Revista Emporion

Indignats equivocats?

4

Tal com assenyala en Xavier Sala i Martín en el seu article d’opinió del dia 2 de juny, la indignació dels acampats, un moviment cívic espontani, jove i heterogeni, està plenament justificada ja que la crisi econòmica és profunda, la taxa d’atur juvenil supera el 40% ─fins i tot en el jovent amb títol universitari─, els que tenen la sort de treballar ho fan amb salaris miserables i els polítics no donen resposta als seus greus problemes. Encara que el grup és heterogeni, el seu pensament dominant és el dels antisistema d’esquerres: acusen els bancs d’haver causat la crisi i proposen solucions, amb processos de discussió assemblearis, com la nacionalització del sistema financer o el repartiment de la feina amb la jornada de 35 hores.

El problema, segons el professor de la Columbia University, és que, a diferència del que diuen les seves fonts d’inspiració ─per exemple, el manuscrit de Stephane Hessel Indigneu-vos─, la crisi econòmica que viu Espanya no té exclusivament les seves arrels en la banca, ni en els especuladors, ni en els bons tòxics subprime emesos des de Wall Street. Tot això va causar la crisi americana, però el Banc d’Espanya, ens recorda, havia prohibit l’adquisició d’aquests actius per part dels bancs i caixes, i a Espanya no hi havia ni un sol bo tòxic. Espanya, diu Xavier Sala i Martín, va entrar en crisi perquè va explotar una bombolla immobiliària que havia encegat infinitat de ciutadans a la recerca del diner fàcil. I encara que els bancs varen concedir hipoteques, a ningú no se’l va obligar a comprar habitatges, ni a demanar crèdits, ni a estirar més el braç que la màniga. En aquests anys de bonança, en canvi, no es varen introduir les reformes necessàries per convertir Espanya en una economia competitiva, mentre els líders polítics governants del Partit Popular i del PSOE mostraven arrogància en l’àmbit internacional.

En els primers moments de la crisi, el govern del PSOE només va implementar ─com  en la gran depressió del 29─ més demanda d’obra pública i va oblidar la recent crisi llatinoamericana dels vuitanta i, fent el mateix, es van aconseguir dèficits i deutes públics excessius que foren insostenibles, i van trigar un període de vint anys per a sortir de la crisi pel deute ocasionat. A aquesta crisi, agreujada per la incompetència del govern, s’hi afegiria el fet d’una educació no correcta als joves, perquè la ideòloga[*1]  igualitària dominant al sistema educatiu els ha impedit talent i ha generat mediocritat que dificulta competir amb aspiracions en el mercat global amb la resta d’europeus, xinesos, coreans… Així mateix, fins als més aplicats els costa trobar feina amb salaris raonables a causa que el treball laboral protegeix els drets dels que ja treballen i deixen els aturats i joves que mai han treballat en un cercle viciós de precarietat laboral insostenible.

L’economista conclou que els acampats estan indignats amb tota la raó, però el seu diagnòstic, les seves queixes no van ben orientades. En lloc de carregar-se la banca i el capitalisme, haurien de criticar: 1) el govern d’esquerres que ha utilitzat una ideologia obsoleta que ha enfonsat Espanya en la crisi més profunda; 2) el lobby de professors que ha impedit repetidament reformes educatives necessàries de cara al segle XXI, i 3) els sindicats que s’oposen a reformar un mercat laboral que condemna els joves a l’atur o a treballar en la indigna precarietat.  El problema, segons Sala i Martín, és que la ideologia dominant dels acampats paradoxalment els impedeix d’assenyalar els veritables causants de la seva indignació.

Personalment, he pogut observar directament els indignats i crida l’atenció ─i sembla que ho tenen clar els acampats─ que a la plaça de Catalunya només s’hauria de parlar en espanyol. (El dia 22 de maig, a les 3.09 h, es va penjar al seu mur oficial del Facebook  el missatge:  “Dejad los nacionalismos aparcados”.) Remarquem també que en la seva gran majoria són totalment acrítics amb el tracte fiscal que l’Estat espanyol dóna a Catalunya. Fins i tot des de Madrid es proposa que l’Estat sigui circumscripció electoral única com a intent d’eliminar les possibilitats electorals dels partits nacionalistes.  Així mateix, cal ressaltar que aquests indignats s’apoderen de les places públiques d’aquest país, planten tendes de campanya on els ve bé, malmenen i transformen en hort els jardins públics, tallen places i carrers, i impunement transgredeixen ─pacíficament, tot sigui dit─ qualsevol normativa com la de sanitat, l’alimentària o la recent estrenada que no permet anar amb el tors descobert. El seu relativisme i la seva manca de sensibilitat violentant amb pancartes i pintades el simbòlic monument de Francesc Macià és molt significatiu. Transgressions de la llei i de les ordenances que a la majoria de la gent no se’ls permet ja que serien ràpidament multats, emparant-se amb les ordenances vigents. I tal com diu textualment Vilanova, el més sorprenent és que els indignats reneguen d’aquesta democràcia que els deixa aquests espais d’indemnitat per abusar de la resta. Amb la seva actitud no hi ha respecte ni a la llibertat dels altres ni a la propietat comunitària. I lògicament perjudiquen la imatge de Barcelona i els negocis que creen riquesa i que paguen els impostos que serviran per refer les destrosses que han fet aquests acampats molt indignats, però possiblement també ─i en part─ molt equivocats.

Sala i Martín, X. “Una altra primavera fracassada”, www.salaimartin.com, dijous 2 de juny de 2011

Sáez Mateu, F. “Indignats i espanyolíssims”,  Avui, 31 de maig de 2011, p. 20.

Vilanova, E. “Qui mana aquí?”, Avui, 5 de juny de 2011, p. 25.

Milian, À. “Per qui toquen les cassoles?”, El Temps, n. 1407, 31 de maig de 2011, p. 40-43.

Monument a Francec Macià

Figura 1. Monument a Francesc Macià de la plaça de Catalunya de Barcelona profanat amb impunitat per pancartes i grafits (5 de juny de 2011).

“Article escrit i enviat el dia 5 de juny de 2011”.

Comentaris