Revista Emporion

Gospel, misèria, i el futbol d’Obiang

2

El dissabte 7 de febrer al vespre, un grup d’uns cent-vint cantants, acompanyats de dues figures rellevants de l’espectacle musical, van oferir un concert de gospel en un local del Paral·lel de Barcelona ple de públic enfervorit.

Es tractava d’una sessió benèfica, els cantants eren voluntaris i l’import de les entrades anava destinat a una ONG que realitza una tasca mèdica heroica, enmig de la pobresa, a Guinea Equatorial. Al vestíbul del local s’hi havien col·locat urnes per recollir més ajuda econòmica. Abans de començar el concert, es va presentar un vídeo on es podien veure les condicions precàries en què actuen uns metges voluntaris per fer front a les malalties de gent que viu a la misèria. Tot plegat es podria considerar normal, és el que passa, ja se sap, Àfrica, països pobres, gent pobra…

ONG a Guinea
ONG a Guinea

Però no. Guinea Equatorial és un dels països més rics del món per les seves reserves petrolíferes. Des de l’any 1996 diverses companyies, principalment americanes, hi fan extraccions que han suposat una considerable millora per a l’economia del país. Malauradament, només a benefici de ben pocs. Els ingressos procedents dels drets d’explotació es desvien sistemàticament cap a comptes europeus de la família del dictador Teodoro Obiang i de gent del seu entorn, mentre tres quartes parts de la població de Guinea Equatorial amb prou feines sobreviu.

Val la pena de repassar la biografia d’Obiang. L’any 1979 va encapçalar una revolta contra el president Macías, el va destituir, jutjar i executar, i ell es va constituir en president del Consell Militar Suprem. El 1987 va crear el seu propi partit, i en les eleccions de 1989 va ser candidat únic i, per tant, reelegit. Des d’aleshores, tota oposició ha estat reprimida i Obiang ha anat guanyant totes les eleccions, la darrera amb el 95,3% dels vots. El seu govern és considerat un dels més repressors del món, se n’ha denunciat la falta de llibertat de premsa i de garanties jurídiques, la desaparició d’opositors, la tortura, la manipulació de processos electorals i l’extrema desigualtat econòmica. L’ONU, organismes internacionals, i diverses ONG, com Reporters sense Fronteres o Transparència Internacional, situen Guinea Equatorial entre els pitjors països del món en llibertats i corrupció.

Obiang no solament destina la riquesa derivada de l’explotació de les reserves de cru a l’enriquiment del seu clan. La utilitza també, en bona part, per atorgar una certa legitimitat internacional al seu règim, i ho està aconseguint. L’any 2003 George Bush hi va restablir les relacions, deteriorades quan l’ambaixador del president Clinton va intentar promoure la causa dels drets humans, fou amenaçat de mort i comminat a deixar el país. Espanya també ha adoptat una actitud de reserva i prudència davant del poderós dictador, que ha estat rebut pel rei Joan Carles, els presidents Aznar, Zapatero i Rajoy, i l’any 2014 va ser l’únic cap d’Estat estranger que va assistir als funerals d’Adolfo Suárez.

El cas més recent d’intent per aconseguir prestigi internacional s’ha produït en el terreny de l’esport. Després de la renúncia del Marroc a organitzar la Copa Àfrica de futbol 2015, per por de l’epidèmia de l’Ebola, la Confederació Africana de Futbol (CAF) va castigar el país nord-africà amb dos anys sense participar a la competició i una sanció econòmica, i va acceptar l’oferta que va fer de seguida Guinea. Com comentava un diari d’aquí, el desafiament de muntar en menys de dos mesos el dispositiu logístic, esportiu, de seguretat i d’allotjament necessari per acollir la competició, amb participació de setze països, era enorme, però Obiang està disposat a tot per millorar la imatge del seu país al món, i per aconseguir-ho fa servir els diners sense límit. No hi ha faltat de res. Per exemple, es varen comprar 24.000 metres quadrats de la millor gespa a una empresa espanyola especialitzada i es varen traslladar des de València en quatre enormes vaixells de càrrega russos. Però, tot just col·locat, els veïns varen començar de robar l’aigua de les cisternes de rec perquè no en tenen per beure.

Només falta afegir que el dia 5 de febrer passat Guinea va jugar al seu camp de Malabo contra Ghana i va ser eliminada per 0-3, en un partit que es va haver d’aturar un parell de vegades, i no pas poca estona, perquè el públic llançava objectes al camp, i que va anar seguit de nombrosos actes de vandalisme a la ciutat, botigues assaltades, aparadors destrossats, cotxes masegats a cops de rajol i nombrosos ferits.

No sé si l’ajuda que puguin aconseguir els voluntaris del gospel podrà fer gaire per millorar aquell país. Una gota d’aigua en un desert? Així i tot, benvinguda sigui.

 Gospel

Comentaris