Revista Emporion

Foc, telèfons “intel·ligents” i conducció no intel·ligent

4

En els darrers dos anys he utilitzat l’autocar per desplaçar-me de casa a la feina i de la feina a casa un parell de cops per setmana, invertint aproximadament una hora per trajecte.

Em provoca malestar llegir mentre estic en moviment, així que durant aquest període he gaudit de molt temps per contemplar els paisatges que hi ha a cavall entre les comarques gironines i la regió metropolitana de Barcelona, cadascun amb el seu caràcter particular. És una pràctica recomanable, gairebé terapèutica, aquesta de no tenir res a fer durant una bona estona i aprofitar-la només per descansar, contemplar, ordenar idees, etc. També he tingut ocasió d’observar dos dels mals de la nostra societat, un de clàssic i un de modern.

puntaEn les estones d’espera aturats fent cua a l’autopista, habituals cada divendres en direcció Girona, m’ha sorprès la quantitat de burilles de cigarreta escampades al voral de la calçada. Bé, més que la quantitat, difícil d’avaluar en la seva totalitat, me’n xoca la densitat. En alguns trams es compten per desenes per cada pam quadrat. D’aquesta imatge, purament una anècdota, se’n poden derivar tot de reflexions referides, per exemple, a la salut de les persones fumadores i les seves acompanyants, als hàbits de consum, a les distraccions al volant causades per la voluntat d’encendre un cigarret o els accidents amb la seva cendra, al grau de civisme mostrat per qui ha abocat les burilles, i fins i tot a la pèrdua de valor dels vehicles de les persones que hi fumen a l’interior i ho impregnen tot de fum. Evidentment també hi ha una derivada ambiental, i és que en diverses ocasions he descobert trams cremats adjacents a la carretera que en el meu anterior trajecte no ho eren. En un cas, el passatge fins i tot vam poder contemplar, superada una notable retenció, el treball en viu del cos de bombers sobre un petit incendi a l’altura de Sant Celoni. El compte de la xarxa social Twitter d’aquest servei permet seguir, hora a hora, les activitats que realitzen els seus efectius i, ara a l’estiu, es pot comprovar com bona part dels incendis que han d’apagar s’inicien als vorals de les carreteres. Si no erro els comptes, dos dels últims tres grans incendis que han tingut lloc al Cap de Creus tenen l’origen en puntes de cigarreta llançades irresponsablement per la finestreta dels vehicles. El foc que es va declarar a Cruïlles ara fa unes setmanes tenia el mateix origen. A la carretera de la gola del Ter també tenim un recordatori d’aquest fenomen. Per més voltes que hi doni, no arribo a entendre com pot ser que tants milers de persones segueixin abocant les seves cigarretes per la finestra. No pot ser una qüestió de manca de consciència: tota persona fumadora que no hagi establert per mèrit propi la connexió entre cigarreta i foc de ben segur que ha estat exposada, almenys, als anuncis i campanyes que estiu rere estiu es fan als mitjans de comunicació. Deu ser un problema més radical, més profund, més fosc i pervers.

conductorL’altre fenomen que he tingut ocasió d’observar, dia sí i dia també, és la manipulació de la pantalla del telèfon mòbil durant la conducció. A l’hivern, quan l’autocar ja tornava de fosc, era particularment fàcil detectar conductors i conductores amb les cares il·luminades per la llum dels seus terminals. Fins en tres ocasions he vist com, per davant del nostre vehicle, algun cotxe marxava lentament, una mica errant, saltant-se el límit del carril i fent abruptes correccions o frenades. Alcohol? Això era abans. En tots tres casos, en avançar-los, vaig comprovar com els conductors intentaven menar dos ginys alhora, cotxe i mòbil, probablement sense aconseguir dirigir-ne cap amb suficiència. Massa sovint el nostre recorregut quedava interromput per incidències a la via, sovint topades entre cotxes o, encara pitjor, amb camions implicats. Cal preguntar quants d’aquells accidents i víctimes van ser resultat de la irresponsabilitat de gent al volant que manipulava el mòbil. També cal preguntar-nos si aquests hàbits se sancionen suficientment. La detecció és senzilla, no calen helicòpters, ni vehicles camuflats, ni “drones”: muntant un mosso o mossa d’esquadra en un autocar amb una càmera de fotos d’aficionat ja es faria molta feina i molta caixa. Les experiències viscudes em permeten donar-ne fe.

  

Comentaris