Revista Emporion

Il sorpasso

2
Imatge de la pel.lícula

Dintre de poc sembla que s’haurà d’incorporar al diccionari de la llengua castellana, i de retruc també a la catalana, encara que les situacions polítiques no siguin les mateixes, la paraula sorpasso, una paraula d’ús diari a la premsa i a les tertúlies polítiques d’aquests dies.

Per als italians il sorpasso és també el nom d’una famosa pel·lícula. Una road movie de l’any 1962, que podríem situar dins de la nouvelle vague francesa i el nou realisme del cinema italià, l’autor de la qual va ser Dino Risi. El film va ser interpretat per Vittorio Gassman, Catherine Spaak i Jean-Louis Tritignant. A Espanya aquesta pel·lícula va ser distribuïda amb el nom de La escapada.

Però l’ús d’aquesta paraula està de moda ara, no per la seva reminiscència cinematogràfica, sinó política. Va ser l’any 1976, quan el PCI  va estar a punt de superar la Democràcia Cristiana, el partit de centredreta hegemònic a Itàlia a totes les eleccions des de la Segona Guerra Mundial. A aquest possible avançament se’n va dir, com la pel·lícula, Il sorpasso.

El Partit Comunista Italià, fundat l’any 1921, ha estat al llarg de la història el partit comunista més influent a l’Europa Occidental i un dels partits comunistes més importants del món. L’any 1976 el PCI tenia 1.814.262 militants. Durant el règim feixista de Mussolini i l’ocupació nazi, els seus militants foren els resistents més ben organitzats i lluitadors i també els més perseguits per aquests règims totalitaris. Des de la Segona Guerra Mundial el partit comunista italià fou la força d’esquerres més forta d’Itàlia i fou la segona força més votada, sempre al darrere de la Democràcia Cristiana.

Enrico Berlinger, líder i secretari general del PCI des de l’any 1972 fins al 1984, va transformar aquest partit amb el denominat Compromís Històric, una iniciativa seva per crear un  acord entre tots els partits democràtics italians per superar la crisi en què estava immersa aquest país durant la dècada dels setanta. També va ser l’impulsor de la ruptura del seguiment de les directrius del partit comunista de la Unió Soviètica creant la línia denominada eurocomunista,  en la qual també s’incorporava  el Partit Comunista de França i el PCE de Santiago Carrillo.

Fou sota aquest nou plantejament de la línia política del comunisme, quan a les eleccions del 1976 el PCI va estar a punt de superar la DCI i convertir-se en la primera força política italiana. Només quatre punts el van separar de la força de centredreta fundada per De Gasperi. Malgrat l’avenç electoral que es va aconseguir, mai els comunistes italians varen aconseguir fer il sorpasso.

L’any 1996, a Espanya hi varen haver eleccions generals, quan els socialistes feia catorze anys que les guanyaven. Fou en els mesos previs a aquestes eleccions que es va començar a parlar del possible sorpasso quan Julio Anguita, fent tenalla amb el PP, pretenia prendre l’hegemonia de l’esquerra al PSOE. Tot i que Izquierda Unida va treure els millors resultats de la seva història, va quedar vint-i-set punts per sota del partit socialista liderat per Felipe González i tampoc el sorpasso va ser possible.

Ara, després de deu anys, es torna a parlar de sorpasso, però en aquest cas l’avançament del qual es parla no és de les esquerres envers la dreta, és a dir, avançar el PP, sinó entre les mateixes esquerres, deixant altra volta el PP com a guanyador per nombre de vots i d’escons, encara que no aconseguint la majoria absoluta. 

sorpassoAra es parla molt del sorpasso de Unidos Podemos al PSOE, cosa que ja va anar arran en les passades eleccions del 20D que ara es repeteixen i que ara totes les enquestes donen com a molt provable que es faci real, després d’haver-se conformat la coalició  Podemos i Izquierda Unida. Una situació que ja s’ha donat a altres països europeus com a Grècia, en el qual la victòria de Syriza va  desarborar el Passok, el partit de tendència socialdemòcrata, predominant fins aleshores de l’esquerra grega.

Això pot passar també a Espanya? El sorpasso no és només possible, sinó que és molt probable. Això representa la desaparició del PSOE? Aquesta dinàmica ja no ho és tant. Aquest partit està fortament arrelat a l’Estat espanyol i pot resistir. Politòlegs experts han fet un paral·lelisme històric entre el fet que partits antiestablishment actuals passin a ser majoritaris a l’oposició, al fet que també a principis del segle XX, els partits liberals que aleshores havien protagonitzat una alternança en el poder amb els partits conservadors, a l’aparèixer els partits socialistes o socialdemòcrates, varen perdre aquesta capacitat i passaren a ser partits xarneres per completar governs d’un o altre signe. Aquest és un risc que corre el  PSOE després de les eleccions de juny.

El que li pugui passar al partit socialista com a força política que continuarà representant en aquest país la socialdemocràcia, és diferent del que li pot passar al seu actual líder Pedro Sánchez. Al dia d’avui es fa difícil creure (no dic que no fos desitjable, tal com es manifesta a les enquestes) que el líder del PSOE  pugui acceptar continuar essent-ho, anant al mateix temps de la mà, com a secundari, amb Pablo Iglesias, en un govern de coalició.

Comentaris