Revista Emporion

I a vostè… per què li paguen?

6

“Mentre milions de ciutadans miren incrèduls, perplexos, escèptics, a remolc de la seva escassa autoestima… en preguntar-se què coi han fet per merèixer tanta tossuderia, tan poca claredat d’idees i una absència tan clamorosa de maduresa política, els pares i les mares de la pàtria, servidors públics?, segueixen sense ventilar els seus principis ideològics inamovibles quan reblen les seves línies vermelles del ‘per aquí no passaran'”.

No busquen en la seva memòria, ni remouen en l’antologia inacabable de frases per a la posteritat, perquè les línies de dalt són meves, de la mateixa manera que podrien haver nascut del cap de qualsevol que anit o l’anit passada apagués el televisor després de veure que la desorientació ha acabat instal·lant-se també al cap de bona part dels brillants opinadors  que sentencien, per a tots els gustos, sobre el que està passant a Espanya.

Aquest matí he decidit descomprimir el meu neguit, mirar la nostra tropa política i, sense fer massa distincions, dir-los: “I a vostès… per què els paguen?”, recuperant així aquella pregunta que, en llenguatge més col·loquial, se’ls feia als que, de forma descarada, “no donaven cop a l’aigua” i el cap els cridava l’atenció.

No s’espantin perquè no vull adjudicar de forma general als nostres polítics la condició de vagues, encara que de tot n’hi haurà, sinó simplement tractar d’ordenar les meves pròpies idees, i crec que també la de molts ciutadans, que no arriben a entendre el perquè aquí no són vàlides les grans veritats de la teoria política ni resulten extrapolables els bons exemples de responsabilitat que es donen més enllà de les nostres fronteres.

Cameron, el 2010, unint els seus conservadors amb els liberaldemòcrates, i Merkel, el 2005, fent altre tant entre els seus democristians i els socialdemòcrates alemanys, són les estampes més socorregudes per invocar el sentit d’estat. “Mira, així de fàcil, amb els teus i els meus sortim endavant”, es diu reduint tot a una qüestió aritmètica, alhora que es posa a la picota aquell que no vol sumar els seus vots, o la seva abstenció perquè tot sigui fàcil.

Doncs la veritat és que als nostres tribuns no són elegits senzillament perquè sumin, que també, sinó perquè conjuntament i d’acord amb el repartiment que hagin realitzat el conjunt dels ciutadans que han votat, les coses segueixin funcionant i si és possible millorant. Els trien per a això i per això els paguen un sou digne. I no els trien perquè tornin la pilota als votants dient-nos, més o menys, que ens hem equivocat i tornem a posar la papereta a l’urna amb una mica més de cap.

Ens ho diuen ells, els pares de la pàtria, els servidors públics, encara que seria injust ficar tots en el mateix sac, si els jutgem per les seves actituds públiques.

Perquè si aquests salaris poguessin fragmentar-se i el plus més important fos el de la capacitat i la disposició per a l’acord, possiblement la nostra classe política començaria a semblar una mica més a la dels britànics o els alemanys. Ells, individualment i col·lectiva, han viscut i crescut en la cultura de l’enteniment, segurament perquè els han explicat que la seva terra i el seu país no són patrimoni de ningú en particular i per això qui guanya unes eleccions no pot fer i desfer al seu ideològic antull, destruir o aixecar nous models d’estat. Penso que ells ho tenen molt interioritzat i per això els resultats electorals, quan no donen majories, no són un obstacle perquè el país segueixi endavant.

Però aquí seguim sense arribar al fons de les nostres mancances, no renunciem als nostres principis més electritzants o ens omplim els pulmons de fúria revolucionària tractant de convèncer tot el personal que l’important és el canvi… i punt.

Comentaris