderns Crema, 2015.
  • Foix, J. V. 100 pàgines triades per mi. Barcelona: Edicions La Campana, 1987.
  • Pagès, Vicenç. “Sobre la independència intel·lectual”. A: El Punt Avui, Cultura, 2013, pàg. 3.

Comentaris