Revista Emporion

Flors, arbres… contrastos

5

Tot just començava la  primavera quan, per diferents motius, vam haver d’anar a Girona amb certa freqüència i vam poder meravellar-nos, durant tot el camí, de la boniquesa del nostre paisatge en aquesta estació de l’any.

Com que jo no conduïa, em vaig entregar a la contemplació d’aquest encís. Un somni! En la part del pla, els camps entre Torroella i Rupià semblaven extenses catifes de tots colors que combinaven el groc dels naps, el verd fosc del blat de moro, el vermell de les roselles farcint les userdes i el blanc de les ravenisses amb el blau i el lila dels xuclamels, les malves, els llops, les campanetes… Fins i tot les cunetes eren boniques, tan engalanades amb flors silvestres i males herbes tendres per les pluges d’aquells dies! Els jardins per davant dels quals passàvem eren tot un bé de Déu de rosers, margarides, hortènsies… En entrar a la variant de Sant Daniel, els arbres desbordaven exuberància, amb les flors, capolls i tendres brots acabats de sortir. Acàcies, pins, arns, moreres, ginesta, quina abundància de bellesa!

És clar que el panorama canvia si fa un dia assolellat, ennuvolat, plujós, emboirat, o si la llum és matinera, del migdia o de cap al tard. En tots els casos, però, malgrat que veiem el quadre diferent la bellesa persisteix.  I cadascun segurament entra cap a dins nostre i ens sacseja àmbits diversos: inspiració, sentiments, records, enyorances… Tot i així, el paisatge sempre és magnífic!

Jo em sentia feliç i agraïda de tenir a casa nostra aquesta terra tan generosa, aquest clima tan agradable i aquesta abundor que potser no ens mereixem. En algun lloc vaig llegir que si bé la terra on vivim no és un paradís, sí que és un lloc amable on poder fer-se vell. Ho comparteixo al cent per cent!

Però la felicitat mai és completa, i mentre em delia amb el paisatge, a la ràdio donaven les notícies i el verinós fibló del maligne (en Banyetes) va ferir-me sense pietat. El locutor informava sobre la desastrosa situació econòmica, el nombre creixent de persones sense feina, les retallades en sanitat i educació, la proliferació dels corruptes i sense escrúpols, en definitiva, que tot se n’anava pel  pedregar. Aquells a qui hem votat, a qui hem fet confiança, no podien preveure aquesta situació i denunciar-la? Qui ens protegeix? Qui vetlla pel poble? Tanta gent ben preparada com hi ha! No entenc ni un borrall de política, ni m’agrada, ho veig tan difícil ser un bon polític!

Sovint em pregunto per què hi ha qui necessita tant per viure, persones que demostren una ambició insaciable pel diner, pel poder, per exercir el control. És això el que ofereix el diable per donar la felicitat? Hi ha qui d’aquesta manera hagi aconseguit ser feliç? 

Sento molta pena, però no em deixo arrossegar per aquest camí tan incomprensible i tortuós, jo no hi puc fer res, però confio amb els homes! Segur que hi ha qui lluita perquè sortim d’aquesta desgraciada situació. Només lamento que no hàgim après prou bé el significat del que tantes vegades ens deien els nostres vells: “mai estireu més el braç que la màniga” o “allà on no hi ha mida ella mateixa s’hi posa”.

 

Comentaris