Revista Emporion

II. La cultura a Torroella, ara

13

L’ajuntament com a paraigua i no com a competidor

La cultura, tots ho sabem, és un caramel per a lluïment d’aquells que la gestionen. Representa, sovint, un aparador des del qual es pot reforçar la imatge del grup polític que té les responsabilitats de conduir-la. Aquesta innegable circumstància predisposa a caure en la temptació d’anar laminant grups, associacions, entitats, etc., a fi d’incorporar les seves programacions directament a l’ajuntament. És un error comprensible, però com a error que és cal evitar-lo. L’ajuntament no hauria de competir amb cap entitat; en canvi, la seva funció bàsica és l’estimulació, el suport i facilitar a membres voluntaris d’entitats seguir amb les seves feines desinteressades. L’ajuntament, doncs, com a paraigua i disposat a cobrir aquelles llacunes que, per les circumstàncies que siguin, queden òrfenes. Feina de suplència més que de competidor de les seccions culturals vives. Allò que és possible que es realitzi des d’una entitat, no fer-ho des de l’ajuntament.

Coherència en les programacions culturals

Hi ha dues maneres bàsiques de programar i això tant val per a iniciatives públiques com privades: anar sumant actes segons ofertes rebudes, o bé iniciar la programació a partir d’una reflexió que porta a objectius. En aquest segon cas, sempre preferible, les activitats han de seguir un criteri que tingui en compte la finalitat. Els resultats difícilment seran bons i atractius si els actes programats no tenen un lligam entre ells, una visió de conjunt i transversal. Si es té encert a l’hora de realitzar programacions globals, i no sumar aleatòriament actes dispersos, s’estableixen connexions interessants que potencien cada acte individual, però sobretot s’aconsegueix sortir dels tòpics i això permet aprofundir. A la meva manera de veure, una programació ha de tenir una visió d’un any, com a mínim, sense deixar mai el calendari del mitjà termini. Si estiguéssim d’acord que és imprescindible treballar amb rigor, asseure’ns primer a pensar abans d’actuar i debatre amb altres que també tenen idees, comprendríem que difícilment farem res de bo des de l’aïllament d’un despatx en solitari.

Una actitud ambiciosa requereix la participació de diferents agents culturals implicats en l’especialització corresponent. Per posar un exemple, en el cas de la música, Joventuts Musicals és una entitat que per experiència i coneixements del sector és adequada per a aquesta funció: pensar en una programació anual coherent, atenent la cobertura de les diferents manifestacions musicals. No vol dir que els tècnics municipals no tinguin res a dir, ans al contrari, exigeix una implicació molt més forta, però ja no en solitari. I el mateix que en el camp musical, en el literari, les arts escèniques, les arts plàstiques, etc. Cadascun d’ells hauria de comptar amb un equip de suport especialitzat, una bona manera de facilitar la participació i optimitzar els resultats. On tenen l’encert de treballar així, es cobreix un ventall d’activitats equilibrat, tant pel que fa a temàtiques com per atendre les diferents exigències del públic. El disseny no és un tema menor. L’oferta ha de quedar clara i ser atractiva. Ha de prevaldre la claredat a la mera propaganda. La millor propaganda és una programació engrescadora i pensada per satisfer un ampli ventall de públic. Un bombó mediocre en un embolcall espectacular no té altre resultat que una decepció i la consegüent pèrdua de confiança.

Comentaris