Revista Emporion

Em voldria fondre!

2

Crec que era el 4 d’agost, quan estenia la meva cadira a la sorra de la platja de l’Estartit. Ho portava tot, el protector solar, les ulleres de sol, el meu llibre i sobretot aquesta sensació de confort que t’envaeix al donar una ullada a la línia de l’horitzó de la mar i mirar el rellotge per pensar que aquest moment i els que vindran després són realment teus.

M’assec, respiro una alenada de tranquil·litat i miro al meu voltant per veure si hi ha quelcom que surti de la rutina, però veig que no, que els homes són més iguals quan estan en banyador… encara que alguns tenen més panxa cervesera que d’altres i segurament els que llueixen tatuatge, un “tatu”, no poden ser consellers delegats ni directors generals… encara que tampoc posaria la mà al foc perquè les coses estan canviant una barbaritat.

Com molts altres dies, hi ha senyores que passegen en parella, com si fossin de la Guàrdia Civil i darrera de les seves ulleres de sol passen revista als que ens torrem al sol mentre es confessen els seus grans problemes, que lo del seu marit, sempre al xiringuito fent tragos a la birra i repassos als culs d’aquestes nenes que bé podrien ser les seves filles, ella ja no ho aguanta més… “… que no Churri, que no, que jo li demano la separació així que torni a Barcelona”.

Oi que va a demanar el trasllat de departament per quan torni a treballar perquè a l’americà que va fitxar la companyia perquè tots fossin més eficients, l‘aguantarà la seva tia la d’Illinois, perquè ella ja no està per canviar bolquers?

Tot era, més o menys, com un any enrere, però aquest dia, aquest 4 d’agost, em va sorprendre l’estampa que il·lustra aquest article. Sí, fixin-s’hi bé i veuran que no té pèrdua. No, no és un nen que ha furgat a la sorra per construir un castell o veure com es filtra l’aigua de mar; és un xaval d’uns deu anys que ha enfonsat el cul en una mena de butaca a mesura seva per refugiar-s’hi i llegir el seu llibre, “Donald Duck”. Sí, un còmic com aquells que nosaltres suplicàvem als nostres pares quan els acompanyàvem al quiosc a comprar el diari del diumenge.

Els pares són british i estan ben acomodats en dues butaques impecables, posades amb simetria perfecta cara al mar, sota dos para-sols d’última generació, d’aquestes que et permeten pujar o baixar a plaer el para-sol, com si es tractés d’un periscopi. Ell llegia un llibre digital i ella feia una ullada a una revista de modes. Juntament amb el nen a qui quasi mig s’havia empassat la terra, formaven una estampa de postal.

Vaig passar una bona estona comparant-los amb els grups que es van creant a les platges a mesura que s’acosta el migdia i vaig veure que no, que no n’hi havia, de diaris. Pales, galledes, rasclets, raquetes de platja, fins i tot llibres -sobretot en mans de dones- i vaig pensar que l’absència de diaris en mans dels i les banyistes podria significar que hi ha persones que poden donar vacances als malsons que, en bona mesura , ens ofereixen els mitjans de comunicació. Ull, això no va pels meus col·legues periodistes, parlo de l’escenari públic, aquest de “com pitjor, millor”.

I en tornar a casa des de la platja, vaig rescatar el meu darrer article al Diari de Sant Cugat, el diari del poble en què visc. Un estiu inquietant. I vaig pensar que tant de bo jo no tingués raó, tot i que al connectar els informatius de la televisió em dic que sí, que això de la platja és només una postal. Aquí els hi deixo uns paràgrafs, per si els poden interessar.

Sí, mai podré oblidar aquest estiu perquè serà molt, molt inquietant. Quan escric aquest article i llegeixo les notícies, s’enarquen encara més les meves celles: cada dia l’enconament és més gran, les grandiloqüències innecessàries més freqüents i la sensació d’estar pròxims a una cosa dolenta per a tots, més arrelada.

La sensibilitat s’entén ara de forma especialment agressiva, per veure de quina manera es pot tocar la fibra de qui no està d’acord amb el que cadascú defensa i ja és pràcticament impossible pensar que allò del diàleg es la via adequada, encara que en teoria ho sigui.

Si, l’examen és el 27 de setembre i les seves vespres seran convulses, d’una crispació creixent, de disbarats, de tensions que no porten enlloc i que únicament creen barreres en les relacions de les persones.

Sí, posin  vostès els noms que vulguin, encara que jo sóc basc, tinc evidentment els meus i la veritat és que no veig a l’horitzó català la reedició de l’Abraçada de Vergara, en què el general Espartero i el carlista Maroto es feren després de l’acord signat a Oñate per acabar amb la Primera Guerra Carlina el 1839. I aquí, encara que no hi ha batalles als carrers, la tensió és tan espessa, que es pot tallar “.

Comentaris