Revista Emporion

Homenots

4

Ja fa anys que vaig llegir els Homenots de l’escriptor empordanès Josep Pla. Ara, la revista Gavarres del primer semestre d’aquest any 2012, en l’apartat DOSSIER, parla d’“homenots”, homes de les nostres comarques que en el seu camí han deixat petjada.

Tots nosaltres hem conegut homenots, personatges singulars. Només ens cal rascar una mica en la nostra memòria per trobar-ne uns quants, la vida dels quals segurament té prou interès per ser coneguda. No tots han destacat per haver tingut un paper important com a intel·lectuals, polítics, músics o artistes. He conegut personatges (homenots) ben humils i que s’han fet a si mateixos. M’agradaria poder fer una llarga xerrada amb algun, però malauradament això no és possible.

Em situo a Ullà, a la meitat dels anys trenta del segle passat, i recordo personatges que persisteixen en la meva memòria, per exemple alguns dels pastors que vivien al poble: l’avi Fidel, en Sencio, en Palomeres, el pastor del mas Xiquet, en Giralt… Qui més vaig conèixer fou l’avi Fidel, un personatge de conte. Era el pastor més vell de tot el poble, el que més experiència tenia en el seu ofici. Tenia un ramat de cabres, no gaire nombrós, i les coneixia totes: hi parlava, les acariciava, les amonestava si calia… Del seu gos, només recordo que era negre, espavilat, lleuger, sempre atent al que li podia manar el seu amo. Increïble! Mai descuidava la seva feina. Al matí, a l’hora de sortir a les pastures, i a la tarda, a l’hora de replegar el ramat per anar cap al corral, ell sabia quina era la seva obligació i la feia!

Mas Xiquet

La dona d’en Fidel, jo sempre la vaig conèixer com “la Fidela”, i mai em vaig preguntar si era el seu nom de debò o bé si era un sobrenom. De bon matí, la Fidela ja havia preparat el sarró per al seu home, i no hi faltava de res perquè durant el dia el pastor no passés ni gana ni set: el pa, la botifarra negra, el tros de cansalada viada, moniatos cuits a la llar de foc, cacauets i la bóta de vi (d’aquelles de pell, amb un galet de color negre que deuria ser de baquelita) amb la qual feia uns xerrics que a mi em semblava impossible que pogués beure i engolir el vi de manera tan especial. A l’avi Fidel li feia molta gràcia de fer-m’ho provar, “però si no costa gens”, em deia amb picardia. Però a mi el vi se m’escapava pels costats de la boca i, per sort, no hi havia manera d’engolir-ne ni una gota. La meva mare, però, em passava comptes de com m’havia fet aquelles taques al vestit, i endevinava les nostres entremaliadures.

No recordo d’haver vist mai el ramat quan sortia al matí, però sí a la tarda quan arribava: era tot un espectacle per a mi. En Fidel davant les seves cabres, amb el seus pantalons vells i el jec de vellut de color d’oli, la grossa faixa negra, la barretina -que quan era nova devia ser de color vermell, però que amb el temps s’havia tornat d’un color indefinit- i, és clar, el bastó! Feia patxoca, en Fidel, manant el gos que fes entrar totes les bèsties al corral sense que se n’escapes ni una. Després les cabres, quan ja s’havien situat al corral i havien satisfet la seva set a la pila que la Fidela els tenia preparada amb aigua clara i abundant, es disposaven a descansar del dia de pastura. Les que calia munyir, esperaven pacientment el seu torn, i les que ja tenien els seus cabridets a punt esperant per sopar el suculent aliment que cada dia els portaven les seves mares no perdien temps…, a la feina! També hi havia dies especials, emotius, perquè a vegades l’avi Fidel portava dintre un sac un cabridet que havia nascut durant la sortida del dia. Que petit que era i amb quin compte el portava en Fidel! La seva mare no el perdia de vista, i quan el treien del sac mare i fill es fonien en mil mostres de tendresa i alegria. M’agradava tant de veure’ls!

No sé de què devíem parlar en Fidel i jo, a la vora del foc. Sé que m’explicava moltes coses i que jo l’escoltava amb atenció. Segurament devien ser aventures de les seves cabres, de dies de mal temps, de si n’havia perdut alguna, de com l’havia rescatada, de si havia caigut daltabaix d’un marge o s’havia enredat en alguna espessa romeguera i no en podia sortir… Carregava la seva pipa de tabac, una pipa única feta amb enginy pel mateix Fidel amb un tros de fusta d’olivera treballada únicament amb el seu ganivet, i quan la tenia a punt l’encenia, a poc a poc, com si fos una delicada cerimònia, i feia unes pipades que, pel seu posat, devien satisfer-lo plenament.

Si ara pogués parlar amb en Fidel! No sé quines serien les meves preguntes, potser com havia sigut la seva vida, segurament de lluita constant, però tranquil·la, serena, ell era el pastor i l’amo, o què pensava durant les llargues hores de pastura, o de la bellesa del nostre paisatge, de la immensitat del cel, de les postes de sol, del temps variant (sol, núvols, tramuntana, pluges, boires), i de l’home, què en devia pensar en Fidel dels homes?

La meva mare, que el coneixia, em deia que era una persona excel·lent, treballadora, de bons sentiments, que vivia nomes del seu ramat, de la venda dels cabrits. La llet de les seves cabres gairebé només servia per alimentar les cries.

El matrimoni no va tenir fills, però se’n varen afillar dos de l’asil. Primer, una noia que era de la colla de la meva mare i que van ser bones amigues, i després un noi. A una i a l’altre els van estimar molt, i els fills els van correspondre amb escreix!  

Comentaris