Revista Emporion

Què s’ha fet de l’Habibou?

11

          El meu pare va dir: “Si no puc viure al lloc que estimo, he d’estimar el lloc on m’ha tocat de viure.
          Si no puc parlar la meva llengua que estimo, he de parlar la llengua on m’ha tocat de viure.”
          Estimo el Poble Català, perquè Catalunya és la meva terra adoptiva.

Va escriure aquestes frases un noi del Senegal, l’Habibou Balde, en una carta adreçada a l’alcalde de Torroella el dia 27 de febrer del 2012. Ja feia mesos que jo el coneixia, arran de la seva extraordinària dedicació a Dudal, l’escola per a immigrants situada als locals de l’Esplai, al carrer de Sant Genís. Ara no sé on para l’Habibou, i a fe que em sap greu.

Potser per parlar d’ell val la pena d’explicar alguns avatars de la història de Dudal.

La primavera de l’any 2010, en Vicenç Fiol, en Joaquim Castelló i jo teníem la intenció d’ajudar els immigrants joves de Torroella a integrar-se a la nostra societat a través de la formació, a l’estil de la gran tasca que a Girona estava i està fent Àkan. El rector de la parròquia ens va cedir els locals de catequesi de l’Esplai, al carrer de Sant Genís, i algunes converses amb immigrants ens varen dur els primers alumnes. Durant força temps en vam tenir molt pocs, i alguns encara vénen: en Samba, l’Amadou, en Mahmadou… Tots eren de Gàmbia o del Senegal, la majoria d’ètnia i llengua fula. Per això vam triar el nom de Dudal, perquè en fula dudal vol dir escola.

Aviat vam crear l’Associació Dudal i s’hi varen adherir alguns torroellencs de bona fe. Als estatuts posàvem com a objectius, entre d’altres, crear un espai d’acollida i acompanyament als immigrants, facilitar el seu accés a les necessitats bàsiques, oferir eines per adaptar-se millor a la societat d’acollida, sensibilitzar la societat respecte a la realitat immigrant, etc. El centre de gravetat de la nostra activitat se centrava tanmateix en la formació: ensenyàvem a parlar català, a escriure i llegir, càlcul elemental, una mica de geografia…

Dudal va agafar més volada l’any 2011 amb la incorporació de dues persones, en Josep Riera i l’Habibou Balde. Tots dos se’n van fer socis. El primer ens va aportar moltes hores de dedicació, no solament en l’àmbit de la formació, sinó sobretot en el coneixement de possibilitats i oferta efectiva d’acollida i ajuda. El segon ens va dur idees, entusiasme, treball i alumnes.

Jo havia conegut l’Habibou arran d’una conversa que vaig tenir amb en Maoude Balde, que fa anys que viu i treballa a Torroella i és vicepresident de l’Associació d’Immigrants de l’Empordà. En Maoude és una persona gran, serena, seriosa, i va ser ell qui va portar el pes de la conversa. L’Habibou, molt més jove, va callar tota l’estona, i al final es va limitar a dir: “Així quedem que tu faràs això, tu això altre i jo aquesta altra cosa…” Vaig quedar parat, “quina persona més eficaç”, vaig pensar. Al cap d’un temps l’Habibou venia d’alumne a Dudal, poc després en portava d’altres, i finalment ell mateix feia de mestre a les classes de càlcul elemental dels dissabtes.

Això no és tot, perquè l’Habibou no parava. Per la seva insistència i amb la seva dedicació, des de Dudal vam fer estudis d’ajuda als territoris d’origen dels alumnes (magatzems de cereals a la zona de Nemataba, Velingara, Kolda), vam establir contactes amb associacions d’immigrants de Girona i de Barcelona i amb ONG relacionades amb Gàmbia i el Senegal, i fins i tot ens vam entrevistar a Barcelona amb el director general de Cooperació de la Generalitat, molt interessat precisament per ajudar Kolda, que, quan el va veure, va dir: “A tu ja t’he vist en algunes xerrades… i hi has parlat, et recordo bé.” “Caram, l’Habibou”, vaig pensar jo, “és pertot arreu, com Déu Nostre Senyor…”

Crec que Dudal va anar creixent gràcies a l’entusiasme i dedicació d’en Riera, de l’Habibou i també hi devia ajudar el nou curs d’electricitat dirigit per un bon professional jubilat, en Joan Bruguera. El nombre d’alumnes va anar oscil·lant al voltant de quinze i a final del curs 2011-2012, vam lliurar 10 certificats d’assistència i aprofitament en una petita celebració, a la qual van assistir el director general de Cooperació de la Generalitat, l’alcalde de Torroella, el rector i els socis de Dudal. El curs 2012-2013 vam lliurar 13 certificats. Com és natural, alguns dels alumnes d’un curs tornen el curs següent, d’altres no tornen, i això també és natural, perquè canvien de població, troben una feina, potser se’n cansen…  

Els nostres lectors també van tenir ocasió de conèixer l’Habibou, perquè al núm. 60, de desembre de 2011, va començar a publicar a la nostra revista una sèrie d’articles sobre el seu país i la seva gent. El primer duia per títol “Fuladu, una regió del Senegal”, i després, mes darrere mes, i fins al setembre de 2012, va anar explicant detalls interessantíssims de la cultura, la religió, els costums, l’economia de la seva pàtria. He comprovat que el nombre de lectures dels seus articles és elevada, devia tenir força seguidors. No en va, segons tinc entès, era antropòleg, i de la seva gent en sabia un niu. Ens va demanar ser soci d’Emporion i, naturalment, hi va ser acceptat.

Un dia de l’hivern de l’any 2012 l’Habibou ens va dir que se’n volia anar un temps al seu país, al Senegal, i que tornaria al cap d’uns mesos, segurament el gener de 2013. El vam esperar, ens va estranyar que trigués, que no ens escrivís… i no l’hem tornat a veure, no en sabem res. En un món globalitzat sembla que se l’hagi de trobar, però no és tan fàcil: no contesta el correu electrònic (que sabem quin és), no contesta al Facebook (tot i que hi és),…

Des d’on sigui, llegirà potser aquest article d’Emporion?

 Habibou

 

Comentaris