Mare de Déu de la Fossa – Església d’Ullà

103

Abans que me n’oblidi, voldria deixar constància d’un fet ocorregut a Ullà, el meu poble de naixement, quan transcorria l’any 1936. El tinc tan clar a la meva ment! Jo només tenia 6 anys, però aquests fets són dels que no s’esborren mai del tot, dels que deixen petjada.

La Mare de Déu de la Fossa, que presideix l’església de Santa Maria d’Ullà, és una imatge prou coneguda i crec que estimada pels vilatans i la gent de la rodalia, i també pels seguidors i entesos en obres d’art. Així la descriu Joan Badia i Homs al seu llibre L’arquitectura medieval de l’Empordà: “És una talla policromada que amida 0,67 m d’alçada, es tracta d’una bellesa prodigiosa dins el seu estil, i és un dels exemplars més nobles del país. Cal considerar-la obra de la primera meitat del segle XII, i es defineix com una joia del romànic català”.

En la nostra desgraciada guerra civil, iniciada el 17 de juliol de l’any 1936, van passar al nostre país fets impensables, esgarrifosos. Al petit poble d’Ullà, també n’hi van succeir. Un grup de milicians, ajudats per joves del poble, van trobar-se davant l’església amb la malèvola intenció de destruir-la. No parlo d’altres disbarats que van fer, ja que la meva intenció és centrar-me en l’església (un article no dóna per a més). Van entrar-hi decidits, gairebé diria que amb entusiasme, segurs que el que anaven a fer era necessari. Així els devien haver mentalitzat els escamots encarregats de tan criminal missió! Volien esborrar tot el que representava la religió i el seu exagerat poder. També hi vam acudir molts nens del poble. “Què passa?”, ens preguntàvem. No sabíem entendre quin era el motiu d’aquell afany per fer malbé la nostra església. Tan bonica que la trobàvem nosaltres!, i tant que la cuidaven les persones que se n’encarregaven! Però ningú devia fer-nos cas, i tot s’havia de cremar. Aquelles estovalles tan blanques, tan emmidonades amb puntes i brodats preciosos, i les imatges, els canelobres, els bancs, les cadires, l’altar, la trona…, apa, tot al carro, a cremar! Què havia passat perquè aquells joves d’Ullà anessin com bojos incontrolats, fen-t’ho malbé tot? “No em puc quedar aquest Crist tan bonic si l’heu de llençar al riu?”, recordo que els vaig preguntar. “Res, res, no et pots quedar res”, em contestaren traient-me’l de les mans. Aquelles coses que per a mi eren autèntics tresors les havíem de tirar a un carro per llençar-les al riu o cremar-les. No es va poder salvar res! Quina bogeria els havia agafat a aquelles persones, a algunes de les quals jo coneixia? Llavors no ho entenia, és clar, i ara, tampoc. Què és el que va poder provocar un odi tan gran en gent de bons sentiments com eren aquells nois del poble?

La pregunta és, doncs, com enmig d’aquests fets tan dramàtics es va poder salvar la imatge, per tants venerada, de la Mare de Déu de la Fossa.

la FossaEn Francesc Pons era el campaner d’Ullà, l’avi Peirot, com li dèiem de motiu, un home complidor amb la seva feina, La seva obligació consistia a fer els tres tocs amb les campanes una hora abans de dir missa els diumenges i els dies festius, tocar a mort quan al poble hi havia un difunt, anunciar un bateig, un foc… Cada toc era diferent, però la gent del poble coneixia perfectament el que anunciaven les campanes. El campaner, doncs, a més d’això, ajudava el capellà en moltes tasques de l’església, i tenia cura de tot el que hi faltava. Ell tenia accés a la clau de l’església.

Quan hi va haver seriosos rumors al poble del perill que l’església fos assaltada, en Francesc se’n va emportar la Verge de la Fossa a casa seva, amagada dintre d’un sac, en una hora que ningú el pogués veure. Una denúncia va provocar un registre minuciós al seu domicili, però algú el va advertir a temps i, amb por i amb presses, va poder amagar enmig de trastos l’apreciada imatge. Pel que em va dir la Quima, néta del campaner, que va presenciar els fets, només havien d’obrir una miqueta més una porta per descobrir el que buscaven. Però no la van veure. “Fou un miracle!”, deia la Quima. Més endavant, amb més calma, va ser enterrada en una pallissa on va romandre fins a poder ser retornada al seu cambril. 

Per la valentia, decisió i estimació a la imatge de l’avi Peirot, avui la Verge de la Fossa presideix l’església d’Ullà i vetlla per la nostra terra.

Abans d’escriure aquest article he parlat amb tres de les nétes de “l’avi Francisco”, amigues totes des de la infantesa, i plegades hem recordat els fets d’aquells dies tan tristos de la nostra història.